Un paisatge àrid davant dels ulls i l’horitzó estès al final d’un camí que sembla que s’allunya sense fi. Un trajecte a través del desconegut, o del perill, o del desert. Nou personatges heterogenis tancats en un mateix lloc, viatjant junts, obligats a entendre’s davant d’un enemic comú. És La diligència, però també és moltes altres pel·lícules.

Qui són aquests desconeguts? Un conductor de diligència, és clar, una dama embarassada, un viatjant de whisky, un metge borratxo, una prostituta de bon cor (encara que a la pel·lícula no es menciona explícitament), un jugador professional, un banquer poc honrat, un comissari amb un objectiu, i un fugitiu amb un altre.

És La diligència, però també és molts altres westerns.

Pel·lícula modèlica dins de la història del cinema, tant per la seva narrativa canònica com per la utilització d’estereotips quasi fundacionals d’un gènere, La diligència (Stagecoach, 1939) és una obra mestra de John Ford que va més enllà de les anomenades pel·lícules de l’oest (o westerns, o de vaquers -o cowboys-). Es fa referència amb això a una temàtica que tracta de la mitificació de la pròpia història que cap altre país ha sabut fer com els Estats Units. Generalment, es defineix com el “gènere cinematogràfic l’acció del qual succeeix a l’oest nord-americà i reflecteix els costums i les condicions de vida del Far West” (diccionari.cat).

I què diantre és això que anomenem tan alegrement el Far West (literalment, salvatge oest)? És un lloc mític i no pas històric, no ens enganyem. És el lloc imaginari ubicat en el període real del segle XIX a l’oest i al centre d’aquells incipients Estats Units, on es desenvolupa la colonització del territori, els enfrontaments amb els pobles indígenes, la febre de l’or, la construcció -quilomètrica- del ferrocarril, la Guerra de Secessió… i on passen multitud d’històries de pioners, pistolers, foragits… Aquest passat mític (inspirat en el real, sí) es construeix abans que al cinema a la literatura en novel·les barates, folletinesques, destinades a la classe treballadora que estava àmpliament alfabetitzada a finals del segle XIX (anomenades dime novels pel seu preu de deu centaus). Al cinema, ràpidament es fan subproductes per part de les productores de Poverty Row, pel·lícules de baix pressupost, amb actors poc coneguts i sovint de qualitat precària. I és en pel·lícules com aquesta que el western té una nova vida més enllà de la literatura pulp o de la sèrie b.

Però en el cinema, quan comença això del western? Pràcticament des de l’inici, hi ha la convenció d’assenyalar The Great Train Robbery (1903) d’Edwin S. Porter com el primer gran èxit que es coneix del gènere. Una història de robatori en un tren (el títol en donava pistes) on trobem ja lladres, persecucions a cavall i enfrontaments a trets. Amb un tret final (oh, spoiler), literal i agoserat per a l’època, dirigit a l’espectador que trencava l’anomenada quarta paret.

Però tornant a la pel·lícula que ens ocupa, d’esquema clàssic i ritme dinàmic, planteja un pròleg curt per mostrar-nos Monument Valley, l’escenari fílmic perfecte popularitzat per Ford, on un regiment de cavalleria menciona l’amenaça dels apatxes (i Gerónimo), donant el context d’incertesa i perill necessari per al viatge de la diligència en qüestió.

Passem al poble de Tonto, dos personatges repudiats per la seva comunitat, la prostituta i el borratxo, se sumen a la diligència que hi fa parada camí a Lordsburg (obligats per la Lliga pels bons costums i la decència, sempre hi ha hagut alguna policia de la moral). Ja hi venien la dama del sud, embarassada i que xocarà amb la prostituta, i un viatjant de whisky amb aspecte de reverend que farà parella còmica amb el doctor borratxo. S’hi afegiran ràpidament la resta, el comissari i el tafur que faran d’escorta i el banquer altiu i deshonest que s’emporta el contingut de la caixa forta. Al començament del camí, també pujarà un fugitiu que ha jurat venjar-se dels assassins de la seva família (John Wayne en un dels seus primers papers rellevants, un actor des de llavors associat al western).

Els personatges, arquetips tots que a partir d’aquí seran referència per a moltes produccions posteriors, es veuran obligats a superar les seves diferències i prejudicis per ajudar-se. I així sobreviure i arribar a destí, les parades en el viatge seran punts d’inflexió. No faltaran doncs els enfrontaments verbals, el part en un mal moment, l’atac dels apatxes i l’arribada providencial del setè de cavalleria a l’últim tram del trajecte o el duel final al desenllaç.

John Ford (1894-1973), aquest estiu fa 50 anys de la seva mort, un dels grans directors clàssics amb més d’un centenar de pel·lícules rodades (essent moltes d’elles westerns), realitza una joia que servirà de model d’història-tipus per a moltes pel·lícules. No és pas el primer en emprar els elements definitoris i narratius del gènere, però la rigurositat i la perícia amb la qual dirigeix construeix una peça que funciona a la perfecció, tot i els estereotips i els clixés que comentàvem, tot i la visió social d’una época (1939). Potser és el director més prestigiós del gènere amb títols cabdals com Centaures del desert (The Searchers, 1956) o L’home que va matar Liberty Valance (The Man Who Shot Liberty Valance, 1962).

En aquest pel·lícula en concret, va tenir col·laboradors idonis: una acurada fotografia de Bert Glennon en blanc i negre, un càsting actoral molt encertat (Thomas Mitchell va guanyar un oscar), una bona adaptació de guió de Dudley Nichols sobre la novel·la Diligencia para Lordsburg d’Ernest Haycox (amb el mateix esquema que Bola de greix de Maupassant), o el prestigiós especialista del western Yakima Canutt.

Les velles pel·lícules de l’oest tenen la seva edat d’or segons els entesos a mitjans del segle passat, se’n realitzaran milers. Però els temps canvien i clàssics de Howard Hawks, Anthony Mann o Budd Boetticher deixaran pas a noves produccions, ja moltes menys, més en consonància amb nous moviments socials i estilístics com serien els anomenats spaghetti western o el western crepuscular. No deixaré passar l’ocasió per mencionar curioses hibridacions del gènere com l’space western (portant els seus arquetips i tropos a la ciència-ficció) o el weird western (portant la fantasia i el terror al gènere).

Sovint s’ha titllat el western de ser un gènere conservador pel seu caràcter colonialista intrínsec. I ho és en el fons, però no té per què ser-ho en les formes. No és més que el reflex d’un temps i un país; de fet, l’esperit pioner ha definit (o s’ha volgut que defineixi) part de l’esperit estatunidenc i això comporta una base forta per a l’individualisme i el capitalisme, però també per a l’exploració i l’emprenedoria. A mitjans del segle XX, amb la guerra freda de fons, es volien reforçar els trets identitaris del país. I el cinema era una manera de fer-ho, deliberadament o no. I el western, el gènere propi.

I en el cas que ens ocupa, tot i la narració clàssica per a la història (i alguns salts d’eix en el muntatge) trobem també elements innovadors per a l’època encara emprats, i homenatjats, en el cinema modern. La presentació de Ringo Kid (John Wayne), amb un tret fora de càmera abans d’un zoom a primer pla des d’un de general mentre volteja l’escopeta retallada amb una mà, té encara ecos en la caracterització de Schwarzenegger a Terminator 2 (James Cameron, 1991).

L‘atac i persecució dels apatxes de més de cinc minuts a l’últim tram del viatge, una durada considerable llavors, té moments agosarats estilísticament com posar la càmera a ras del terra i fer passar la diligència de front i per sobre a tota velocitat. També s’atreví a mostrar com un indi era atropellat per aquesta en una presa feta per un especialista que s’escolà sota el vehicle, o fer saltar del pescant als cavalls de tir un personatge per recollir les regnes caigudes. Moments que després tindran variacions en escenes d’acció de films posteriors, com el personatge d’Indiana Jones passant sota un camió a Raiders of the Lost Ark (Steven Spielberg, 1981).

Per acabar, La diligència no va escapar al desig, arriscat, per part de gent del cinema de voler fer-ne un remake, una nova versió. La primera fou l’any 1966 dirigida per Gordon Douglas, aquí es va titular Hacia los grandes horizontes, i aquí la diligència es dirigeix a Cheyenne i és perseguida pels sioux de Crazy Horse. Vint anys després es realitza un altre versió, aquí estrenada amb l’original títol de La diligencia 2 (Ted Post, 1986), un telefilm protagonitzat per estrelles del country. No van assolir l’èxit de la pel·lícula original i el cert és que tampoc aportarien res de nou.

Per llegir i saber-ne més:

La Diligencia: El libro del 80 aniversario Madrid: Notorius Ediciones, 2019	El Universo de John Ford Madrid: Notorious, 2017	Nickel Odeon: El Western Madrid: Notorious, 2016	Díaz Maroto, Carlos Cine del Oeste: De la A a la Z Madrid: Jaguar, 2010

La cineasta Rosa Vergés i Dani Agudo, conductor del club de cinema i novel·la de la Biblioteca Xavier Benguerel, conversen al voltant de l’obra cinematogràfica de John Ford.

Imatge Mountain Valley:  Moritz Zimmermann – Treball propi, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=166401