“Primer el plom, una mica de vidre mòlt d’un vitrall d’església, un poc d’argent viu! Tres bales que ja han encertat algun cop, l’ull dret d’una puput, l’ull esquerre d’un linx! Probatum est! I ara la benedicció de les bales.”
Amb l’ajuda de Samiel (el Diable) i aquest ritual màgic, Max aconsegueix fondre les set bales màgiques: les sis primeres encertaran el seu objectiu, però la setena…Ai la setena!!…La setena la dispara el Diable.
“El caçador furtiu” va ser estrenada al Teatre Real de Berlín el 18 de juny de 1821 amb un èxit immediat al món germànic. Es va considerar una alternativa a les òperes franceses i italianes. Hi ha qui parla de la primera gran òpera nacional romàntica i germànica, donat que conté bona part de la simbologia de les llegendes populars alemanyes i els vincles emocionals d’un nacionalisme creixent.
El pacte amb el diable. El bosc com a espai salvatge no domesticat i al seu cor, la Gorja del Llop, un lloc “sense Deu”.
Les bales encantades. I sobretot la música de Weber, provocaven tantes esgarrifances en el públic d’aquells temps, que fins i tot alguns empresaris van tenir la gosadia de suavitzar els fragments més terrorífics. Avui, en aquestes representacions del Liceu, l’escenografia ens presenta una història més a prop d’un conte infantil que del terror. Aquests dies, per patir esgarrifances només cal veure com es fan els desnonaments a Catalunya.
Finalment, el diable dispara la setena bala d’en Max i cau Aghate, la seva promesa. Cau morta…Cau morta?. Clar que no, llavors el públic ja demanava finals feliços i el llibretista no va tenir cap problema. L’Aghata es lleva, el príncep perdona al insegur Max i l’orquestra acompanya al majestuós coral final, un himne a l’Altíssim i a la bondat del Cel… Això és òpera…!!
He trobat el tràiler d’una pel·lícula-òpera estrenada el 2010 sobre aquesta obra. Té bona pinta. A veure que us sembla.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Osy8zDvPyfQ[/youtube]
