La ciutat de Xangai és una de les més interessants de Xina. No és la imperial Pequín ni la colonial Hong Kong, però sí que és la ciutat més gran de la Xina i la més poblada del món amb quasi 18 milions d’habitants, i una de les ciutats amb una presència internacional més marcada. Xangai era una de les portes d’entrada a Xina, una ciutat oberta, això va ser important en alguns conflictes on la gent buscava un lloc on refugiar-se. Una ciutat tan gran, té una història interessant i plena de giragonses, sense ànims de ser exhaustiu (és una tasca que em supera) repassaré dos llibres amb aquesta ciutat com a tema, i els dos escrits per dones.
 

 

Chang, Eileen
L’amor que fa caure ciutats / Setge
Barcelona: Club Editor, 2016
 
Chang, Eileen
Un Amor que destruye ciudades / Bloqueados
Barcelona: Club Editor, 2016
 

La part principal del llibre és un conte llarg que li dóna títol. El tema central és l’amor, en una societat força diferent de la nostra. Tot i que els escenaris de Xangai i Hong Kong ens resulten més propers, potser són ciutats més “occidentals”, i també ciutats colonials. Un amor que pot durar un sospir, que pot estar contínuament al límit entre el ser i el no-ser, o el que seria un m’estima-no m’estima de tota la vida. Tot pot ser un somni, o una il·lusió o una fantasia, sobretot les declaracions d’amor de les que sempre acabem dubtant. Perquè també hi ha la pressió social.

Som a la Xina dels anys 30, just abans de l’ocupació japonesa, i ens trobem amb una societat molt tradicional i molt masclista, on les dones podien ser esposes devotes o res, almenys si tenien un cert estatus, si eren pobres i miserables podien treballar (quin remei!); existia la possibilitat de divorciar-se, però eren molt poques les que s’atrevien, perquè en renunciar a la família del marit (a la qual s’integraven en casar-se) els calia o viure soles o tornar a la seva família original, i això podia portar problemes amb la família a la qual retornaven (en aquest conte les cunyades estan numerades, és prou significatiu).

Les novel·les d’Eileen Chang (張愛玲) no tenien cabuda a la Xina comunista. Per romàntica, per poc política (la gent pateix la història i la trampeja com pot), i per presentar unes dones que tampoc eren l’ideal de dona que el partit volia…, al final va emigrar als Estats Units on va viure els darrers anys de la seva vida gairebé reclosa com una fugitiva.

Aquest llibre és anterior a l’ocupació japonesa i a la segona guerra mundial. Un llibre de Xangai durant la segona guerra mundial és Adiós, Shangai, en vaig parlar en aquesta entrada. Hi ha un altre llibre que cobreix el temps entre el Xangai posterior a la segona guerra mundial i el Xangai més obert i més modern que es retratarà en el següent llibre, es tracta de La canción de la pena eterna, de Wang Anyi, però com no l’he llegit no en puc parlar. I aquest Xangai modern ens acaba portant a:
 

Hui, Wei
Shangai baby
Barcelona: Columna, 2002
 
Amb aquest llibre de Zhou Wei Hui (周卫慧) anem a l’altre extrem, si amb Eileen Chang coneixíem la Xangai pre-comunista ara tenim una Xangai pràcticament post-comunista. Això mereix una explicació: la Xina és oficialment a tots els efectes un país comunista, però des de fa uns anys ha abraçat el capitalisme, a poc a poc i en comptagotes però també salvatge i molt corrupte. I en aquest país en canvi continu es situa Coco, la protagonista, jove aspirant a escriptora que viu en un triangle entre el seu xicot (el molt sensible, impotent i ple de problemes) Tiantian i Mark, un alemany amb qui manté una relació purament física (la que el seu xicot no li pot donar).

El llibre és sincer i parla sense manies de sexe i drogues, i va ser prohibit i cremat públicament, i en van començar a circular edicions pirates. Es fa difícil parlar de xifres però es calcula que corren uns quants milions d’aquest llibre a la Xina. Tanta modernitat, llibertat i sobretot sinceritat, era excessiva pel règim de Pequín. Com passa normalment la prohibició va disparar l’interès pel llibre i el va convertir en un fenomen de masses. Temps després l’autora en va escriure una continuació Casada con Buda, amb la mateixa protagonista, Coco, ara a Nova York.

Estem parlant de la mateixa ciutat, però el salt en el temps i les condicions i sobretot la gent ha estat colossal, i ens hem de forçar a recordar que és Xangai. Amb ricksaws o amb potents i luxosos cotxes, aixopluc d’estrangers i refugiats o simplement llar dels que hi han nascut i hi viuen. Una ciutat que va formar part d’un imperi xinès, i després de l’imperi britànic, oberta al mar i al món (un cas semblant a Hong Kong, tot i que aquesta ciutat es va mantenir com a colònia britànica molts més anys). Una ciutat que té més de 3000 anys d’història.

Aquesta entrada no és un resum de la literatura xinesa, ni de bon tros, estem parlant d’una literatura vastíssima, molt antiga, terriblement diversa (hi ha uns deu idiomes xinesos, diferents entre ells) i que aquí ens arriba amb comptagotes, però sí que pot servir com a introducció, una introducció molt petita a una literatura enorme com la mateixa Xina, una gran desconeguda.