Abans de començar, algunes dades sobre el director de cinema nord-americà Bennet Miller:
- Va rodar la seva primera pel·lícula amb 38 anys.
- Sis dels actors que han estat dirigits per ell van ser nominats als Oscars.
- Ha dirigit únicament tres llargmetratges de ficció en onze anys de carrera.
- Ha guanyat el premi a millor director al festival de Cannes.
- Medeix 186 cm.
Sorprenent, oi? Segurament estareu pensant “aquest tiu que no conec de res ha estat nominat als Oscars com a millor director? Dues vegades??” Doncs sí. Altres directors de la seva generació (Wes Anderson, Spike Jonze, Paul Thomas Anderson) són molt més coneguts pel que fa a crítica i públic -potser perquè tenen un estil més fàcilment identificable-, però si analitzem amb deteniment l’obra de Bennett Miller ens adonarem que segurament és digne d’un reconeixement més gran. En qualsevol cas: estem davant d’un autor amb totes les lletres? O és simplement un bon artesà com ho era als anys 70 un Sidney Lumet? Analitzem algunes de les constants en la seva filmografia.
”Basat en fets reals” No és casualitat que el primer contacte que Miller va tenir amb el món del cinema fos a través d’un documental. The Cruise s’apropava al dia a dia de Timothy “Speed” Levitch, un esforçat i peculiaríssim guia turístic que manté una relació d’amor-odi amb la ciutat en la qual treballa, Nova York. Miller va trigar gairebé nou anys a trobar finançament pel seu següent projecte, Capote (2006), que reconstrueix el procés de gestació d’una de les obres fonamentals de la literatura nord-americana del S. XX, A sang freda, i la relació que el seu autor, Truman Capote, va establir amb els presos Perry Smith i Richard Hickock. Sis anys després Miller va tornar a asseure’s a la cadira de director. Moneyball, protagonitzada per Brad Pitt, explica la història del mànager esportiu Billy Beane i la passió amb la qual va defensar els seus punts de vista a la lliga professional de beisbol. També està basada en fets reals Foxcatcher, una fosca història de crims que, com Moneyball, també està ambientada al món de l’esport.
No és l’autor dels guions de les seves pel·lícules. Scorsese va dir una vegada que no es considerava un auteur perquè -a diferència de Woody Allen, per exemple- no era capaç de tancar-se en una habitació i sortir-ne amb un guió per a una pel·lícula seva. Si estem d’acord amb Scorsese, Miller (o altres cineastes com Alexander Payne o Steven Soderbergh) quedarien fora de la lliga dels autors-autors.
Bona mà (excel·lent, de fet) per a la direcció d’actors. Aquest seria potser l’element que fa de Bennett Miller un grandíssim director. A Capote l’enyorat Philip Seymour Hoffman -amic íntim del director, per cert- portava tot el pes de la pel·lícula amb una interpretació magnífica que li va valdre el reconeixement de l’Acadèmia i el va consolidar definitivament com a un dels millors actors de la seva generació. A Moneyball Jonah Hill va trencar la imatge que el públic tenia d’ell (venia de fer comèdies com Lio embarazoso o Supersalidos) i va demostrar que era un actor de caràcter que tenia un ventall de registres expressius molt més ampli -com es comprovaria poc temps després a El lobo de Wall Street, de Martin Scorsese-. Però l’obra de Miller en què les actuacions -gairebé sempre masculines, per cert- brillen amb més força és Foxcatcher. Mark Ruffalo, Steve Carell i Channing Tatum realitzen un autèntic recital interpretatiu que -una constant en la filmografia de Miller- contrasta amb el treball que havien fet fins aleshores.
En aquest clip el mateix Bennet Miller analitza una de les escenes de Foxcatcher
Aquí podeu veure al llegendari Philip Seymour Hofman en acció a Capote
Sobrietat formal i narrativa: Miller comentava a una entrevista: “Instead of making waves, I want to make everything settle, so we can see to the bottom of things.” Poques pelis d’avui en dia no es dirigeixen a un públic massiu. Les de Miller entren dins d’aquesta categoria. Tenen un punt meditatiu -fins i tot retorçat en el cas de “Foxcatcher”- en el que la trama es va mostrant de manera pausada i continguda. Les coses se suggereixen, no s’expliquen sense deixar marge a la interpretació. No és un director de grans declaracions en l’àmbit formal, no: no hi ha moviments de càmera exagerats, ni efectes especials digitals, ni espectaculars plans-seqüència. Les seves pelis no es poden encasellar fàcilment dins de cap dels gèneres coneguts (comèdia, drama, acció, dramedy, biopic, ciència-ficció, d’època). Sembla evident, doncs, que els adolescents que omplen els multicinemes un dissabte a la tarda no són precisament l’audiència que Miller té al cap quan fa les seves pel·lícules.
Escull molt bé els seus projectes, prefereix dirigir menys però fer-ho de manera més personal. Miller va dedicar vuit anys a preparar Foxcatcherpe. Per Capote el director es va tirar més d’una dècada buscant finançament per tal d’assegurar-se el dret sobre el muntatge definitiu i el control creatiu en general. Moneyball és l’únic cas en què Miller no va engegar el projecte. La pel·lícula havia de ser dirigida per Steven Soderbergh, qui, després de dos anys en preproducció, es va retirar finalment per desavinences amb l’estudi que produïa la pel·lícula (Columbia Pictures). Miller es va reunir amb Pitt -productor executiu del film- i els guionistes -ni més ni menys que Aaron Sorkin i Steven Zaillian- i entre tots van donar una nova orientació al film. El projecte va acabar sent un èxit.
Si encara us queda algun dubte que Bennett Miller és un veritable autor, podeu passar per la vostra biblioteca més propera a visionar alguna de les seves pel·lícules:
