Martin, Javier
Suníes y chiíes: los dos brazos de Alá
Madrid: Catarata, 2014

El món musulmà és motiu de notícia quasi cada dia, per motius dissortats: terrorisme, disputes tribals, conflictes armats… I entre aquesta plètora de fets sagnants, hi ha dos termes que es repeteixen amb certa freqüència: sunnites i xiïtes. Qui són aquestes persones, i per què se’ls identifica amb aquests termes grupals?

A Suníes y chiíes : los dos brazos de Alá, el periodista i escriptor Javier Martín ens ofereix un perfil de sunnites i xiïtes, ens relata la història del seu desenvolupament dintre de l’islam i ens situa al cor de varis dels conflictes actuals que ressonen dins el món islàmic. Martin és delegat de l’agència Efe a Israel i Palestina, i és un dels periodistes més reconeguts en qüestions de l’Orient Mitjà.

L’obra que us presento és la reedició de la publicació original, del 2008, que va realitzar l’editorial Catarata com a part de la col·lecció commemorativa dels seus 25 anys. Com a afegit a l’edició del 2008, Martín inclou un epíleg amb els fets més rellevants dels darrers anys.

Si bé a Suníes y chiíes : los dos brazos de Alá l’actualitat de països com Siria o Irak té un pes molt important, pot ser que les qüestions històriques siguin les més interessants per al públic general. I això donat la complexitat d’aquests temes i l’excel·lent tractament que en fa Martí. En aquesta ressenya, comentaré tres aspectes del llibre: la gènesi de les dos corrents, sunnites i xiïtes, i els motius de les seves diferències; el naixement del radicalisme islàmic; i el polèmic fenomen de la gihad.

Sunnites i xiïtes són els troncs principals de l’islam, tot i que ambdós grups presenten diferents escissions i branques. Els sunnites són el corrent majoritari, amb un 85% dels creients. Són els seguidors de la sunna, els exemples de comportament oferits pel profeta recollits als hadits. Els xiïtes representen el 15% restant, i tradicionalment han estat una minoria reprimida pels sunnites. La diferència entre aquests i els sunnites és doble: per una banda, els xiïtes consideren que el successor del profeta hauria d’haver estat el seu cosí i gendre, Alí ibn Abi-Tàlib; per l’altra, els xiïtes defensen una teoria absent al sunnisme, la teoria de l’imanat, que veurem més endavant. Vegem primer la qüestió successòria.

L’escissió entre sunnites i xiïtes va començar a prendre forma amb la mort de Muhàmmad, l’any 632. La tradició xiïta assegura que Muhàmmad va nomenar Alí com al seu successor, a la tornada de la seva darrera peregrinació a la Meca. Però el cert és que sembla que Muhàmmad no va designar públicament a cap successor, i els líders tribals musulmans van decidir que Abu-Bakr, un dels primers conversos a l’islam i company fidel del profeta, fos qui succeís Muhàmmad com a líder dels musulmans.

Alí encara va haver de viure el govern de dos nous califes, Úmar ibn al-Khattab i Uthman ibn Affan, fins a arribar al lideratge de la comunitat, l’any 656. El seu govern va ser breu: Alí va morir assassinat l’any 661. Els xiïtes encara havien de patir una ofensa més greu si cap: el fill d’Alí, Al-Hussayn ibn Alí ibn Abi-Tàlib, que havia estat cridat a ser el successor del seu pare, també va ser assassinat l’any 680. Martin comenta que:

[…] no es aventurado afirmar que el asesinato de Husein transformó esta religión para siempre. A partir de entonces, las dos ramas tomaron caminos diferentes. Lo que había comenzado como una mera lucha familiar, devino primero en un enfrentamiento político y, después, en una escisión religiosa salpicada de resentimiento, verganza y sangre. (p. 71)

Amb la mort d’Al-Hussayn

los seguidores de Alí, comenzaron a desarrollar una teoría político-religiosa que desembocó en el concepto de imanato. (p. 72)

l’Imam, en temps de Muhàmmad, era la figura que dirigia als creients durant l’oració. El mateix Muhàmmad va assumir aquest paper a la comunitat durant un temps. Pels sunnites, qualsevol creient pot liderar l’oració, i el títol d’imam no té més importància que la pròpia de la seva funció. Pels xiïtes, en canvi, l’imam és una figura d’una importància cabdal. Els xiïtes creuen que Muhàmmad:

disfrutaba de virtudes especiales, como la de estar libre de pecado […], y de cualidades espirituales únicas, como el privilegio de desentrañar el significado oculto de las certidumbres religiosas. (p. 76)

Aquestes virtuts i qualitats, segons els xiïtes, haurien estat heretades pels descendents de Muhàmmad i pels membres de la seva família, com el mateix Alí.

La teoria de l’imam és de gran importància per al paper que tenen els clergues a la comunitat xiïta, en conjunció amb una altra teoria xiïta: el Mahdisme. Per a algunes branques xiïtes, el dotzè imam, Muhàmmad al-Mahdí, es va esvair l’any 939, quan fugia de la persecució sunní, ascendint a un estat d’ocultació permanent. El Mahdí, escriu Martín, és un concepte purament cristià:

Alude al regreso, al final de los tiempos, de un enviado de Dios (el Mahdi) que impondrá la justícia y preparará el advenimiento del final de los tiempos. […] su retorno supondrá el triunfo de la equidad y la igualdad en todo el orbe. (p. 79)

Però, mentre s’espera al Mahdí, seran els clergues (anomenats ulemes) els que dirigiran la comunitat xiïta. Aquests no només són homes de fe, sinó que poden tindre la potestat de legislar dins la seva comunitat, unes atribucions que no tenen els ulemes sunnites.

Passem a veure allò que Martin ens explica sobre l’origen de l’extremisme islàmic. El 1258, els mogols van prendre Bagdad, i amb la caiguda de la ciutat va caure la dinastia dels abbàssides. A partir d’aquell moment, les tradicions polítiques, econòmiques i lingüístiques del món islàmic van quedar arraconades a favor de les tradicions importades pels conqueridors. Aquesta pèrdua de protagonisme també va afectar els ulemes sunnites, que van veure com eren apartats del poder i de la influència. L’espurna del radicalisme s’havia encès:

[els ulemes] concentraron el debate en indagar las razones de tanta desgracia. Los más radicales concluyeron que la relajación de las costumbres y la pérdida de los valores protoislámicos había abocado a la comunidad a un período de oscuridad y sufrimiento del que solo era posible salir recuperando el espíritu de los tiempos del Profeta. (p. 85)

Martín identifica l’ulema siri Ibn Taymiyya com

el precursor del wahabismo [la doctrina radical oficial d’Arabia Saudí] y origen de todas las corrientes retrógradas y revisionistas islámicas sunís que atemorizan el mundo actual, quien estancaria al islam en el pasado. (p. 85)

Ibn Taymiyya va néixer cinc anys després de la caiguda de Bagdad, i per tant va créixer en un entorn ple d’hostilitat i d’ira cap als conqueridors. Com a ulema, Ibn Taymiyya es va formar a l’escola de pensament hanbalí, la més extremista de les escoles de l’islam, que només accepta l’Alcorà i el Hadit com a fons de dret. D’aquesta manera, Ibn Taymiyya:

declaró hereje a la Sociedad lenvantada por los mogoles y anatemizó a chíies y sufís […], a los que tachó de politeistas. […] se arrogó el derecho a redefinir las leyes islámicas. Estigmatizó cualquier indicio de innovación y exigió una interpretación literal del Corán y la Sunna. (p. 88)

Ibn Taymiyya també va redefinir el paper de l’imam en el poder:

El verdadero Estado, aseguró, es aquel en el que la autoridad militar o civil […] gobierna en compañía y supeditado al imán (líder religioso), quien tiene no sólo la autoridad para interpretar la sharia [la llei musulmana], sino el derecho a guiar la administración y las instituciones del Estado. (p. 88)

I aquesta interpretació de l’Estat ha arribat fins a l’actualitat:

Esta idea es la que hoy en día defienden, en diferentes grados, grupos radicales sunís tan dispares como los Hermanos Musulmanes o Al Qaeda. (p. 88)

Segons Martín, la idea d’Ibn Taymiyya que potser ha influenciat més el desenvolupament de l’islam sigui el seu concepte de gihad. L’autor dedica un capítol, el tercer, a tan controvertit tema. Escriu Martí que a l’Alcorà les variants de l’arrel lingüística de la qual procedeix el terme gihad denoten

esfuerzo, sacrificio y conducta recta en el camino de Dios. (p. 96)

Només en dos versos el seu significat es pot interpretar com

“combate” físico contra el infiel. (p. 96)

Serà cap al segle VII quan el terme gihad comenci a adquirir un significat propi. I ho farà gràcies als anomenats Llibres de la gihad (Kitab al Yihad), compendis en els quals es legislava sobre els assumptes bèl·lics a aquelles poblacions absorbides per l’expansió islàmica. Entorn del concepte de gihad es va articular la discussió sobre dues qüestions importants. D’una banda, la definició dels enemics. Tant l’Alcorà com els hadits exclouen a cristians i a jueus com a enemics a combatre. No obstant:

[…] razones políticas – en el caso de los judíos, el hecho de que las tribus de Arabia no reconocieran la profecia de Mahoma -, territoriales – actualmente el estado de Irsrael -, e históricas – las cruzadas -, han inducido a algunas corrientes extremistas a incluir a ambos credos entre los enemigos que es perentorio combatir. (p. 99)

D’altra banda, la qüestió de quina figura té la potestat de convocar la gihad, i quin tipus de gihad es pot plantejar. Per als xiïtes, la gihad només podia ser convocada per l’imam, però en absència d’aquest, i a l’espera del Mahdí, només era acceptable una gihad defensiva. Per als sunnites, era el califa qui podia convocar la gihad, però la gran expansió territorial dels califats sunnites va suposar, cap al segle X, l’establiment del consens com a camí per a solucionar conflictes. Aquestes concepcions pràctiques de la gihad convivien amb una altra de mística:

La mayoría de los clérigos musulmanes, chíies y suníes, del pasado y el presente, coinciden en afirmar que el termino encierra cuerpo y alma. Es tanto un “esfuerzo” físico, relacionado con el mundo exterior y que incluye el combate individual y colectivo contra enemigos palpables en escenarios reales, como una angustia interior, entendida ésta en el sentido de batalla del hombre contra su propia naturaleza, contra su humanidad plagada de debilidades y tentaciones, en su camino hacia la pureza a través del recogimiento, la fe y la contemplación. (p. 102)

L’ascensió d’Ibn Taymiyya va canviar tot aquest panorama. Ibn Taymiyya va renegar del raonament i del consens, va estipular que només l’imam podia dirigir la gihad, va declarar herètica la versió mística de la gihad, i va ampliar la llista d’enemics a combatre:

[…] los cristianos […], los sufíes, los chiíes y cualquier otro musulmán que haya adoptado hábitos de los infieles, o haya pactado con ellos. Según el ulema sirio, contra este último no debe haber misericordia alguna. (p. 88)

Si bé Ibn Taymiyya va ser declarat herètic al seu temps, Martín ens recorda que el seu llegat, la seva intransigència i la seva visió de la gihad van se adaptats pel wahhabisme, la interpretació de l’islam assumida pels reis d’Aràbia Saudí.

Suníes y chiíes : los dos brazos de Alá, és un llibre d’expert, ple d’informació, a mig camí entre el llibre d’història i la investigació periodística, però és una obra accessible i entenedora. Una lectura molt recomanable per a no perdre’s en el laberint informatiu que envolta al món musulmà.