Recordes la teva primera lectura? Quina va ser, i per què creus que et va marcar?

De fet, la primera lectura que recordo és el llibret amb què les monges ensenyaven a llegir i escriure. Concretament, la pàgina de la lletra f, on hi havia dibuixat un farol seguit d’una filera d’efes vermelles en minúscula. Jo no podia fer —ves a saber per què— el llacet amb què calia acabar la lletra f. Sembla que em vaig posar tan tossut a fer-la sense llacet que la monja va començar a donar-me plantofades a les galtes, de manera tan repetida com efes anava jo fent sense llacet. Aquella pàgina em va marcar de veres, en tots els sentits. Cap trauma, però. De fet, crec que he d’agrair a aquella experiència el meu gust estrany per les lletres i per desxifrar què caram volen dir. I segueixo fent les efes sense llacet.

Parlant de “primera lectura” més àmpliament, ja als dotze anys: Momentos estelares de la humanidad, d’Stefan Zweig. Em va impactar la manera com transmetia la natura de l’ésser humà a partir del detall, gairebé microscòpic, d’alguns moments i personatges crucials de la història.

L’has tornat a llegir? Què hi has trobat, una vegada passat el temps?

No l’he tornat a llegir, però, anys després, recordar-lo em va fer venir ganes de llegir alguns altres llibres d’Stefan Zweig.

Es llegia a casa teva?  Quin llibre hi havia llavors a la biblioteca familiar, i ara no podria faltar a la teva llibreria particular?

A casa meva no eren “bons lectors”, com dirien ara, i gairebé no hi havia llibres. Només algun diccionari, dues novel·letes de Martín Vigil i algun best-seller de quiosc per adornar prestatges. Però també hi havia dos volums del Manual Sopena (“Puertas abiertas hacia el universo”), que a mi em fascinaven. La mare me’ls portava al llit, els dos volums, els diumenges al matí, quan jo em despertava a l’hora habitual dels dies d’escola, perquè així deixés dormir la família. Era, de fet, un diccionari amb algunes il·lustracions i m’agradava trobar-hi paraules que no coneixia. Ja no sé on paren, però potser la meva biblioteca d’avui sigui finalment una extensió derivada d’aquells dos totxos.

Un llibre que t’hagi regalat algú que t’importa especialment…

El Llibre d’amic e amat de Ramon Llull, en una edició antiga de la Barcino amb cobertes de cartró.

L’últim llibre que tu has regalat. I per què?

Aquest Nadal he regalat a un bon amic, professor de filosofia, Lacan Redivivus (Ornicar?, 2025). En parlem sovint, de Jacques Lacan, i ell em demanava què podia llegir. Em va semblar bona idea, perquè aplega textos i documents de tota mena, des de notes personals de somnis que tenia, passant per textos no publicats abans i documents molt diversos.

Quin llibre tens a la tauleta de nit?

Ara no en tinc cap, perquè em costa adormir-me després de llegir. (Prefereixo música.) Però l’últim que vaig tenir-hi era de Georges Perec: La vie mode d’emploi.

Quin llibre tens a la taula de treball?

Una pila, literalment. En trio tres:

• Alexandre Kojève, La notion de l’autorité (Gallimard, 2004)
• Perejaume, L’escrita (L’Altra Editorial, 2025)
• Antonio Damasio, Inteligencia natural y la lógica de la consciencia (Destino, 2025)

Tres llibres que hagis llegit durant el procés de creació d’un projecte, i que expliqui allò que fas…

• Sigmund Freud, Inhibición, síntoma y angustia (1926).
• Jacques Lacan, Écrits (1966).
• Jacques-Alain Miller, Silet (1995)

Una escriptora o escriptor que no té res a veure amb allò que fas, o que no coincideix amb com tu veus el món, i que, tot i així, no has pogut deixar de llegir.

Marguerite Duras em va atrapar molt aviat i no he pogut deixar de llegir-la. Hi torno, i no sé ben bé per què.

Un autor o autora per pensar “allò que escapa”.

Jacques Lacan, sens dubte. Després de gairebé cinquanta anys llegint-lo, em sorprèn encara, en tornar-hi, tot allò que se m’havia escapat a l’última lectura.