A finals de desembre del passat 2016, la plataforma estatunidenca Slate va portar a terme una curiosa i molt agradable iniciativa: la Wonder Week, una setmana de celebració, en forma d’articles, de la música, la figura i el llegat d’Stevie Wonder.

El motiu de la iniciativa va ser explicat pel crític de pop Jack Hamilton a l’article introductori de la sèrie. Per a Hamilton, les morts de figures com David Bowie, Leonard Cohen o Prince havien deixat a bona part del públic un regust amarg afegit al greu de la pèrdua: el sentiment del fet que havien de passar aquelles morts perquè ens paréssim a reflexionar quan ens estimàvem aquells artistes, i quant significa la seva música per a les nostres vides. Segons aquest esperit, a Slate van pensar que dedicar una setmana a Stevie Wonder era d’allò més natural, tenint en compte que com diu Hamilton el cantant i compositor és un dels artistes vius més grans de la música moderna.

Per als qui només associen a Wonder amb aquell anunci de “si bebes, no conduzcas”, potser aquesta darrera afirmació pot semblar exagerada. No ho és pas: Wonder va sacsejar la música d’arrels afroamericanes tal com era practicada a inicis de la dècada de 1970 amb un grapat consecutiu de discos genials. És per això que, de tots els excel·lents articles que a Slate van crear per a la Wonder Week, en aquesta entrada m’agradaria recollir algunes de les reflexions del mateix Hamilton al seu escrit The Greatest Creative Run in the History of Popular Music.

L’entrada de Hamilton està dedicada a analitzar els anys més creatius de Wonder, a començaments de la dècada de 1970, que van cristal·litzar en els millors àlbums del músic i en uns dels treballs més reconeguts i influents de la música pop.

El 1971 va acabar el contracte que fins llavors lligava a Wonder amb la mítica discogràfica Motown. Berry Gordy, el fundador del segell, no volia deixar escapar al seu jove talent, motiu pel qual Wonder es va veure en una posició immillorable per a negociar amb Gordy un nou contracte que li donés la llibertat artística que necessitava.
 

 
El primer disc que va llençar amb el seu nou contracte va ser Music of My Mind. Wonder, que llavors comptava amb 22 anys, va començar a desfermar la seva creativitat amb aquest disc, tocat quasi totalment per ell mateix, que segons Hamilton empal·lideix amb allò que vindrà després, però que “seria considerat justament un miracle del pop dels ’70 si Wonder s’hagués retirat als 22”. Dos aspectes tècnics són destacables: l’ús dels sintetitzadors Moog i TONTO (que es convertiria en una marca de la casa) i una major experimentació de Wonder amb la bateria, un camí que segons Hamilton portaria al músic a convertir-se en un dels millors bateries del món només sis mesos més tard.

Si Music of My Mind seria un modest èxit de vendes, el següent disc de Wonder, Talking Book, seria l’inici de l’èxit comercial del període clàssic del músic. El single principal del disc va ser Superstition, una cançó plena d’un impecable ritme de funk que va arriba al número 1 del top 100; una fita que va repetir el segon single, la no menys mítica You Are the Sunshine of My Life.
 

 
Wonder es llueix de nou amb l’ús dels sintetitzadors, que reforça la coherència entre els temes, unes cançons que reflecteixen les preocupacions socials del músic com passa a Big Brother, una denúncia contra Nixon.

El 1973 Wonder va llençar Innervisions, un disc que per a Hamilton és més ambiciós conceptualment. I és que les cançons d’Innervisions tracten un bon grapat de temes socials, destacant Living for the City, “una narrativa de set minuts i mig que tractava sobre la desigualtat racial sistèmica al treball, l’habitatge, el sistema de justícia criminal, i tota altra maleïda cosa”.
 

https://youtu.be/99gNYaz6YaM
 
Per a Hamilton Innervisions marca la completa maduresa de Wonder com a compositor, una fita que el músic va assolir només amb 23 anys. L’àlbum va guanyar el premi de disc de l’any als Grammys, la primera vegada que el guardó anava a parar a un artista negre.
 

 
Només tres dies després del llançament d’Innervisions, Wonder va patir un accident de tràfic que el va deixar en coma diversos dies. Wonder va tornar a la música amb una sensibilitat més transcendental, quelcom que es nota al seu següent disc Fulfillingness’ First Finale. Tot i aquesta sensibilitat hi ha temes que recuperen l’esperit social crític, com You Haven’t Done Nothin’, o l’energia més purament funk, com a Boogie On Reggae Woman. Fulfillingness’ First Finale va tornar a guanyar el guardó d’àlbum de l’any als Grammys.
 

 
Wonder es va prendre un any per a tornar a publicar un disc, cosa que faria el 1976 amb el monumental disc doble Songs in the Key of Life. El treball va assolir la fita de debutar directament al número de les llistes d’àlbums de Billboard. Com no, guanyar una vegada més l’àlbum de l’any als Grammys, i ens ha deixat cançons inoblidables com Sir Duke o I Wish.
 

 
Songs in the Key of Life és una de les obres cabdals de la cultura popular afroamericana, un disc ambiciós que tracta pràcticament tots els aspectes que els humans trobem valuosos a les nostres vides: “una obra mestra en tots els sentits, el producte d’un artista que conscientment va voler crear una fita musical que definís la seva carrera, i que ho va aconseguir d’una manera impressionant”. Recordem que llavors Wonder comptava amb 26 anys.

En només un període de quatre anys, i amb la seva joventut, Stevie Wonder va assolir una fita musical digna dels mestres de més alt nivell, una obra que és admirada i escoltada arreu del món, i que ha servit i serveix d’inspiració a múltiples artistes.

Et convido a llegir sencer l’excel·lent l’article original de Hamilton (en anglès) i tota la sèrie d’articles de la Wonder Week a Slate (també en anglès).

A Biblioteques de Barcelona teniu disponibles tots els discos dels quals hem parlat, més d’altres que podeu trobar al catàleg. Per acabar l’entrada, us proposo uns vídeos interessants.

Stevie Wonder no només és un gran músic, sinó que a més sempre ha mostrat un saludable sentit de l’humor. En aquest vídeo el podeu veure al popular Carpool Karaoke amb James Corden.
 

 
En un to més seriós, podeu veure aquesta sèrie documental on, de la mà del mateix Wonder, s’analitza la creació del seu disc Songs in the Key of Life.