Davodeau, Étienne
Lulú Mujer Desnuda
Barcelona : Ediciones La Cúpula, 2010

 
Aquest còmic t’atrapa des de la portada i s’assaboreix lentament a través de les imatges, els silencis de tot allò que no s’explica però que hi és latent i un final que demana ser contrastat amb altres lectors.

Lulú és una dona de 40 anys que, superada per la situació familiar, tres fills i un marit possessiu, decideix sense planificar-ho agafar-se un parèntesi dins la seva quotidianitat. En la seva fugida fa coses que no ha fet mai: autoestop, dormir al carrer, conèixer gent molt diferent a ella… La història se’ns explica a través d’un amic seu que, quan s’assabenta de la seva desaparició decideix espiar-la.

Lulú vol un temps per a ella, per observar la vida, i aprofitar tots els petits moments que sent que se li escapen dins la seva quotidianitat. Tot això ho sabem sense que ens ho expliqui, emana de les il·lustracions: la nostra protagonista va lleugera d’equipatge, sempre camina endavant i s’atura a mirar l’horitzó. Es deixa portar i viu petites aventures que li esborren les preocupacions que porta dibuixades en el rostre.

 

El tractament gràfic es fa amb marrons, blaus i blancs, tons que donen la calidesa i la fredor de tot el que van vivint els personatges. El traç de l’autor, Étienne Davodeau, acompanya i reforça els sentiments de la protagonista, és un dibuix que no necessita paraules. La il·lustració de la portada és l’essència del llibre i el títol també el trobo molt encertat: despullada, lleugera d’equipatge però també vulnerable en la seva situació.

Aquesta és una història extrapolable a moltes altres realitats: quantes vegades no heu imaginat deixar-ho tot i canviar de vida? El que no sabem és si fuig d’una realitat que no li agrada o si simplement vol provar la vida que s’està perdent.

S’explica en dos volums, dues etapes del viatge, la primera descriu una vivència que acaba però a l’haver una segona part veiem que no es queda atrapada per aquest fet sinó que tira endavant ella sola i segueix amb el seu periple en solitari, com si volgués descobrir altres coses, i les acaba trobant.

No explicarem el final però n’he de fer esment. Conec força gent que li ha desagradat o més aviat incomodat. Jo penso que no és un final fàcil, potser si convencional, però crec que l’ha resolt així per fer-nos pensar i denunciar una situació. Us convido a que hi digueu la vostra, ja que totes aquestes reflexions són les que jo n’he extret.

El còmic m’ha recordat a la pel·lícula  Antes del amanecer, que també us recomano. Encara que el context i personatges són molt diferents, té un rerefons similar.