Va existir un cineasta que va començar a fer cinema l’última dècada del segle XX; pel·lícules personals, amb un estil tan propi i inconfusible com són les seves influències. Art film, van dir. Un cineasta novaiorquès. Un geni Indie amb una particularitat respecte a altres cineastes independents de la seva generació: segueix sent indie el 2018, la qual cosa equival a què es troba gairebé desaparegut de la cartellera comercial, treballant sobretot a TV, encara que manté viu el seu cinema gràcies a la seva petita productora “Possible Films“.
Guardonat a Cannes i Sundance, reconegut a Europa i revisada la seva filmografia per filmoteques, i fins i tot, museus arreu del món, què li falta a les pel·lícules del Hartley per traduir aquest reconeixement selecte en el premi de la taquilla, l’aplaudiment del gran públic o, el pas que li precedeix, el suport de les grans productores. Senzillament, li falta això, el gran públic i la confiança del productor. Tautològicament parlant.
Per altra banda, no és un bon símptoma haver de recordar l’obra d’un director en actiu.
De tots aquells “booms” que hagin existit es parla molt del moment fundador i molt poc de què va ser d’allò després d’un temps. El Boom és un concepte massa nord-americà i onomatopeic per poder traure’l del segle XX i portar-lo de passeig per Europa. Us imagineu parlar de Boom al Quattrocento, o el Boom de les lletres castellanes del segle XVII, o el Boom de la Renaixença catalana? Booms amb majúscules, of course.
Va haver-hi un Boom del cinema independent, indie per als amics, als anys 90 als Estats Units, que és com dir arreu del món, del qual potser el més prometedor filmmaker, Hal Hartley, va quedar fora del camí que la resta dels seus companys de generació i ofici varen prendre, i que els va anar acostant a la gran indústria, fins a l’extrem de ser part d’ella. H.H. no.
Aquest misteri correspon desvelar-ho a altres, per nosaltres ja ens ve bé amb recordar un element del cinema del Hartley que el fa imperible i sempre modern, perquè sempre resulta modern l’Humor (amb H majúscula, de Hartley, de Boom) i l’aliatge que es fa d’ell sobre la pantalla. El debat sobre l’Humor que ens sobrevola des de fa un temps pot ser una de les discussions més interessants d’aquest principi de segle XXI (amb majúscules i números romans sempre). I el cinema de H.H. té elements per tindre en compte.
Elements tan bàsics com el guió, i ja tan essencials i poc amagats com la sinopsi, exhibeixen l’Humor Hartley: fer que un gran escriptor en potència treballi d’abocador abans de ser famós (Henry Fool, 1997), o que una monja que va abandonar els hàbits es dediqui a escriure pornografia per encàrrec, confessant-se verge i nimfòmana al mateix temps (Amateur, 1994), o que un reparador d’aparells de televisió sigui un idealista que odia la televisió (Trust, 1990). El gran tema de la pel·lícula al costat del seu oposat. El relat front els fets. Idealisme i realitat.
D’aquesta manera, en un thriller amb una organització criminal de fons, els seus sicaris parlen dels seus mòbils (1994!!!) i sobre les seves actualitzacions. Qui no recorda la conversa del grup de Reservoir Dogs sobre Madonna al començament del film? O el debat a PulpFiction sobre quina és la millor i més popular hamburguesa? Però en Hartley és més subtil, més petit, també més constant i persistent.
L’humor del Hartley és majúscul, però es troba en Petits Detalls. Ells ens ho diuen.
Parker Posey, actriu predilecta de Hal Hartley. Després d’uns quants anys treballant en sèries de televisió, la vam tornar a veure a la pantalla gran interpretant Rita en Irrational man, de Woody Allen, amb qui va tornar a treballar en Café Society interpretant el paper de Rad.
–
Pel·lícules de Hal Hartley a les biblioteques:
Flirt / The girl from the monday
Hal Hartley
Madrid : Avalon, DL 2008
Henry Fool / Fay Grim
Hal Hartley
Madrid : Avalon, DL 2008
La Increíble verdad
Hal Hartley
L’Hospitalet de Llobregat : Filmax, DL 2010
El Libro de la vida
Hal Hartley
Barcelona : DeAPlaneta, DL 2004
Trust
Hal Hartley
Barcelona : DeAPlaneta, DL 2007
Article escrit per Guillermo Pastor, conductor del Club de cinema de la Biblioteca Xavier Benguerel.
1 Comment
Gràcies per la recomanació. El cas de Hal Hartley em recorda també, al director Tom DiCillo, particularment considero Vivir rodando una autèntica obra mestra del cine.