RICK EMERSON
Diumenge 24 de febrer de 2013. Hollywood, Los Angeles. Un actor menyspreat per molts (però he de dir que és molt bon director) puja a l’escenari de la cerimònia de les estatuetes daurades. Ben Affleck ha de lliurar el premi al millor documental de l’any i pronúncia les paraules màgiques: “and the Oscar goes to SEARCHING FOR SUGAR MAN”.
Un noi elegant i prim de 35 anys, suec de pare algerià, apareix somrient, potser conscient que ha dirigit i regalat al món una de les pelis més importants de la darrera dècada. Parla breu, només vint-i-nou segons, i sense esperar al seu company productor, que comença llavors el seu discurs, desapareix cap al fons de l’escenari… Es diu Mallick Benjelloul.
Només Un any, dos mesos i dinou dies després, Mallick és a l’estació Solna centrum, al metro de la seva ciutat, Estocolm. El tren entra i Mallick vol sortir. De tot. I s’hi llença…… El seu germà Johar va explicar dies després que havia estat lluitant conta un poderós enemic, de nom Depressió, i que havia sigut més fort que ell.
Sovint m’he quedat aclaparat davant una idea. Artistes que van morir molt joves, volguda o accidentalment, i que durant el seu breu viatge per la Terra, van aconseguir ensinistrar els seus dimonis i convertir-los en peces d’art que els humans encara ara gaudim. Cançons, poemes, novel·les i films que ens fan feliços, que omplen les nostres ànimes de joia, i que van ser creats per persones trencades, alcoholitzades o vençudes per la tristor. D’on devien treure la força? Caravaggio va acabar els seus dies fugint per assassinar un amic; Amy Winehouse i Marilyn van tancar abans d’hora, esclafades per la fama; Jim Morrison, irreconeixible del sobrepès, aparegué inànime a una banyera d’apartament a París; i Janis Joplin, a l’habitació 105 del Landmark Motor motel, allà on vivia el seu romanç amb l’heroïna en solitud… Molts d’ells tenien només 27 anys, coincidència que ha donat nom a un fúnebre club. A tots vosaltres: GRÀCIES DE COR, per fer la nostra vida més lluminosa i completa.
Mallick Benjelloul només tingué temps per a dirigir una pel·lícula. Però Déu meu en qui no crec: ningú que l’ha vista l’oblidarà mai. Tot comença a Detroit, estat de Michigan: plou a bots i barrals en una nit d’hivern de 1968. Al bar d’un barri aïllat dels molls, dues persones van a la recerca de… qui sap si un tresor, o a ser testimonis de la gènesi d’una llegenda negra. Boira de front, xiulets de vaixells de càrrega de fons. I allà, una veu extranya, única, fascinant…
La tardor abans d’aquells Oscars del 2013, després de l’obligada dosi d’empanades argentines al bar Laurel just davant, vaig entrar als cines Renoir Floridablanca i vaig fer una tria “random”. Per sort per a mi, no en sabia RES DE RES sobre el que veuria. Dues hores més tard, jo surava pels aires. Una obra mestra. Un cant a l’esperança, i a com d’ imprevisible pot ser la nostra vida.
3 Comments
Una joia musical i una lliçó de vida
Molt interessant la pel·lícula, i la banda sonora millor encara!
Sempre he pensat que Sixto Rodríguez era un dylan de segona. El que sí és interessant és saber que un artista, en aquest cas un cantant i compositor, conegut només a Sudàfrica pot arribar a esdevenir internacional per mitjà d’un documental. Aquí hi ha una feina a fer pels cineastes catalans, la de trobar artistes catalans i fer-los internacionals. En comptes de fer documentals de la iaia i collonades existencials. He dit.