La pel·lícula Vides rebels, o Misfits en l’original, és una obra mestra, i com altres obres mestres va passar per les sales amb més pena que glòria i va acabar sent recordada per un munt de factors no exactament aliens a la pel·lícula però sí, diguem-ne col·laterals. Els noms implicats en tot això són d’impressió, Arthur Miller al guió, John Huston a la direcció i un duet protagonista format per Marilyn Monroe i Clark Gable (acompanyats d’Eli Wallach i Montgomery Clift). Clark Gable va acabar tip de Marilyn Monroe, a més a més no val voler que el doblessin en les escenes perilloses i això no va anar-li bé a la seva salut (va morir dies després d’acabar el rodatge); Marilyn també moriria mesos després. El paper de Marilyn (Roslyn) va ser escrit específicament per a ella, tota la pel·lícula estava feta per a ella, el guionista Arthur Miller era el seu marit (tot i que el mateix 1961 es van divorciar), i John Huston era un dels grans de Hollywood. La pel·lícula, amb tantes estrelles, havia de ser un èxit de taquilla, i va ser tot el contrari, va ser tota una decepció, un argument més per qualificar aquesta pel·lícula de crepuscular, la darrera gran producció de la maquinària de Hollywood farcida d’estrelles.
I a tot això la pel·lícula què? S’ha definit aquesta pel·lícula com un “western crepuscular” (ja he comentat que les morts van ajudar), un western amb uns cowboys que pràcticament no tenen de què treballar i que de tant en tant fan uns diners caçant cavalls. Qualsevol cosa és millor que treballar a jornal. Feines com caçar cavalls permeten guanyar diners sense dependre de ningú, ser lliures i tenir el camp per casa i les estrelles per sostre. Una visió romàntica que encara conservaven alguns cowboys, però la pel·lícula no comença amb els cowboys.
La pel·lícula comença amb un mecànic, Guido, (Eli Wallach) examinant un cotxe que es volen vendre. El cotxe quasi no ha fet quilòmetres, però tots els joves de la ciutat de Reno (la petita ciutat més gran del món) hi xocaven per trencar el gel i tenir el telèfon de la bellesa que el conduïa, que no era altra que Roslyn (Marilyn Monroe). Roslyn ha estat a dispesa el temps suficient per a poder divorciar-se com a ciutadana de Reno i així aprofitar la celeritat del tràmit que feia d’aquesta ciutat la capital del divorci (per sobre de Las Vegas), i quan ja està celebrant el seu divorci farà unes copes amb el mecànic Guido i el seu amic Gay (Clark Gable), i sorgirà l’amor. Fàcil i típic, oi? Doncs no. Són personatges complexos, amb ombres i passats que van arrossegant. Roslyn ve de treballar en el ball, una manera de referir-se a una cosa més provocativa i amb menys roba però que a ella li agradava, i Gay viu de feines com caçar cavalls, i ara parlaré dels cavalls.
A les muntanyes de Nevada (i a altres estats) hi ha cavalls salvatges, els famosos mustangs. Abans es caçaven perquè els nanos els muntessin, eren ideals perquè eren una mica més petits que els cavalls normals; també eren molt apreciats pel treball del camp per la seva força i resistència. Les motocicletes i els tractors han desplaçat els cavalls, i ara són abatuts pels ramaders (es mengen les pastures) o caçats per fer-ne pinso per mascotes. Absolutament depriment. Uns cowboys que es dediquen al que poden, el que són les darreres engrunes d’un món que ja no és el seu, i això és una mica també el que li passa a Roslyn, que en alguns moments sembla una nena que ha perdut la ingenuïtat de mala manera però encara espera trobar un lloc on poder estar a gust, sense que hi hagi dolor ni patiment, busca algú de qui refiar-se, i es refia de Gay, però el tema dels cavalls…
Abans de l’escena dels cavalls la pel·lícula té un altre moment, podríem dir-ne folklòric, un rodeo. Anant-hi de camí per buscar un tercer home pel tema dels cavalls es troben amb Perce (Montgomery Clift), a qui ofereixen pagar-li la inscripció al rodeo a canvi que els ajudi l’endemà amb els cavalls. Gent, espectacle, molt d’alcohol…, un rodeo quasi com una paròdia dels rodeos, estan recreant un món que ja no existeix i sembla que no ho saben.
I després d’un rodeo que deixa el pobre Perce una mica colpejat, i un viatge en cotxe on Guido recorda la seva participació en la guerra pilotant un bombarder arribem a la gran seqüència. Les muntanyes de Nevada, seques com el desert d’on sorgeixen, un paisatge immens, oníric, irreal, preciós. Guido en una avioneta busca els mustangs i els condueix cap al llac sec on Gay i Perce els esperen. Guido aterra i es posa al volant de la furgoneta, que surt al pas dels cavalls que venen, i des de la caixa, Gay i Perce els enllacen. Arriben molt pocs cavalls, i donen molta més guerra de la que s’esperen, sobretot el semental, que arrossega a Gay força metres en algunes de les escenes amb més força de la pel·lícula (allò que abans he explicat, no va ser bo per al pobre Clark Gable).
I tot això per què? Per fer-ne pinso. Repetim-ho: per fer-ne pinso, pinso!
Roslyn està furiosa i trista i enfadada amb Gay. Gay també, perquè això és el que ell fa i per ell té un valor, com per ella en tenia ballar, encara que ho fes mig nua i que la gent en pensés una altra cosa o la veiés només com un tros de carn. Ella creia en el que feia i li agradava, i això era el que li donava valor.
Fins aquí la pel·lícula. No parlaré del llibre? En realitat ja ho he fet. Aquest és un cas peculiar, i no sé si únic. Arthur Miller va escriure una mena de llibre-guió. No és una novel·la, però tampoc és tan esquemàtic com els guions, hi ha un munt d’indicacions sobre què i com senten els personatges, sobre els llocs, descripcions que són autèntics enquadraments. Aquí no val allò de: el llibre és millor. Són el mateix, com a fan de la pel·lícula em declaro fan incondicional del llibre, perquè tot i ser una mena d'”invent” no deixa de sortir de la ploma d’Arthur Miller, que és a la literatura el que eren Monroe-Gable-Clift al cinema: paraules majors.
Una obra mestra, que potser costa una mica, però que marca i perdura. Si no la coneixeu, la meva recomanació és, primer la pel·lícula i després si us ha agradat, el llibre, però no espereu trobar-hi coses que no apareixien a la pel·lícula, aquest no és el cas.
6 Comments
M’encanta aquesta peli¡Encara que va ser un fracàs comercial als EEUU.
Un cas més de pel·lícula reconeguda com a obra mestra però que comercialment va ser un fracàs i només amb el pas del temps se n’ha fet justícia. És una llista molt llarga, plena de pel·lícules sensacionals com aquesta.
Pel.lícula de culte, carn de sessió golfa, no es per tothom.
Ningú com John Huston per retratar de forma implacable i magistral una colla de perdedors (losers). Abans de dir-se Vidas rebeldes la pel·li es va coneixer com Los inadaptados. Imprescindible de debó.
Ja tornem de vacances! Llibres i pel·lícules: bona tria. La pell de freda, d’Albert Sánchez Piñol. Una novel·la intrigant, amb dosis de suspens i ambient força Stephen King. En general he constatat el que sempre detecto: la novel·la és més suggeridora i profunda que la pel·lícula, per molt ben feta que estigui feta l’adaptació i la posada en escena
Ho sento, he posat el meu comentari on no tocava. Volia fer el meu comentari del Velocirepte.