Haddad, Joumana. Yo maté a Sherezade : confesiones de una mujer árabe furiosa. Barcelona: Debate, 2011.

És colpejar i colpejar, una i altra vegada, i veure que res no canvia, només el nombre de blaus a la pell.

Sherezade en la cultura àrab és una dona reconeguda i amb estudis, i que gràcies a la seva intel·ligència va poder escapar de la mort, delectant al rei Shahryar amb les seves històries. De tots és coneguda com a protagonista de l’antologia de contes orientals de Les mil i una nits.

Però aquestes històries, segons l’autora, només ens vénen a dir com complaent a un home una dona pot obrir-se pas a la vida. I és per aquest motiu que l’autora mata a Sherezade en el seu interior i aposta per Lilith, la primera dona que va ser creada del mateix fang que el seu company Adam i que va abandonar el paradís per pròpia voluntat.

El llibre en que ens trobem ofereix un testimoni i una reflexió sobre el què significa ser una dona àrab avui en dia. Explica els punts on radiquen les seves esperances exposant les seves debilitats, els desafiaments que té plantejats i els problemes amb els quals es troba. Parla de la dona àrab, què coneix, què ha succeït al llarg de la història, sobretot a les dones de la regió mediterrània que se’ls diu que són producte secundari de la creació, ja que Déu va crear a Adam i Eva va sorgir de la seva costella.

L’obra doncs, vol enderrocar tots els tabús, opinions orientalistes i prejudicis al respecte de la figura femenina àrab.

L’autora, escriptora i periodista libanesa, Joumana Haddad ha estat una noia dolenta, una dona curiosa. Les lectures la van emancipar, sobretot aquelles que anaven contra la castedat femenina i eren considerades immorals. Amb elles va aprendre que tot era possible i aquestes li van permetre obrir les finestres de bat a bat i no témer transgredir l’educació rebuda i la pressió social.
Posteriorment, com a escriptora va patir les privacions, frustracions i límits d’aquesta professió. És considerada per molta gent del seu país com una dona massa atrevida, transgressora, descarada i grollera. Dirigeix ​​’Jasad’, la única revista del món àrab dedicada al cos i que analitza temes tabú com la sexualitat. L’emancipació de la dona és el tema central de les seves obres literàries.

En el present llibre es comença definint què és ser àrab: dominar l’art de l’esquizofrènia. L’home està dividit entre el què es diu que s’ha de creure i el què creu, entre el què diu i el què fa. Ser àrab és també claudicar a la individualitat i seguir a cegues un líder qui controla a les masses i les classifica en diferents grups, anul·lant qualsevol aspecte personal. Ser àrab és afrontar un seguit de dificultats: totalitarisme, pobresa, discriminació de classes, sexisme o misogínia entre d’altres.

Seguidament, indica com es veu una dona àrab als ulls d’una persona no àrab. Tristament és vista com una ànima impotent, un cos indefens i un rostre invisible. Però existeix una altra dona àrab que mereix ser coneguda i un exemple és la vida de l’autora.

Segons l’autora, ser dona àrab és cuidar l’equilibri entre la bellesa interior i l’exterior, estimar-se a una mateixa, preservar la identitat sense por i sense preocupar-se pel què dirà un home de tu. En aquest camí no tota la responsabilitat és dels homes sinó que les dones han d’aixecar-se i lluitar cap el què volen i prendre-ho. No és un lluita contra l’home sinó contra el sistema sexista. Les dones han de recuperar la seva identitat robada i confusa. Han de començar a pensar per elles mateixes i sentir-se orgulloses. Acceptar-se i estimar-se.

En el llibre s’anomenen també alguns exemples de categoritzacions entre el masculí i el femení en el món àrab: el servei de taxis de color rosa exclusius per a dones, la generació de les Barbie, el regal de les quatre nines quan neix una nena (una pel dia, una per abraçar-la per dormir, l’altra per prendre el té i la darrera per jugar a preparar una casament) o el caràcter obedient i nostàlgic d’una noia respecte el viril i lluitador d’un noi.

L’autora també fa referència a aspectes de la situació socio-política de la seva ciutat, Beirut. Ella viu amb la por i la mort, amb la simfonia del combat. Destaca les vivències i conseqüències de la guerra civil libanesa del “Diumenge negre” del 1975. L’extremisme religiós i els règims polítics repressors. Els crims d’honor, la mutilació genital femenina, els matrimonis concertats de nenes. La poca diferència entre la situació de la dona àrab i cristiana respecte la injustícia, la doble moral i els prejudicis.

Així doncs, l’autora és una dona àrab però vesteix com vol i va i diu el que vol, no està oprimida, no és submisa.

Un assaig intel·ligent i provocador que enllaça ponts entre la cultura oriental i occidental.

Haddad reflexiona sobre el paper de la dona, el seu rol en les revoltes àrabs i sobre el present i el futur del seu país, el Líban.