Tranströmer, Tomas. La plaça salvatge. Catarroja : Perifèric, 2008

El veterà poeta, escriptor i traductor suec Tomas Tranströmer (Estocolm, 1931) s’ha convertit enguany en el setè escriptor suec guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, imposant-se a altres reconeguts autors com el japonès Haruki Murakami, el nord-americà Philip Roth, l’australià Les Murray, el sirià Adonis o el cantautor Bob Dylan.

Llicenciat en Història de la Literatura, Psicologia i Història de les Religions per la Universitat d’Estocolm, Tomas Tranströmer és un dels millors poetes suecs de tots els temps, tot superant entrebancs de diversa naturalesa, com un ictus que patí al 1990 i que li paralitzà la part dreta del cos i l’impedeix parlar. Però també crítiques que li retreuen oblidar-se de tractar temes de caire social.

La poesia de Tomas Tranströmer -bastant desconeguda a casa nostra- ha esdevingut universal des d’uns punts de partida molt personals i fàcilment identificables com són un llenguatge molt expressiu, a vegades surrealista, i unes imatges i metàfores tant fortes que arriben gairebé al misticisme, fent referència a aspectes universals de la condició humana.

Un dels seus llibres més destacats, La plaça salvatge, és un punt de trobada i de cruïlla per a les angunies i per a les esperances vitals de les persones. I el lector se les troba de front, desemmascarades. Consta de quatre parts de les quals la primera i l’última embalen el tot amb els poemes més llargs que hi trobareu a l’obra. Destacaria els versos i cada imatge del món és tan impossible com / el dibuix d’una tempesta del primer poema, i la següent imatge d’un dels últims: homes de nota a peu de pàgina.

Quant a la segona i tercera part de l’obra, a la segona hi trobareu quatre proses poètiques on l’autor reflexiona sobre el pas del temps, mentre que la tercera conté els poemes més surrealistes i íntims, amb un llenguatge més abstracte, que pot arribar a ser indesxifrable. Un exemple és el poema “Postludium”:

M’arrossego com un ruixó pel fons del món.
Tot el que no em cal s’hi enganxa.
Indignació cansada, resignació ardent.
Els botxins cullen les pedres, Déu escriu a la sorra.
Cambres callades.
Els mobles a punt d’aixecar el vol al clar de la lluna.
Entro lentament a dins meu
a través d’un bosc d’armadures buides.

A més de La plaça salvatge, al catàleg de les Biblioteques de Barcelona trobareu també del mateix autor Para vivos y muertos: poesía (Hiperión, 1992) i El cielo a medio hacer (Nórdica, 2010).

Després de conèixer la notícia Tomas Tranströmer va declarar sentir-se molt content i emocionat. A continuació podeu llegir una entrevista seva d’ahir mateix a El País amb motiu del Nobel de Literatura i la guia que ha preparat la Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda.