Sánchez Piñol, Albert. Victus
Barcelona: La Campana, 2012

Sánchez Piñol, Albert. Victus (cat)
Barcelona: La Campana, 2013

 
Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) és antropòleg, africanista i escriptor. La pell freda (2002) i Pandora al Congo (2005) van donar-li la fama.

Victus és una extensa novel·la de 608 pàgines que examina les entranyes de la guerra de Successió (1707-1713) i del setge de Barcelona del 1714. Qui narra els esdeveniments és Martí Zurivía. Des de la talaia dels seus 98 anys, dicta les memòries a la seva criada austríaca, la qual insulta tant com pot de manera gratuïta. Martí, que representa el poble baix català, arriba a ser ajudant del general Villarroel (sí, el que té un carrer a l’Eixample de Barcelona, militar castellà que va servir Felip V fins la guerra de Successió, moment en què es va passar al bàndol austriacista. Va arribar a ser general comandant de l’exèrcit de Catalunya). L’ascensió social a Martí li arriba gràcies a caramboles d’aquelles que s’executen amb èxit perquè qui empeny la bola són un cervell àgil i una personalitat agosarada (no valenta, eh!, la covardia és un dels trets característics de Martí, sinó desvergonyida i amb un gran sentit de l’oportunisme).

Del personatge històric que va ser Zurivía se’n té poca informació. Per aquest motiu, l’autor ha pogut fer-se’l a mida i atorgar-li una força descomunal. Sánchez Piñol ha creat un personatge immens en la seva imperfecció, un tipus que va mudant de pell a mida que roda, a cavall o a peu, per paisatges castellans i catalans mentre guerreja i cerca una Paraula que se li ha entravessat, que anhela i no troba, que persegueix, que l’obsessiona, que el té fregit, decebut, ple d’ansietat. Ell que, per un atzar, de ben jove va ser l’aprenent d’un dels cervells més brillants de l’enginyeria militar de l’època i que va continuar el seu periple existencial de la mà del més honest dels militars que hagin parit mai les terres de la península Ibèrica, segons es desprèn de la novel·la, se sent un impostor per culpa d’un mot esquívol que, és clar, haurem d’esperar al final del llibre per conèixer. Aleshores veurem, com veu Martí, que calia recórrer tot un camí pedregós de pólvora i sang per descobrir-lo (o potser no feia falta tant, potser n’hi havia prou amb escoltar a consciència la seva dona, una noia tan sàvia i lluitadora com malaurada).

Per als amants de la història i/o de l’enginyeria militar, tot un regal, aquest Victus. Tragèdia en tres actes que fa un repàs històric exhaustiu de bona part de qüestions (batalles, personatges històrics, costums i tota mena d’aspectes sociològics de l’època) d’uns anys horribles per Catalunya. Però no de la Catalunya entelèquia, el motiu de polèmica pseudoromàntic que darrerament s’utilitza amb finalitats de política de baixa estofa aquí i es nega del tot allà. A Victus olorem pólvora, trepitgem les entranyes d’una Barcelona esventrada, palpem sang calenta fastigosament malbaratada. A Victus, masteguem alguns dels efectes nocius concrets de les sempre execrables guerres. Comprovem, de nou, com els conflictes bèl·lics es dissenyen en butaques de fusta i de pell nobles i responen als interessos de les minories privilegiades de sempre. I com, després, les pateixen obscenament els més miserables, les més indefenses. Ja ho sabem, però a Victus, com en les bones novel·les que parlen d’història, tot interpretant-la però volent-la també retratar, ho tornem a recordar: la guerra de Successió va suposar l’extermini de part del poble pla català (la majoria dels senyors van fugir, en veure-li les orelles al llop).

La pàtria de què parla Victus té unes coordenades geogràfiques i històriques concretes, sí, però per als qui van patir el joc d’escacs de les grans potències europees que van propiciar la Guerra de Successió i el Setge de Barcelona, la pàtria no és un nom daurat i sacrosant, Catalunya vol dir: la casa, la família, la manera de viure i de guanyar-se les garrofes, les amistats, la relaxació de costums típicament mediterrània. L’únic de què disposem durant la poqueta estona que voltem per aquí.

Algunes veus han acusat Sánchez Piñol de partidista de la causa catalana. Pot ser. D’idealitzar la política que es feia en aquesta part de la península en detriment dels costums senyorials castellans. És cert, no en surten gaire ben parats, ni el centralisme borbònic castellà ni les maneres rudes, sapastres i impositives dels seus governants. Però els polítics i les classes altes catalanes els deixa ben retratats, també. Per no parlar de tota la patuleia reial i les altes jerarquies militars europees de les nacions preponderants de l’època.

Però Victus no és només un esguard popular i català del 1714, un crit potent i descarat que ha vingut a dinamitar la visió boirosa que teníem del moment històric per tal que comencem a construir-ne una altra, més real, més imperfecta, més saborosa i ennuegadora. No senyora. No només. Victus és també, alhora, literatura de la bona. Novel·la d’aventures, viatge iniciàtic, novel·la psicològica… Podem trobar-hi traces de Dumas i Defoe, de la tradició picaresca castellana, fins i tot espurnes quixotesques en algun dels personatges (magnífica, per cert, la juxtaposició i interrelació de personatges històrics i personatges literaris, un dels grans encerts de la novel·la), Tolstoi, el Tirant lo Blanc de Martorell, els Episodios Nacionales de Galdós… Beu de moltes fonts, Victus, les mastega i les degluteix per a oferir-nos una molt bona lectura que ens diverteix, i de quina manera! mentre ens va il·lustrant sobre quina és la millor defensa per repel·lir un atac militar, què és l’honestedat i de què va, això de l’amor.

Sobre l’elecció de la llengua podeu llegir el que va dir el mateix autor en una roda de premsa: “Quan em pregunten per què he escrit Victus en castellà no tinc una resposta, i més aviat fas el ridícul quan t’empares en els factors emocionals de la creativitat. Vaig començar a escriure en català i no funcionava, m’encallava. Jo no havia escrit mai res en castellà, però quan m’hi vaig posar la història va començar a fluir. Jo sóc partidari que l’escriptor s’ha de deixar anar, i ha sortit així”.

Si són els únics motius o no, tan se val, que cadascú s’ho agafi com vulgui. Només puc dir que, almenys a ulls d’una catalanoparlant, el castellà irreverent que gasta el ja iaio Martí Zurivía és esplèndid, fresc, convincent.

I ho deixo aquí, tot i que aspectes de què parlar n’hi ha moltíssims. Busqueu per internet. Hi trobareu un munt de blocs i ressenyes que l’analitzen. I és que és un llibre que suscita reaccions, cosa que, ja de per si, és profitosa. L’agitació de l’escriptura que practicava i defensava el mestre Joan Fuster té, en Victus, una plasmació pràctica. Què n’hauria dit, per cert, Fuster? Ai!

Va, animeu-vos, se us engolirà.

Aquí l’autor en una entrevista a la ràdio.