Suposo que és inevitable que, en arribar a certa edat, ens preguntem què és la vida. Vull dir, que ens preguntem quin és el sentit de tot plegat: era només això, la vida?; un anar passant les etapes que se suposa que tots hem de passar?; o potser hauria d’haver fet més que allò que vaig fer, “viure més” com aquell qui diu?

Segur que és la consciència del pas irreversible del temps allò que ens provoca aquestes reflexions, uns pensaments que poden acabar generant la tan temuda crisi de la mitjana edat. No tothom pateix la crisi, però de ben segur que és un fenomen força estès: al cap i a la fi, qui no s’ha interrogat mai pel sentit de la seva vida? Aquest caràcter general fa que la crisi existencial dels quaranta (o cinquanta) sigui un dels materials favorits de molts creadors per a les seves històries. Al nostre país, hi ha un creador en particular que destaca pel seu tractament del fenomen: el cineasta Cesc Gay.

Les pel·lícules de Gay semblen ser variacions del tema de la crisi vital. Històries d’homes i dones que han arribat a aquell punt en el qual les preguntes semblen ser més que les certeses, tot i que les seves vides haurien de transcórrer en la normalitat i l’estabilitat que, se’ns acostuma a dir, dóna l’edat.

La pel·lícula que us parlaré avui no és cap excepció: Ficció, una obra del 2006, dirigida per Gay i escrita amb Tomàs Aragay, també gira entorn de la crisi existencial. Però el caràcter que Gay li va atorgar la fa especial en un cert sentit. De seguida m’explico. Primer, l’argument…

Gay, Cesc. Ficción
Barcelona : Filmax, DL 2007

Àlex (Eduard Fernández) és un cineasta a la vora dels quaranta. Cassat, pare de família, Àlex s’instal·la uns dies a la casa d’un amic, en Santi (Javier Cámara), a la Cerdanya. La idea de l’Àlex és trobar la tranquil·litat necessària per a acabar un dels seus guions. L’Àlex també es retrobarà amb la Judith (Carme Pla), i coneixerà a una amiga d’aquesta, la Mónica (Montse Germán).

La primera trobada conjunta de tots quatre es produeix en un sopar. L’Àlex tracta d’explicar als seus amics l’argument per a la pel·lícula que vol fer: una reflexió d’una colla de personatges de la seva mateixa edat sobre ells mateixos, “el moment que viuen, les seves coses…”. “Les seves crisis”, l’interromp la Judith. “Sí, les seves crisis”, confirma l’Àlex. En aquest punt es produeix un diàleg que deixa ben clar l’estat anímic en el qual es troba l’Àlex:

Santi: ¿Estás en crisis?

Àlex: Como todo el mundo, ¿no?… Supongo, ¿no? Està classificat com a “crisi d’identitat”

Judith: Què vols dir crisi d’identitat?

Àlex: Saber qui ets, saber qui ets de debò, no el que volies ser, sinó assumir les decisions que has pres.

L’Àlex no és l’únic que està patint una crisi d’identitat. Tots quatre, a la seva manera i pels seus motius, la pateixen. Potser això afavoreix que entre la Mónica i l’Àlex sorgeixi una història d’amor, una història madura, però feta de silencis, de mirades i sobretot de renúncies.

De fet, el silenci és un recurs fonamental a Ficció. El paisatge de muntanyes de la Cerdanya, els espais oberts, la boira i la pluja, tot s’uneix per a donar a la història un caràcter pausat, lent fins i tot. El silenci a més permet que, tot i la profunditat de les qüestions que es plantegen els personatges, i les emocions que acompanyen a aquestes, la història es desenvolupi sense escarafalls, sense grans tragèdies ni cops d’efecte.

Ficció parla dels dubtes, de l’amor, de la renúncia, però també dels camins diversos on expressa l’amor i de la cerca d’uns models de família per poder ser feliços. Per mi, el caràcter global de la pel·lícula queda ben reflectit en un breu diàleg entre l’Àlex i la Mónica, quan es queden sols en una excursió a la muntanya:

Àlex: Un bon lloc per fer una pel·lícula

Mónica: Què passaria?

Àlex: Res. Això… Dos que pugen… S’estan aquí una estona, cadascú amb les seves coses…

Mónica: Cadascú amb les seves coses…

Com la vida mateixa: un transcórrer, cadascú amb les seves coses, una mena d’excursió que ens trobem i ens deixem de trobar, sempre endavant. Si volguéssim ser més cínics, potser podríem afirmar, parafrasejar allò que Henry Ford va dir sobre què és la Història, que la vida és una maleïda cosa rere una altra. De ben segur que això no és molt, en tot cas no és prou per a satisfer les expectatives que ens havíem fet de joves. Però ben mirat potser no és poc, i en tot cas potser és més que suficient per a trobar una certa felicitat.