Mo, Yan. Shifu, harías cualquier cosa por divertirte. Madrid: Kailas, 2012

Jo vaig créixer sol i famolenc, testimoni del patiment humà i de la injustícia. El meu cor desborda simpatia per la humanitat en general i indignació per una societat plena de desigualtats.

Cada persona té els seus propis motius per convertir-se en escriptor. Mo Yan va nèixer a Gaomi, un territori poc poblat, rodejat de planes i on no hi havia quasi cap mitjà de transport. En la seva infantesa la gent lluitava per mantenir la mort allunyada, menjaven les fulles dels arbres, després la seva escorça, per passar a rosegar els troncs. L’autor va viure l’experiència de passar gana.

Quan va començar en aquesta professió el seu objectiu era menjar bé (en aquella època un es podia guanyar bé la vida sent escriptor) encara que un cop satisfeta aquesta necessitat van canviar els seus objectius. En realitat totes les seves novel·les tenen en comú l’anhel d’una vida digna, arrel d’un nen solitari amb por de passar gana. A nivell literari i un cop mort el President Mao, treballa l’anomenada literatura de cicatriu (vivències personals dels horrors de la Revolució cultural). Segons ell confesa té poca formació teòrica però molta imaginació tractant de perpetuar les tradicions populars xineses. Va ser Premi Nobel de Literatura en el 2012.

En aquesta obra ens trobem amb vuit relats curts que transcorren a la Xina rural, amb personatges molt diferents i un rerefons social amenaçant. El primer d’aquests contes i el principal del llibre és el de Shifu, faries qualsevol cosa per divertir-te. Aquest conte és una denúncia de com les joves parelles d’enamorats han d’amagar-se per poder compartir el seu amor. Shifu (terme popular i respectuós) es refereix a treballadors qualificats i termes professionals com aquests a vegades s’usen en substitució de noms de pila per anomenar-se entre els xinesos.

Ding Shikou, el protagonista de la història, és acomiadat de la fàbrica municipal on treballa un mes abans de la seva jubilació malgrat ser un shifu exemplar. Viu amb la seva dona de forma humil, no tenen fills i la fàbrica sempre ha estat la seva segona casa. Una fractura a la cama l’impossibilita dos mesos a l’hospital. Gran, sense estalvis i malament de salut ho té difícil per trobar una nova feina. Però un dia té un projecte i el desenvoluparà. Neixerà un empresari i s’incorporarà al món capitalista del qual sempre havia fugit. En el cementiri (on pot obsevar les conseqüències de la destrosa política de natalitat) construeix una petita cabanya, neta, segura i íntima perquè les parelles puguin estar junts. Cobrarà per hora i el negoci tindrà èxit fins el punt que la seva salut i la seva relació matrimonial també milloraran. L’ús de la cabanya per part d’una parella de mitjana edat farà tremolar el seu negoci.

A causa de la seva esterilitat, als seus ulls ella era simplement inferior.

Un home que no pot guanyar-se la vida i tenir cura de la seva família no té el dret a carregar contra la seva dona. Així han funcionat sempre les coses, tant a la Xina com a la resta del món. No pot romandre amb el cap alt en aquesta societat.

Un altre dels seus contes és el de Jardins Shen. Aquests jardins són una metàfora a les trobades de parelles de matrimonis finalitzats. Aquests jardins es trobaven fa més de mil anys a la ciutat de Shaoxing. La història tracta del retrobament d’una parella després d’un temps. La pluja i la natura són els coprotagonistes. La noia vol visitar un jardí Shen i el noi la porta als jardins de Yuanming. Passat i present de la relació d’amor que va ser s’interrelacionen.

El temps vola i aquí estem nosaltres, envellint. Però al Jardí Shen res canvia mai.

Sis contes més componen aquest llibre entre d’altres, com ara Història d’amor. Ambientat durant la Revolució cultural, és un conte sobre l’amor adolescent entre un jove camperol i una noia de ciutat més gran que ell. La cura és un conte sobre el canibalisme i la crueltat. La niña abandonada que explica la planificació familiar imposada per llei en un context on es menyspreen les nenes per sobre dels nens. O les fàbules de Niño de hierro y Volando.

A nivell d’anècdota, Mo Ya de jove va començar a parlar amb ell mateix, parlava sense parar (fent rimes i tot). La seva mare li demanava que parès però quan estava al voltant de gent les paraules sorgien de la seva boca sense parar i ell pensant en la seva mare se sentia culpable. Per això es va posar el nom de Mo Yan (No parlis) com a pseudònim.

Trobareu més obres de l’autor a Biblioteques de Barcelona.

I us deixo per si el voleu llegir, un article publicat al País amb motiu de la rebuda del Premi nobel el 10 d’octubre del 2012.