Moore, Terry. Echo
Barcelona : Norma, 2010

El més normal, posats a recomanar un còmic de Terry Moore, seria parlar d’Strangers in Paradise. Strangers in Paradise és una obra mestra del còmic, va guanyar quasi tots els premis possibles i una legió de seguidors, quasi tot el que es podia dir de la sèrie crec que ja està dit, no seré jo qui no us la recomani però no parlarem d’aquest còmic avui.

Després d’una sèrie com aquesta Terry Moore es podria haver dedicat a viure de rentes sense enfrontar-se al repte no ja de superar-se sinó de les comparacions. Tot el que fes ho compararien amb una obra mestra, i això fa enrere. O no.

Amb Echo Terry Moore va demostrar vàries coses, que no li tremola el pols ni el seu propi pes com autor i que té suficients recursos com per no fer una segona part o una continuació o similar d’Strangers in Paradise. Res d’això, va sorprendre a propis i estranys demostrant que el seu estil es pot adaptar perfectament a una història amb molt de ciència-ficció, de misteri, de conspiracions governamentals i armes supersecretes.

Fonamentalment Echo és la història d’una arma, una mena d’armadura que converteix a qui la porta en algú pràcticament invulnerable i amb poder de destrucció quasi il·limitat. El que passa és que la gent que treballa en departaments supersecrets per projectes més secrets encara… de vegades tenen accidents. En ple vol (sí, també permet volar) l’arma i la seva portadora són “interceptades” provocant una pluja del misteriós material, bona part del qual va a parar a la nostra protagonista. I ara un petit incís.

Si alguna cosa tenia Strangers in Paradise era psicologia dels personatges, probablement el millor retrat psicològic de personatges femenins fets per un autor masculí (rivalitzant en aquest honor amb Masamune Shirow). Katchoo i Francine, les protagonistes d’Strangers In Paradise partien de personatges molt estereotipats per acabar desenvolupant capes i ombres i matisos i unes profunditats insospitades al principi de la sèrie. Amb aquests antecedents al cap, veure que Echo comptava amb una protagonista era molt bon presagi. Fi de l’incís.

Per tant la protagonista, en algun lloc del desert (és inevitable pensar en la mítica Àrea 51) rep la pluja dels fragments de l’arma, i també -sembla- l’ànima de la dona que la portava. Complicat? Explicat sona estrany però al còmic senzillament passa, i ens ho creiem. Per acabar-ho de rematar la noia porta una d’aquelles males ratxes que fan que quan una mena de metall líquid se t’enganxa a la pell diguis allò de “què més m’ha de passar?”

Alguna de les coses que passa és que els desenvolupadors de l’arma en qüestió la vulguin recuperar. La idea d’una cosa capaç de crear forats negres del no-res en mans de civils no entrenats posa molt nerviosos els homes de negre. I si per recuperar l’arma han de matar algú doncs bé, no seria la primera vegada. Tindrem persecucions, i intriga, moments de drama i girs entre estranys i divertits, sobretot vinculats als efectes de l’armadura (no pensaríeu que una cosa capaç de jugar amb forats negres no tindria efectes secundaris). I una petita sorpresa que us farà molta gràcia si vau llegir-vos Strangers In Paradise.

En definitiva, una demostració de talent brutal, una història molt ben construïda, innovant però sense deixar del tot els trets més característics i apreciats de Terry Moore, tres volums de còmic (el darrer tan recent que encara no el tenim) d’una qualitat molt alta. No supera Strangers In Paradise però saber que hi ha Terry Moore més enllà d’aquella sèrie i amb aquest nivell és tot un regal pels que gaudim amb un bon còmic.