Conegut per fer ús explícit de la violència en les seves pel·lícules, Takeshi Kitano és considerat una icona del cinema d’autor japonès.
Gràcies a una llibertat experimental sense límits l’ha permès no només mostrar el seu cinema sota una àmplia quantitat de registres sinó també ser un màxim representant de les diferents tendències en cinema asiàtic contemporani.
La seva figura d’enfant terrible de la cultura japonesa ja es mostrava en els seus inicis com a actor còmic als anys 80 en els teatres de barri i els programes de varietat de la televisió, faceta, que un cop iniciada la seva carrera cinematogràfica tampoc va abandonar.
Efectivament, el seu cinema no només s’acostuma a identificar amb el thriller d’una violència física aclaparadora sinó que a més té la peculiaritat de fer-ne un tractament a cavall entre la comèdia negra, i a vegades el melodrama. Les escenes de comèdia que hi apareixen (tipus slapstick) es converteixen de cop i volta en escenes d’una inesperada violència, i a la inversa, els moments més violents aconsegueix que esdevinguin gags humorístics o de fort contingut dramàtic.
Però l’univers Kitano no s’acaba aquí, les seves pel·lícules també es caracteritzen per: un cert nihilisme vital i l’absència de sentimentalisme, el desafiament a la mort o la mort com a joc, l’expressió ambivalent de la cultura tradicional japonesa, sigui mitjançant la seva crítica o bé la seva representació amb un profund respecte, el minimalisme cinematogràfic, tant pel seu tractament tècnic, com pel seu ús del simbolisme, i finalment, l’escenificació del món yakuza, com a temàtica omnipresent en tota la seva filmografia i la seva màxima obsessió.
Gaudiu doncs descobrint la figura d’aquest immens cineasta que no només és l’absolut creador de la seva obra cinematogràfica essent-ne en la majoria de casos el director, el guionista, el muntador i el protagonista sinó que a més és un polifacètic artista: pintor, escriptor, poeta i fins i tot creador d’algun videojoc.
Aquiles y la tortuga*
(2008)Nominada al Lleó d’Or el 2008 és una reflexió còmica sobre les dificultats de la creació artística, i en concret sobre la pintura de la qual ell mateix també n’és l’autor en la pel·lícula.
Boiling point
(1989)Barcelona : DeAPlaneta, cop. 2004
La segona i una de les pel·lícules més valorades pels seguidors de Kitano per ser de les que millor exemplifica el conjunt del seu univers. És una paròdia del món dels yakuza en forma d’esquetxos plena de surrealisme, nihilisme i crueltat amb una forta presència de la mort i també del silenci.
Dolls
(2002)Barcelona : DeAPlaneta, DL 2008
Nominada al Lleó d’Or el 2002 és un homenatge al conjunt de les arts japoneses, des del teatre de titelles fins a la poesia i la pintura. Acostuma a ser considerada la seva pel·lícula més bella estèticament.
Escenas en el mar
(1994)Madrid : Avalon, DL 2005
La pel·lícula més pròpiament minimalista i hipnòtica de Kitano on el simbolisme, el silenci i també la música en són els elements més característics.
Getting any?
(1991)Madrid : Avalon, DL 2005
Comèdia en forma de gags, que parodia el cinema i la societat japonesa i ens mostra el Kitano més gamberro.
Glory to the filmmaker
(2007)Barcelona : DeAPlaneta, DL 2008
Més reflexions entorn el món artístic. En aquest cas el mateix Kitano amb la comèdia i un toc de surrealisme es pregunta sobre la seva pròpia professió de cineasta i en fa autocrítica.
Hana-bi
(1997)Barcelona : Manga, cop. 2001
Considerada una pel·lícula de culte va guanyar el Lleó d’Or el 1997 i va ser nominada com a Millor Pel·lícula Estrangera als Premis César. En ella s’hi combinen la temàtica de la mort, el drama i la violència sense deixar de banda la comèdia i l’art.
Kids return
(1996)Madrid : Avalon, DL 2005
Reflex del pas de l’adolescència a la maduresa dins la societat nipona on es barregen la violència, la comèdia i també la tendresa.
Outrage
(2010)Barcelona : Mediatres, cop. 2012
Nominada a la Palma d’Or el 2010 ens dóna una visió contemporània i molt violenta del món dels yakuza.
Ryuzo and his seven henchmen*
(2015)Comèdia negra que relaciona el món yakuza contemporani amb la vellesa.
Sonatine
(1993)[S.l.] : DeAPlaneta, DL 2004
Una més de les pel·lícules sobre el món yakuza multi premiada en diversos festivals: Millor Pel·lícula a Un Certain Regard del Festival de Cannes el 1993, nominada al Lleó d’Or el 1993 i Premi de l’Acadèmia Japonesa a la Millor Banda Sonora el 1994.
Aquest cop tot i no mancar-li violència representa el món yakuza amb certa poesia i tendresa. La crítica n’ha establert certs paral·lelismes amb Reservoir dogs de Tarantino i algunes referències a altres cineastes com John Ford o Carol Reed.
Takeshi’s
(2005)Barcelona : DeAPlaneta, Dl 2007
Nominada al Lleó d’Or el 2005, és una autoreflexió sobre la seva figura i personalitat dins el món de l’espectacle fent ús del surrealisme, de l’humor i com no, de la violència.
El verano de Kikujiro
(1999)Barcelona : Manga, cop. 2001
Premi de la Crítica al Festival de Valladolid i nominada a la Palma d’Or el 1999, és una road movie on el món yakuza i la infantesa s’hi relacionen donant com a resultat una obra plena de sentit de l’humor, tendresa i emotivitat.
Violent cop
(1989)Barcelona : DeAPlaneta, DL 2004
La primera de les seves pel·lícules com a director i la que millor mostra la seva influència de l’splapstick i la seva peculiar manera de transitar de la comèdia a la violència.
Zatoichi
(2003)Barcelona : SAV, DL 2008
Una altra de les seves pel·lícules més reconegudes i premiades internacionalment el 2003: al Festival de Sitges amb diversos premis entre els quals Millor Pel·lícula, al Festival de Venècia amb el Lleó de Plata a Millor Director i al Festival de Toronto amb la Millor Pel·lícula.
Tot i estar ambientada en el Japó feudal i en el món dels samurais no hi manquen les seves referències als yakuza i fins i tot al western, però sobretot destaca per la seva original forma d’utilitzar el surrealisme, la ironia i el sentit de l’humor a més d’alguna sorprenent escena musical.
És a més una adaptació de la llegenda representada en el còmic manga de Hiroshi Hirata amb el mateix títol.
‘Beat’ Takeshi, nom amb el qual és conegut Takeshi Kitano com a actor apareix com a protagonista en tota la seva filmografia excepte a Escenas en el mar (1994) i Dolls (2002), les úniques obres on el gènere romàntic és tractat d’una manera més explícita.
La seva última aparició com a actor ha estat a While the women are sleeping (2016), una adaptació d’un conte de Javier Marías dirigida pel cineasta hongkonguès Wayne Wang i presentada a les últimes edicions del Festival de Sitges i de la Berlinale.
Però també ha participat en les següents pel·lícules:
Battle Royale
FUKUSAKU, Kinji (2000)Barcelona : Manga, DL 2002
Anata e *
FURUHATA, Yasuo (2012)
Gonin
ISHII, Takashi (1995)Barcelona : DeAPlaneta, DL 2008
Johnny Mnemonic
LONGO, Robert (1995)Madrid : Tripictures, DL 1995
Izo
MIIKE, Takeshi (2004)Barcelona : DeAPlaneta, DL 2008
Feliz Navidad Mr. Lawrence
OSHIMA, Nagisa (1982)Barcelona : Cameo, cop. 2008
Gohatto
OSHIMA, Nagisa (1999)Barcelona : Lauren, DL 2003
Blood and bones*
SAI, Yoichi (2004)
Takeshi Kitano
MIRANDA, LuisMadrid : Cátedra, cop. 2006
The Cinema of Takeshi Kitano: Flowering Blood
[llibre electrònic] Consulta 28 d’octubre de 2016REDMOND, Sean
Columbia University press, 2012
KitanoTakeshi.com
SYLOW, Henrik[en línia] Consulta 21 d’octubre de 2016
© kitanotakeshi.com 2003-2014
Web amb molts recursos d’informació sobre Takeshi Kitano.
Takeshi Kitano: niño ante el mar
VILA, SantiagoMadrid : Cátedra, cop. 2006
Takeshi Kitano: al final de la violencia
VV.AA.Valladolid : Semana Internacional de Cine, DL 1998
* Títols que no es troben disponibles a la Xarxa de Biblioteques Municipals de Barcelona
Centre d’interès del Japó de la Biblioteca Jaume Fuster
2 Comments
Quan es parla del Tarantino japonés, sovint es deixa de banda la particular poètica de Kitano, que no té ni de lluny Tarantino. A les pel·lícules de Tarantino és més difícil aprofundir. La mirada de Kitano és una mirada descreguda i plena de violència, però en la que els personatges són rescatats, en moltes ocasions, per la bellesa, malgrat que aquest rescat també acostuma a arribar tard…
Estic d’acord amb tu Alberto, rere la brutalitat de moltes escenes, en la filmografia de Kitano sempre hi ha un segon nivell narratiu en el que hi podem descobrir la complexitat dels seus personatges, molt més vulnerables i plens de contradiccions del que en un inici podria semblar. Aquest aspecte donat a la reflexió juntament amb la bellesa que desprenen molts dels seus plans cinematogràfics són trets que el distancien clarament de Tarantino (i que el fa precisament més interessant). Gràcies pel teu comentari!