Jutge en actiu i referent dels processos de divorci de moltes parelles, Francisco Serrano conclou en el seu llibre que cal passar d’una cultura de la confrontació a una cultura de l’acord. De fet, la mediació, que no és vinculant en processos de divorci, té com a finalitat principal esmorteir el clímax de tensió i baralles que hi ha entre els dos membres del matrimoni. Aquesta confrontació sembla ser la causa principal que molts casos de separació matrimonial tingui una durada judicial d’anys i anys.
Cal dir que hi ha raons de pes. La separació de béns i la custòdia dels fills són fets molt seriosos i, per tant, normalment, els advocats fan la funció de cercar solucions. A Espanya no hi ha un sistema judicial professionalitzat respecte a aquest tipus de processos i, sovint, jutjats de família o de primera instància tracten el tema. Aquest és un dels punts esmentats com a problemàtics. Hi ha casos en què els jutges demanen un temps de negociació entre la parella per a trobar solucions. La mediació entre la parella és possible a la pràctica si hi ha una igualtat més o menys garantida: és a dir, els dos progenitors tenen recursos o bé no hi ha violència de gènere. La violència de gènere és tractat de forma separada en el procediment judicial.
Aquest jutge també justifica que es comenci a parlar de custòdia compartida en lloc de l’actual sistema. Aquesta justificació parteix dels problemes de salut mental que els més petits pateixen en processos de divorci. En quatre paraules serien: síndrome d’alienació parental (campanya de denigració d’un progenitor davant el fill o filla per part de l’altre progenitor), síndrome de Munchaussen (dependència hospitalària per casos de trastorns de salut del fill o filla) i trastorns alimentaris (bulímia i anorèxia). Val a dir que la custòdia compartida té problemes a superar, com és el canvi d’habitatge que els fills o filles haurien de fer segons el temps que conviuen amb un progenitor o amb l’altre, per la qual cosa pare i mare haurien de viure a prop l’un de l’altra; temes de la pensió alimentària que òbviament podrien ser objecte de conflicte i assumpció i acord per part del menor de la custòdia compartida.
En tot cas us recomano un altre llibre que sintetitza l’actual sistema de divorci, en el qual podreu veure que, judicialment parlant, hi ha dues compareixences judicials: la prèvia de mesures provisionals i la definitiva, sempre que s’accepti la sentència. Hi ha qüestions com la pensió compensatòria, que no solament es focalitza en la manutenció dels menors sinó que assoleix la protecció de l’exparella. Altres temes d’interès són el possible impagament de la pensió compensatòria o l’ús de l’habitatge en casos de societat de beneficiaris. Aquest llibre també assenyala la importància d’acords previs i, per tant, cal donar la raó als autors que una predisposició a negociar i a rebaixar les tensions emocionals és cabdal.
Utrera Gutiérrez, José Luis. Guía básica para un buen divorcio. Barcelona: Ediciones B, 2009
En la majoria dels casos un dels cònjuges resta malparat pel divorci davant l’altre i això demostra que aquests processos poden ser molt desiguals. Emocionalment, també passa sovint el mateix.
