‘Searching for sugar man’ i Mallick Benjelloul

‘Ell va agafar tot aquell turment, tota aquella agonia, tot aquell dolor i confusió… i ho convertí en bellesa’

RICK EMERSON

Diumenge 24 de febrer de 2013. Hollywood, Los Angeles. Un actor menyspreat per molts (però he de dir que és molt bon director) puja a l’escenari de la cerimònia de les estatuetes daurades. Ben Affleck ha de lliurar el premi al millor documental de l’any i pronúncia les paraules màgiques: “and the Oscar goes to SEARCHING FOR SUGAR MAN”.

Un noi elegant i prim de 35 anys, suec de pare algerià, apareix somrient, potser conscient que ha dirigit i regalat al món una de les pelis més importants de la darrera dècada. Parla breu, només vint-i-nou segons, i sense esperar al seu company productor, que comença llavors el seu discurs, desapareix cap al fons de l’escenari… Es diu Mallick Benjelloul

Només Un any, dos mesos i dinou dies després, Mallick és a l’estació Solna centrum, al metro de la seva ciutat, Estocolm. El tren entra i Mallick vol sortir. De tot. I s’hi llença…… El seu germà Johar va explicar dies després que havia estat lluitant conta un poderós enemic, de nom Depressió, i que havia sigut més fort que ell. 

Sovint m’he quedat aclaparat davant una idea. Artistes que van morir molt joves, volguda o accidentalment, i que durant el seu breu viatge per la Terra, van aconseguir ensinistrar els seus dimonis i convertir-los en peces d’art que els humans encara ara gaudim. Cançons, poemes, novel·les i films que ens fan feliços, que omplen les nostres ànimes de joia, i que van ser creats per persones trencades, alcoholitzades o vençudes per la tristor. D’on devien treure la força? Caravaggio va acabar els seus dies fugint per assassinar un amic; Amy Winehouse i Marilyn van tancar abans d’hora, esclafades per la fama; Jim Morrison, irreconeixible del sobrepès, aparegué inànime a una banyera d’apartament a París; i Janis Joplin, a l’habitació 105 del Landmark Motor motel, allà on vivia el seu romanç amb l’heroïna en solitud… Molts d’ells tenien només 27 anys, coincidència que ha donat nom a un fúnebre club. A tots vosaltres: GRÀCIES DE COR, per fer la nostra vida més lluminosa i completa. 

Mallick Benjelloul només tingué temps per a dirigir una pel·lícula. Però Déu meu en qui no crec: ningú que l’ha vista l’oblidarà mai. Tot comença a Detroit, estat de Michigan: plou a bots i barrals en una nit d’hivern de 1968. Al bar d’un barri aïllat dels molls, dues persones van a la recerca de… qui sap si un tresor, o a ser testimonis de la gènesi d’una llegenda negra. Boira de front, xiulets de vaixells de càrrega de fons. I allà, una veu extranya, única, fascinant…

La tardor abans d’aquells Oscars del 2013, després de l’obligada dosi d’empanades argentines al bar Laurel just davant, vaig entrar als cines Renoir Floridablanca i vaig fer una tria “random”. Per sort per a mi, no en sabia RES DE RES sobre el que veuria. Dues hores més tard, jo surava pels aires. Una obra mestra. Un cant a l’esperança, i a com d’ imprevisible pot ser la nostra vida.

Bendjelloul, Malik
Madrid: Cameo, cop. 2013

3 Comments

  1. Sempre he pensat que Sixto Rodríguez era un dylan de segona. El que sí és interessant és saber que un artista, en aquest cas un cantant i compositor, conegut només a Sudàfrica pot arribar a esdevenir internacional per mitjà d’un documental. Aquí hi ha una feina a fer pels cineastes catalans, la de trobar artistes catalans i fer-los internacionals. En comptes de fer documentals de la iaia i collonades existencials. He dit.

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.