Donovan. Sunshine Superman
[S.l.] : EMI, p. 2011 / [S.l.] : EMI, cop. 2005 / [S.l.] : Hallmark, p. 2003

 
He de confessar que vaig descobrir la música de Donovan gràcies a la televisió. Concretament gràcies a l’anunci publicitari d’una marca de pintures que a finals dels 80 va revitalitzar la cançó Colours, una de les melodies més populars d’aquest artista escocès.

La campanya publicitària va ser un èxit i durant un temps a tots ens van entrar unes ganes boges de pintar parets de colors. S’ha de dir que la cançó utilitzada era un valor ferm, una bellíssima tonada folk que havia convertit a Donovan Phillips Leitch amb només 20 anyets en un dels músics més famosos al Regne Unit.

Aquí podeu veure l’adaptació per l’anunci de televisió:

I aquí el tema original de Donovan:

Era l’any 1965 i molts el veien com la versió britànica i edulcorada de Dylan. Però el cantautor de Glasgow aviat trencaria la seva imatge angelical -la seva detenció per possessió de drogues va ser un escàndol nacional- i el 1966 es ficaria de ple en el moviment hippie.

Sunshine Superman, el seu tercer àlbum, va marcar aquesta nova era “flower power” en la seva carrera. Considerat per molts com un dels discos més representatius i precursors de l’escena psicodèlica anglesa, va comptar amb la producció de Mickie Most, conegut sobretot per haver impulsat la carrera de The Animals amb els seus primers senzills (també va signar la producció de Herman’s Hermits o Jeff Beck Group).

Si fins ara Donovan havia destacat per la seva acurada tècnica folk amb la guitarra acústica i les seves lletres originals, en aquest treball l’artista mostra una gran inquietud i capacitat per incorporar elements d’altres estils com el jazz i el rock, així com sonoritats orientals a les seves composicions. El sitar indi, amb gran protagonisme en aquest disc, aporta exotisme i alhora s’integra perfectament en l’estructura de melodies com Guinevere o Three kingfishers.

Però Sunshine Superman va més enllà i també aporta moments creatius de sonoritat rock, com Season of the witch i el tema que dóna nom al disc (en els quals Donovan utilitza per primer cop la guitarra elèctrica).

A més de temes jazzy com Bert’s Blues o balades com Legend of a Girl Child Linda a on el cantant demostra la seva faceta com a poeta.

Una sèrie de problemes contractuals van provocar que el llançament del disc, primer als Estats Units i un any després al Regne Unit, fos una autèntica odissea amb edicions que incloïen cançons diferents (EMI va publicar el 2011 una edició especial de dos discos que inclou les versions americana i anglesa de l’àlbum i altres temes inèdits –i que podeu trobar al nostre catàleg-). Tot i aquests entrebancs legals, l’àlbum va ser un èxit de crítica i públic i va consagrar internacionalment a Donovan, que amb una dilatada carrera als anys 70 va mantenir amb més o menys encert la seva creativitat.

Per acabar, us deixo aquesta magnífica versió d’un dels millors temes del disc, a càrrec de la ja desapareguda banda de Nova York, Luna: