La figura de la Salomé bíblica pren revifalla als anys de finals del segle XIX i principis del XX. La filla d’Heròdies demana al rei Herodes Antipas el cap de Joan el Baptista. Al voltant d’aquest fet diversos artistes fan la seva versió i converteixen a Salomé en un mite reinterpretat en moltíssimes ocasions. La mirada lúbrica és pròpia d’aquest moment essent una dona perversa, seductora i dotada d’un gran poder, dona bacant i cortesana, dona provocativa i provocadora. Amb aquests ingredients el mite finisecular està servit.
En aquesta entrada ens ocuparem de la influència de Salomé a la literatura, la pintura, la música i el cinema.
Salomé serà protagonista a la literatura decadentista de la mà d’Oscar Wilde (1854-1900) i de Joris-Karl Huysmans (1848-1907). També Gustave Flaubert (1821-1880) s’ocuparà de la filla d’Heròdies. A la pintura la recolliran el simbolista Gustave Moureau (1826-1898), Aubrey Beardsley (1872-1898) i també Ismael Smith (1886-1972).
La música serà sensible a les seves influences i Richard Strauss (1864-1949) li dedicarà una òpera l’any 1905. Molt més a prop en el temps, el cantant Enrique Bunbury (1967) també li dedicarà una cançó l’any 1997:
Quieres que rueden cabezas,
quieres buscar al infame,
quieres que sea el verdugo así y quieres que sea el culpable.
Una dona que posa en evidència que difícil resulta prendre decisions s’hi ha desitjos carnals pel mig. Una qüestió ben adient al pensament fortament masculí d’inicis del XX. Mauro Armiño al pròleg de la traducció de l’obra de teatre de Wilde, editada per Alianza Editorial, indica que fins a 1912 hi ha 2789 poemes dedicats a Salomé (pàg. 13). Això parla de l’ampli tractament del personatge, tenint en compte que als escrits antics la seva figura passa gairebé inadvertida i resulta molt anecdòtica, encara que al llarg de la història de la pintura sí que es va recollint la decapitació del Baptista de la mà de diferents artistes.
Oscar Wilde publicarà la seva obra Salomé el 1894. Aquí la dona és igual a destrucció i perill. El baptista (dit aquí Iokanaan) s’adreça a ella:
‘El mal va entrar al món per la dona‘. Tota una declaració de principis que mostra l’ambient cultural envers el gènere femení.
Joris-Karl Huysmans a la seva obra ‘À rebours’ farà descripcions força acurades de les obres de Moureau. Descripcions que desperten la fascinació pel món oriental, la dualitat femenina…, la joventut de la noia, la procacitat, la flor blanca símbol de puresa, la sensualitat del ball, la safata platejada, la sang del Baptista, la voluptuositat i la morbidesa…
Gustave Flaubert amb l’obra titulada Heròdies (1877) i precedent de l’arxiconeguda obra de l’irlandès Wilde, s’insereix en un ambient on la por, la venjança, els conflictes polítics o la seducció són força presents, tot exemplificat amb el ball de Salomé.
Gustave Moureau farà de Salomè un dels temes centrals de les seves pintures. La versionarà a Egipte, a l’Índia o en els carrers del París fin de siècle. I vestint-la amb diadema fenícia, amb túnica transparent i tatuatges (a la moda de les prostitutes parisenques). Plena de joies d’or i pedreria. Flaubert era amic del pintor i veiem una retroalimentació constant entre els diferents artistes.
Aubrey Bearsley, que va ser editor de Wilde, il·lustra amb tinta xinesa i molta elegància les escenes teatrals que han passat a la història associades als seus dibuixos, de manera quasi indestriable. Les il·lustracions serveixen per destacar amb ironia i subtilesa el paper femení, un pervers erotisme. Línies sinuoses l’apropen molt més a l’Art Nouveau amb el seu reconegut coup de fouet que al simbolistes dels quals també rep influències. Aquí podeu veure un altre il·lustració.
Ismael Smith, pintor català del qual s’ha fet una retrospectiva al MNAC, entre el 23 de juny i el 17 de setembre de 2017, i que es forma en ambients parisencs, recull el mite en una imatge fortament eròtica.
Richard Strauss parteix de l’obra de Wilde per recrear la figura. Sobretot conserva el simbolisme dels colors: el blanc carnalitat, el vermell sang, que són presents al relat de l’anglès i també a l’Heròdies de Flaubert. La publicació d’aquesta obra el 1905 el consolidarà artísticament de manera definitiva.
Enrique Bunbury va editar la cançó Salomé com a maxi-single en el seu primer àlbum en solitari, Radical Sonora, després de deixar Héroes del Silencio.
Escolteu la cançó:
Quant al cinema, la figura de la filla d’Heròdies és constantment emprada i reinterpretada. Aquí teniu uns quants exemples:
Pel·lícula realitzada l’any 1923 amb Alla Nazimova que era la dona del director, Charles Bryant, com a protagonista i basada en l’obra teatral de Wilde. No va tenir cap èxit comercial i de públic.
Pel·lícula realitzada als Estats Units l’any 1953 amb Rita Haywort com a protagonista i dirigida per William Dieterle. Salomé balla pel rei, la qual cosa tindrà efectes inesperats.
Aquesta versió és realitzada pel cineasta aragonès, Carlos Saura i protagonitzada per Aída Gómez la qual accedeix a ballar la dansa dels set vels pel seu padrastre.
Gaudiu amb aquest mite i les seves múltiples versions i reinterpretacions.
2 Comments
Molt interessant!
M’ha sorprès trobar tantes coses sobre Salomé. “provocativa i provocadora” aquesta definició m’encanta. El que també trobo interessant es veure la imatge de Salomé en la pintura i l’art en general: La Salomé de Jean Benner m’ha fascinat!