Panero, Leopoldo María
Poesía completa. 1970-2000
Madrid: Visor, 2001

L’obra poètica de Leopoldo María Panero (Madrid, 1948), membre d’una nissaga de poetes, va ser reconeguda quan encara era un autor inèdit, convertint-se així en el poeta més jove inclòs a la famosa antologia Nueve novísimos poetas españoles (1970) de Josep Maria Castellet. Donada la seva poètica poc convencional, la crítica oficialista el va marginar, allunyant-lo del grup de poetes amb els quals pretenien crear la generació del 70.

Tota una vida dedicada a la poesia. Amb tan sols quatre anys Panero li va recitar a la seva mare els següents versos: Las estrellas / El mar / una voz honda / una voz clara / Todo había amanecido / los trenes, las casas / una cabeza misteriosa / la mano misteriosa / que aparecía / por todos los jardines / Por todas partes apareció / eso misterioso.

Però una vida no viscuda, arrabassada en les entrades i sortides de diversos psiquiàtrics, fet que va marcar la relació amb la seva mare, Felicidad Blanc, a qui va fer responsable i que va reflectir en alguns versos com aquests: yo contemplaba mi cerebro para siempre aplastado / y mi madre reía, mi madre reía / viéndome hurgar con miedo en los despojos / de mi alma aún calientes.

La trajectòria de Panero -no s’ha d’oblidar que porta més de quaranta anys escribint- és sobretot coherent, lúcida i radical. La seva poesia és la del no-res, de la destrucció, de l’auto negació, de la mort com a única certesa a la vida. La seva coneguda frase Sólo soy a ratos expressa a la vegada la presència i l’absència de la pròpia existència, igualment que aquests altres versos: el martillo de mi memoria / que me dice que no soy, ni he sido, / que soy como alguien escupido / en los labios del presente.

El llenguatge utilitzat per Panero als seus poemes uneix el lèxic més poètic i elevat amb el més vulgar i groller a l’hora d’abordar temes com la política, el sexe/amor, la mort, el dolor, la creació literària, les lluites interiors i l’esquizofrènia entre d’altres, sempre expressats d’una manera provocadora però amb un regust de desil·lusió, de renúncia, com deia abans, de negació. La seva obra n’està plena d’exemples:

Hay restos de mi figura y ladra un perro.
Me estremece el espejo: la persona, la máscara
es ya máscara de nada.

Yo soy sólo entre colillas, soy la ceniza del poema en el
que no creo, soy la ceniza del verso y del poema, soy el
que vive sin tener ya sentido.

Aquesta actitud amarga de fugida i de no voler ser es reflecteix amb més intensitat, i ja no l’abandonarà mai, a partir del seu tercer poemari, Narciso en el acorde último de las flautas (1979), sens dubte un dels seus millors llibres, amb la mort de rerafons. Anteriorment, als seus dos primers poemaris Así se fundó Carnaby Street (1970) i Teoría (1973), a banda dels seus primers poemes recollits a la plaquette Por el camino de Swann (1968), eren plens de referències als mass media, ja sigui el cinema, el còmic, la publicitat, personatges literaris, etc. més pròpies de l’estètica “novísima” de la que va ser partícip als seus orígens.

Aquesta Poesía completa (2001) és l’única on es poden trobar tots els llibres complets de Panero editats fins l’any 2000, a més d’alguns poemes publicats en revistes. Hi ha una altra antologia prèvia, Agujero llamado Nevermore (1992), una selecció de poemes que inclou un extraordinari estudi sobre Panero i la seva poesia dintre de la història poètica recent espanyola.

Sobre Leopoldo María Panero i la seva família s’ha escrit molt i fins i tot es van arribar a fer dues pel·lícules, El desencanto (1976) i Después de tantos años (1994). A més, els músics Bunbury i Carlos Ann van musicar alguns dels seus poemes al doble cd Leopoldo María Panero (2004), que inclou una entrevista amb el poeta.

Sovint la crítica fa esment de Panero com a esquizofrènic i poeta maleït -i probablement sigui les dues coses- però aquests dos aspectes de la seva vida personal no ens pot ni ens ha de condicionar als lectors la lectura i l’anàlisi de la seva obra. Amb molt bon criteri Jenaro Talens apunta a la seva edició d’Agujero llamado Nevermore, que no es tracta d’analitzar a un poeta, sinó d’analitzar la seva poesia.