L’any 2013 ens arribava des de Xile una pel·lícula anomenada Gloria, del realitzador Sebastián Lelio.

A priori, el que més cridava l’atenció era la coincidència de títol amb el film de John Cassavetes que es va estrenar el 1980. Sembla que les protagonistes d’aquestes pel·lícules només tenen en comú el nom, però, tot i que seguien contextos ben diferents, entre les dues s’evidencien certs paral·lelismes que es tradueixen en un gran sentiment de solitud i en el convenciment que rendir-se no és una opció.

Curiosament, el director xilè està realitzant el remake nord-americà de la seva pròpia pel·lícula, que comptarà amb la Julianne Moore en el paper de Gloria.

Abans, Lelio va estrenar La mujer fantàstica, una cinta delicada, mesuradíssima, que narra una història de trama senzilla per dibuixar un mapa emocional complex. Aquest cop no és Gloria, és Marina qui ens presta la seva mirada, i la seva pell, per si som capaços de posar-nos en ella durant els 100 minuts de metratge. A través d’aquesta mirada anem descobrint la protagonista i despullant una ciutat, una cultura i una classe social que acostuma a quedar mal parada quan s’enfronta al mirall.
 

Lelio, Sebastián
Una Mujer fantástica
Madrid : Bteam, DL 2017

 
El músic Matthew Herbert torna a treballar amb Sebastián Lelio per crear un fil conductor sonor, on l’electrònica més d’avantguarda combina de manera sincronitzada i harmoniosa amb àries italianes i cançons populars de Fernanda Carreño. Les peces surten de la veu de Daniela Vega, la meravellosa actriu que interpreta el paper protagonista.

La música com a consol, com a incitació a la fantasia, com a suport a la narració, sempre imprescindible, tant en l’obra del director xilè com en la vida dels seus personatges. Per a la Marina és una taula de salvació, un dels tresors que sustenten el seu espai de confort, personificat en la figura del professor de cant, que igual li entrena la veu com li acarona l’ànima amb savis consells i molta estima. Aquest espai de confort també l’ocupen les seves rutines, la seva feina, una germana i un cunyat adorables i un gran amor, la relació amb el qual se’ns presenta en ambientacions tènues, amb poca il·luminació, com per voler transmetre una extrema intimitat a la qual els protagonistes semblen sentir-se abocats.

Quan una de les potes de la taula es trenca tot el que està a sobre trontolla, i la mort de la persona estimada és motiu més que suficient perquè el cor es desplomi. La Marina, a més, haurà de patir greuges afegits, com són el rebuig i la humiliació dels que –a diferència d’ella- construeixen la seva llar de confort i seguretat a força d’odi i prejudicis. Les persones transsexuals acostumen a ser víctimes d’una hostilitat potenciada i promoguda per certs discursos i des d’altaveus influents, la qual cosa normalment degenera en una violència constant i sistèmica, en un atropellament de drets humans i civils que malauradament pateixen les víctimes de tanta transfòbia.

I la vexació policial, practicada per una agent sense cap empatia ni com a dona ni com a persona, es manifesta cruel i gratuïta amb el beneplàcit d’algun professional de la salut, que en cap moment qüestiona ordres injustes i denigrants. Seria fàcil recórrer al passat amb Pinochet per tractar de comprendre certs tics, però la història és extrapolable a qualsevol ciutat del món. De fet, ens queda la sensació que la trama es podria traslladar a altres localitzacions urbanes sense que l’argument ni el perfil dels personatges hagués de modificar-se ni una mica. L’amor i l’odi són a tot arreu, i les seves maneres de manifestar-se estan força estandarditzades.

Per a l’Orlando, la Marina ho era tot. Resultava evident en veure com se la mirava cantar, o com se li encenien els ulls quan parlaven d’un gran viatge que havien de fer plegats. Aquest fet no sembla importar gaire als familiars del difunt. Per a ells, els sentiments d’Orlando eren secundaris. El respecte a la seva memòria, per tant, serà secundari. Només pensaran “recuperar” el pis on convivia amb Marina, i el cotxe, i el gos…, i esborrar del mapa la persona que més feliç el va fer durant els darrers anys de la seva vida.

És fàcil simpatitzar amb el personatge que interpreta Daniela Vega, per la seva honestedat, per la manera tan sensata d’afrontar els esdeveniments, defensant amb força el seu lloc al món sense permetre que l’animadversió rebuda li prengui les ganes de viure. Ella sap passar pàgina. No voldria haver de lluitar més que els altres per aconseguir les mateixes coses, es desprèn que és el que més la cansa, haver d’estar una heroïna, una dona fantàstica, a desgrat.

Així i tot, Marina s’erigeix com una mujer fantàstica, una figura inspiradora, un personatge cridat a convertir-se en una icona Trans i en tot un referent cinematogràfic.

Vens a millorar la teva tècnica o a amagar-te del món?

Frase del professor de música de MarIna