Tusset, Pablo. Sakamura, Corrales y los muertos rientes. Barcelona: Destino.

És aquest un llibre injustament poc considerat d’un autor a tenir molt en compte. Pablo Tusset va saltar a la fama amb Lo mejor que le puede pasar a un cruasán, una desternillant comèdia que va ser tot un èxit i fins i tot va comptar amb adaptació a la gran pantalla a càrrec de Paco Mir (Tricicle) a la direcció i Pablo Carbonell en el paper protagonista. Després va arribar En el nombre del cerdo, una novel·la més que notable però que va decebre molt gràcies a la tàctica editorial de recordar que era obra de l’autor de Lo mejor que le puede pasar a un cruasán, amb aquesta presentació la gent s’esperava una novel·la del mateix estil i no era això. Era un thriller fosc, un punt malaltís, molt intens, però si es llegeix esperant una descàrrega humorística com Lo mejor que le puede pasar a un cruasán la decepció està assegurada.

Molt poques coses se saben de Pablo Tusset, apart que el seu nom real és David Homedes, que va néixer a Barcelona el 1965 i és informàtic de professió. És un autor que no dóna entrevistes, ni participa en actes promocionals, i es manté lluny del que seria el “món literari”. Possiblement sigui una decisió honesta i meditada, però que en això coincideixi amb autors de la talla de J.D. Salinger o Thomas Pynchon tampoc l’ha perjudicat.

Però després de la “decepció” va arribar aquesta novel·la, i torna el Pablo Tusset més divertit, un llibre curt però intens on no pararem de riure. En una població de la costa catalana comencen a aparèixer cadàvers de turistes, la Interpol decideix col·laborar en la investigació i per això envien a l’agent Sakamura, que comptarà amb l’ajuda sobre el terreny del cap Corrales, de la guàrdia civil duanera. Els tòpics no són certs però sí divertits, Sakamura és el típic japonès místic i zen i Corrales és el típic guàrdia civil (el que seria Torrente si enlloc de poli hagués triat la carrera de picoleto). Tots els morts tenen en comú haver anat a la mateixa escola a aprendre català… I aleshores de cop i volta un fitxatge brasiler del Can Fanga Futbol Club (a quin equip deu fer referència?), s’arrenca a parlar català en la roda de premsa on el presenten, fent sonar totes les alarmes. I l’escola de català de la costa és assaltada per un grup independentista basc, Los Innombrables (de fet les inicials del seu nom en eusquera donen IKEA però per no fer-ne publicitat se’ls anomena Innombrables) i l’acció es dispara i ja no pararà. Apareixen polítics catalans, bascos, i fins i tot un president de govern que menja els cereals a la Moncloa en un bol de Bambi que va deixar allà el seu predecessor, i tenim agents secrets i…

Sé que sembla un poti-poti d’elements inconnexos, però explicar la relació entre uns i altres seria rebentar la trama. En aquest llibre es demostra que l’humor és una cosa molt seria i aquí es busca el somriure intel·ligent, no és un llibre “de per riure” sinó un bon llibre que fa riure, no és el mateix. Després de dos llibres tan diferents com Lo mejor que le puede pasar a un cruasán i En el nombre del cerdo, hi havia expectació per veure per on sortia Tusset, pel meu gust combina el millor dels dos estils, l’humor i una trama més elaborada i acció, molta, tot passa molt depresa que hi ha molts fronts per tancar en menys de 300 pàgines (lletra i marges generosos). Algunes escenes porten l’absurd i la paròdia a nivells colossals, és una pena que explicar-les sigui d’estripar el llibre.

Després d’aquest llibre Pablo Tusset va tornar amb Oxford 7, però aquest me’l guardo per un altra entrada, aquesta estava dedicada a destacar un llibre injustament oblidat.

I us deixo aquí el tràiler de Lo mejor que le puede pasar a un cruasán, a veure si algun dia algú s’anima a adaptar també aquest llibre.