A no ser que el lector sigui creient d’una de les grans religions monoteistes, o de determinades creences transmundanes, vet aquí una veritat incontrovertible: un dia morirem. No només el nostre cos, sinó també la nostra consciència desapareixeran. I ens convertirem en pols. En no res.

En cert sentit, es podria dir que continuem vivint mentre que hi hagi algú que ens recordi. Pot ser que això sigui el que porta a tantes persones a preocupar-se pel seu llegat, pel seu impacte a la vida dels altres, més enllà de les rutines pròpies del dia a dia o de les emocions i vivències menys rutinàries.

Així podria ser que els nostres amics, els nostres familiars directes (com els nostres fills o néts) o les nostres parelles fossin les encarregades de mantenir-nos “vius”. Però, què passa quan amb el pas del temps aquestes persones, al seu torn, ja no hi siguin? El nostre record i, a la fi, nosaltres mateixos haurem desaparegut per sempre més, i res a la Terra oferirà un indici de la nostra existència.

No és un pensament agradable precisament. Com a animals que tenim consciència de nosaltres mateixos i una certa sensibilitat per al nostre lloc a (diguem-li així) el gran quadre del cosmos, pot ser que en algun moment hàguem de gestionar la certesa de la mort i l’oblit. I que hàguem de fer-ho seriosament, ja sigui per a sublimar-la, afrontar-la o per a portar a terme alguna mena d’exorcisme.

Per al director David Lowery sembla que la seva estratègia particular d’afrontament va passar per gravar la pel·lícula A Ghost Story.
 

Lowery, David
A Ghost Story
Madrid: Universal, DL 2017

 
A Ghost Story és una pel·lícula particular, d’aquelles capaces de generar judicis polaritzats: pot ser que t’encanti, i que trobis en ella sensibilitat i una certa profunditat; o pot ser que la trobis un exercici de pedanteria i poc més. A mi em va encantar.

La pel·lícula té un argument mínim. Casey Affleck (“C” a la pel·lícula) i Rooney Mara (“M” a la pel·lícula) són una jove parella que han de decidir entre mudar-se de casa o no. M està disposada, però C es resisteix.

De manera inesperada C mor a un accident de cotxe, per a tornar transmutat del món dels morts en la forma d’un fantasma. Un fantasma clàssic, d’aquells amb llençol i un parell de forats per ulls.

La particular trama permet a Lowery parlar d’aquests grans temes que són la pèrdua, el record i el pas del temps d’una forma emotiva però continguda. I és que com a bon fantasma C és invisible als altres però al mateix temps pot observar com la vida té lloc sense ell, atrapat a una soledat volguda que es fa més imponent encara per la quasi hieràtica figura blanca del seu llençol.

La història rep un gir de la mà d’un monòleg molt existencial d’un personatge secundari de la trama. Lowery utilitza aquesta reflexió per a portar la història del nostre fantasma a un pla temporal global, còsmic, un terreny quasi inevitable si d’allò del que es tracta és de reflexionar sobre la soledat, la pèrdua i el sentit de la vida.

Si bé aquesta part de la cinta és ambiciosa, Lowery es mostra molt més contingut que Terrence Malick a la seva pel·lícula L’arbre de la vida, una altra obra que pretén fer-nos reflexionar sobre un sentit més elevat utilitzant tant allò mundà com allò còsmic.

L’obra de Lowery és una clara aposta per l’originalitat en el plantejament i per l’expressió personal en tractar temes humans, i en la meva opinió només per això ja es mereix la nostra consideració.

L’originalitat, és clar, no és garantia necessària de qualitat. És per això que s’han de destacar altres aspectes de la cinta com els tons de l’excel·lent fotografia, el pausat temps del seu transcórrer (quelcom que pot impacientar a certs espectadors, però que em sembla necessari per a fer més creïble certs punts de la narrativa), i l’elecció del format d’imatge 133:1 que dóna a la pantalla un camp de joc més limitat, i un cert toc retro. Us recomano visionar els extres del DVD per a comprovar que a una obra d’aquest tipus res es deixa a l’atzar (i per a comprovar que caracteritzar a un actor com un fantasma és més complicat que llençar-li a algú un llençol per sobre).

Cal destacar també la banda sonora de Daniel Hart, en particular el tema principal de la pel·lícula, I Get Overwhelmed, interpretat per la banda de Hart Dark Rooms:
 

 
I la peça que serveix com a vehicle per a una de les escenes més tristes i emotives de la cinta, The Secret In The Wall:
 

 
Donada la temàtica de la pel·lícula de David Lowery, hauríem de demanar-li cap tipus de missatge clar, de compromís que ens il·lumini ni que fos una mica quin és el sentit de la vida, o què fer amb el desassossec de la mort? Crec que no, i tampoc crec que hàguem d’exigir-li. A Ghost Story és, com deia al començament de l’entrada, l’intent de Lowery de (en les seves pròpies paraules als extres) gestionar una crisi existencial. Així doncs les respostes que Lowery va trobar, o no, en fer la seva cinta pot ser que ens inspirin, o ens facin reflexionar, o potser no. En qualsevol cas A Ghost Story és, al meu entendre, una bella i emocionant pel·lícula independentment de si amb el seu visionat obtenim respostes.

I així i tot l’experiència humana en aquestes qüestions és quasi universal, tot i les diferències òbvies que poden provocar les nostres creences més íntimes. Sempre que em trobo, en una conversa, en una obra d’art, o als meus pensaments, amb el sentit de la vida no puc evitar que em vingui al cap el poema que Raymond Carver ens va deixar abans de morir, Late fragment:
 

Carver, Raymond
Todos nosotros: poesía reunida
Velilla de San Antonio : Bartleby, 2006

¿Y conseguiste lo que
querías de esta vida?
Lo conseguí.
¿Y qué querías?
Considerarme amado, sentirme
amado en la tierra.