Avui dia el terme “fusió” s’aplica pràcticament a tot en la música. Però va haver-hi un temps, a finals de la dècada de 1960, on l’etiqueta es reservava a la música que barrejava els ritmes del funk, la contundència del rock i la sofisticació del jazz, a vegades potser amb afegits de psicodèlia i de músiques del món. Però sobre tot el terme fusió volia dir transgressió, valentia per a anar més enllà dels límits d’aquests estils i crear un món musical propi.
Aquí al Bibarnabloc us he parlat de treballs d’artistes clàssics de fusió, com John McLaughlin, Jaco Pastorius o Herbie Hancock. També d’alguns artistes contemporanis, com Mike Stern, Marcus Miller i Volto!. Però potser als darrers anys cap banda ha reprès l’esperit transgressor i desafiant de la fusió com la banda de la qual us parlaré en aquest post: Screaming Headless Torsos.
Screaming Headless Torsos, també coneguts com a SHT o, simplement, els Torsos, és de fet un projecte del guitarrista David Fiuczynski. Músic inquiet, Fiuczynski s’ha involucrat en un bon grapat de projectes força diversos, d’estils i procedències diverses, sigui com a col·laborador o sota el paraigua d’alguna de les seves bandes (un altre dia us parlaré del seu projecte de música microtonal: Kif). SHT és una banda que utilitza com a elements principals els estils dels quals us parlava al començament, funk, jazz i rock, a més del hip hop, però afegint fortes dosis d’avantguarda i de risc sonor.
Per a copsar la personalitat musical de Fiuczynski pel que fa als SHT, trobem alguns fragments d’entrevistes que el guitarrista ha ofert a diferents mitjans d’Internet.
Així, per exemple, al mitjà argentí Página/12, Fiuczynski descriu breument l’orientació musical dels SHT i de pas dona mostra de la seva humilitat com a músic:
Los Torsos tenemos un sonido fresco, aunque no sé si es exactamente de vanguardia. Los ritmos son nuevos, las armonías ciertamente no, los temas musicales no son nada que no se haya escuchado antes, no tratamos temas sociales ni políticos revolucionarios… Es sólo música energética, rítmica y colorida. Hemos tocado en festivales de vanguardia y comparado con lo que sonaba allí, parecíamos una banda de Top 40, la retaguardia. Pero en Japón abrimos para un grupo rockero y comparado con eso, nosotros sonamos vanguardistas. Creo que no encajamos bien en ninguno de los dos lados. O que somos a la vez vanguardia y retaguardia.
Aquesta personalitat híbrida, a cavall entre la tradició i la modernitat, és el tret més distintiu dels Torsos. Les seves composicions són atrevides, desafiants, però no tant com perquè l’oient en surti fugint. Dissonàncies, canvis de ritme, distorsions, crits, però també melodia, ritme, diversió i harmonies sofisticades.
Al mitjà alemany Jazz Dimensions el guitarrista ens parla d’una expressió amb la qual ell mateix s’ha identificat, i que ha servit per donar nom a algun dels seus projectes paral·lels: Jazz-Punk.
Em sento com si fos una mena de “jazz-punk”. Em sento com un músic de jazz que no vol toca jazz.
I feel like I am kind of a “jazz-punk”. I feel like I am a jazz-musician who doesn´t want to play jazz.
Com us deia, les harmonies sofisticades tenen un pes important a la música dels Torsos, com també ho té la improvisació, dues característiques que pertanyen clarament al jazz. Però la base musical no té gaire a veure amb el jazz més popular, sinó amb la constància rítmica del funk i la potència del rock.
Els Torsos van tindre una bona acollida amb aquest primer treball, tot i que mai han deixat de ser, per desgràcia, un d’aquells grups minoritaris tot i que amb una base de seguidors fidel i entregats (i en augment amb el pas del temps). Gran part de l’impacte que va tindre el disc es deu, sens dubte, als altres membres de la primera encarnació dels Torsos.
Screaming Headless Torsos
California: Discovery, p. 1995
Qualsevol banda que pretengui fusionar rock i funk necessita una base rítmica impecable. I això és justament allò que van aportar el baixista Fima Ephron, el bateria Jojo Mayer i el percussionista Daniel Sadownick. La formació no compta amb cap altre instrument harmònic a banda de la guitarra de Fiuczynski, cosa que fa que comptar amb un percussionista sigui una elecció menys obvia del que podria semblar. Però Sadownick aporta unes pinzellades de color molt especials a les composicions, de vegades impulsant amb força seccions d’alguns temes.
Completa la formació una peça clau en l’èxit del primer disc dels Torsos: el vocalista Dean Bowman. Un veritable superdotat, Bowman és capaç de xiuxiuejar com un crooner, de rapejar, d’improvisar fent scat, o d’udolar salvatgement amb uns aguts que ja voldrien per a si molts cantants de heavy.
Els temes del disc homònim dels Torsos acostumen a seguir un patró que es descriu a una entrevista feta al guitarrista, a la web Toma Jazz:
Arturo Mora: Cuando te preguntan por tu proceso de composición habitualmente hablas de “groove sandwiches” [bocadillos de groove] (“grooves actuales como base, armonía rica en medio e intensas líneas vocales o solos entre salvajes y llenos de soul encima” [sic]). ¿Siempre empiezas por un groove, o hay veces en que la melodía o la armonía son tan fuertes que se convierten en la base de todo?
David Fiuczynski: A veces comienzo por una secuencia armónica o una melodía. El bocadillo puede empezar por cualquier sitio, con el pan, la mayonesa o el relleno. Realmente depende de cómo llegue la inspiración, y eso siempre cambia.
Aquest “entrepà de ritme” funciona de manera aclaparadora a diversos temes, alguns dels quals són dels més estimats pels seguidors dels Torsos. És el cas de Vinnie, el primer tema, construït sobre una base de funk que s’alterna amb moments del més contundent rock:
L’entrepà de ritme també és ben present a Word to Herb, un tema de Bowman i Mayer. Word to Herb combina el swing propi del jazz sobre una melodia interpretada a l’uníson per Fiuczynsky i Bowman, amb uns acords potents de rock més propis de Jimi Hendrix.
Però potser on l’entrepà arriba a quotes genials és al tema Kermes Macabre, una autèntica bogeria plena de canvis de ritme, acords tensos, un solo de Fiuczynsky ferotge i una percussió atòmica de Sadownick.
I parlant de percussió, no us perdeu Smile in a Wave, un tema amb un ritme potent que fa veritables ganes de ballar, amb unes melodies ràpides a l’uníson entre Fiuczynsky i Bowman. En aquest vídeo del canal oficial de YouTube dels Torsos podeu veure la nova formació de la banda interpretant el tema:
El disc conté altres temes menys intricats, però igualment genials, com Another Sucka, que ens presenta a un Bowman raper; Free Man, amb un funk relaxat i espaiat; o l’esplèndida balada Wedding in Sarajevo.
I no es pot deixar de mencionar la versió que els Torsos fan del clàssic de Miles Davis Blue in Green: una versió amb lletra sobre un ritme reggae (!) que alterna amb forts acords metàl·lics sobre els quals Bowman udola en falset. Justament Bowman es llueix amb una improvisació vocal en scat, que dona pas a un avantguardista solo de Fiuczynski.
El temps ha passat des d’aquest mític disc, i els Torsos no han deixat de fer música, tot i que s’ho han pres amb calma. El 2002 van gravar un disc en directe, que també podeu trobar a Biblioteques de Barcelona:
Screaming Headless Torsos
Screaming Headless Torsos live!
Austin : Fuzelicious Morsels, 2002
El segon disc el van treure l’any 2005, és a dir, 10 anys després del primer!
Screaming Headless Torsos. 2005
[S.l.] : FuzeLicious Morsels, 2005
Van mantenir constants les senyes d’identitat de la banda, però van començar les rotacions de personal: JoJo Mayer va ser substituït per Gene Lake, i Dean Bowman va cedir el micro a tres cançons al que s’acabaria convertint en el vocalista oficial de la banda, Freedom Bremmer. Al compte de SoundCloud dels Torsos podeu escoltar algunes cançons del disc, com l’enèrgica Mind is a River:
Els Torsos van deixar passar uns altres 10 anys abans de publicar el seu nou disc, de moment el darrer, Code Red. Una obra molt més funk i potser menys avantguardista que els seus dos treballs anteriors, però també de primera categoria. També al seu compte de SoundCloud podeu escoltar alguns temes del disc, com el molt funk i quasi psicodèlic Brooce Swayne.
No et perdis tampoc un petit vídeo documental sobre la gravació de Code Red:
En l’entrevista a Jazz Dimensions, al ser preguntat què li agradaria que els oients sentissin amb la seva música, Fiuczynski deia:
Allò ideal seria algun tipus d’“energia extasiant”. Quelcom de la seva violència, del seu lirisme, de la seva diversió, de la seva bellesa, de la seva lletjor… És una cosa molt personal per a mi – i crec que tothom hauria de treure alguna cosa d’ella. Alguna cosa positiva espero – però fins i tot si no els hi agrada, ja és un tipus de reacció. La pitjor cosa possible seria: La poses a una cafeteria i la gent pren el seu cafè mentre l’escolta de fons. Això és de cap manera allò que no vull.
Well, ideal is some type of “ecstatic energy”. Some of its violence, some of its lyrical, some of its funny, some of its beautiful, some of its ugly … Again it is a very personal thing for me – and I think everyone should get something out of. Something positive I hope – but even if they don´t like it, it´s sort of reaction. The worst thing that would be is: You put it on a café and people having coffee – and listen to it as background music. That is definitely what I don´t want.
Crec que Fiuczynisky no s’ha de preocupar. La música dels Torsos no deixa indiferent a ningú, i desferma emocions de tot tipus. Unes reaccions que quadren amb allò que cerca Fiuczynski al llarg de la seva aventura musical, segons ens diu a Página/12:
Un profesor mío lo llamaba “control del alma”. Hay mucha gente que tiene alma y mucha que tiene control [de la técnica musical], pero no hay tanta que tenga control del alma. Eso es lo que yo busco: ampliar mi sonido emocional.
I Déu n’hi do, si ho aconsegueix.