Sempre que llegeixes un llibre, com a regla general, poden passar dues coses: que el llibre t’agradi o que no t’agradi. En cada cas, pots trobar diferents matisos: aquell llibre que està bé, però tampoc t’entusiasma o aquell que t’ha agradat molt, molt, molt.

Després hi ha una altra categoria, que és difícil de trobar tot i que, quan tens la sort de trobar-te amb algun d’aquests petits tresors, passen de ser un simple objecte a ser companys del teu viatge…

 

Rizo, Susana
Las Vidas que te prometí
Barcelona : Plataforma Editorial, noviembre de 2018

 
Recomanar un llibre com aquest és un regal. El motiu? Es recomana sol. El debut de la Susana Rizo arriba per la porta gran i ens porta una emotiva història d’amistat entre dues generacions: La Ingrid, una dona gran i en Max, un nen petit que, en el fons, són les dues cares de la mateixa moneda. Quan es parla de sentiments, al final resulta que tothom té els mateixos i no hi ha edat ni per sentir la soledat ni tampoc, per experimentar la gratitud i l’amor.

 

Le había hecho una promesa a su amigo, y pensaba cumplirla. Ese niño le enseñó que todavía existían lugares sin estrenar en un corazón viejo como el suyo.

Todo tendría que ser posible hoy.

 

La Ingrid té 78 anys i viu a una residència de gent gran anomenada “El Hogar”. Tot i que manté un estat saludable per la seva edat i que encara és autosuficient, pren la decisió de vendre la seva casa per anar a viure allà per, com diu ella mateixa, combatre la soledat “dels armaris buits”. Decisió que pot semblar difícil però, quan la nostàlgia i els records del passat pesen massa per un cos tan fràgil, queden pocs camins als quals aferrar-se.

En Max, en canvi, té cinc anys. És un nen introvertit que viu amb el seu pare Frédéric i que quasi no té relació amb la seva mare, que ha refet la seva vida als Estats Units. Joguines, quaderns de dibuixos i l’Elvis, un coala de peluix, són els únics amics que li fan companyia.

Les vides de la Ingrid i d’en Max canvien per sempre des del moment que decideixen compartir una estona del seu temps plegats. I és que la Residència “El Hogar” decideix engegar un peculiar projecte on cada dia, deixa de ser una simple residència de gent gran per passar a convertir-se, durant unes hores, en una guarderia: Infants i gent gran plegats compartint moments i temps de les seves vides.

 

Los once ninos se sentaron en el suelo de la Sala de Nogal y, poco a poco, el resto de mayores fueron entrando. Once miradas curiosas se fijaban en ellos. Ninguno estaba asustado. Ninguno tenia esa expresión de lástima con la que los ancianos sabían que muchos adultos los miraban. Entre ese ejército de críos nadie los compadecía. Para ellos, los mayores formaban parte de un juego más, de una aventura más.

 

Aquesta amistat que comença a créixer a poc a poc, paraula a paraula, és capaç de transformar la vida d’aquests dos personatges. Tant la Ingrid com el petit Max, crearan un vincle que res no serà capaç de trencar. A vegades les amistats poden arribar de la forma més inesperada, Oi?

 

 
Susana Rizo és llicenciada en Història i també en Biblioteconomia i Documentació. Ha treballat en museus i biblioteques i des de sempre, escriure i dibuixar han estat les seves dues passions confessables. Amant de la muntanya i la natura, ha guanyat i quedat finalista en varis certàmens literaris, apart de la seva faceta com agent literària on ha donat un cop de mà a escriptors novells a obrir-se pas en el món de les lletres.

“Las Vidas que te prometí” és la seva primera novel·la que ha estat guanyadora de la quarta edició del Premi Feel Good, organitzat per Plataforma Editorial i l’Obra Social La Caixa. L’objectiu d’aquest premi és com diu a la seva web “impulsar el optimismo entre escritores y lectores, a partir de historias con autenticidad y sentido, que contagien ideas positivas y que sobre todo ayuden a ser más fuertes, más sanos y más felices.”

Las Vidas que te prometí compleix sobradament aquest objectiu sobretot, pel que fa a la gent gran. Sense cap mena de dubte, és un bonic homenatge a aquestes persones que, moltes vegades, són un col·lectiu invisible per a la societat on viuen i que, potser massa vegades també, queden relegats a l’oblit de les parets de les residències. També, s’ha de destacar (tot i que la història té moments bastants dramàtics) aquest missatge positiu que malgrat tot, sobresurt a la narració. Aquest fet és el més destacable de tot: la mirada que ens deixa a l’acabar de llegir la novel·la. Tot té un final però, a vegades, aquests finals també poden convertir-se en un principi.

 

Cuando los niños aparecían, cada día podia ser diferente. Esas pequeñas mentes crecían raudas, mientras que las de los ancianos, tan llenas de todo, retrocedían en el tiempo para reencontrarse con ese mundo por estrenar y lograr, en ocasiones, colmar los vacíos que habían acumulado. Acababan el día percibiendo que el hoy sirvió de algo. Y el mañana ya no era un horizonte difuso, predecible o gris, sino algo tangible. Algo para seguir, paradójicamente, creciendo.

 

En definitiva, aquesta novel·la conté una història petita i, com totes les històries petites, són també les que amaguen els tresors més grans. L’autora ha sigut capaç de crear (que no escriure) una novel·la embastant paraules que, al mateix temps, creen tapissos perfectes on la imaginació busca raconets per formar part d’aquesta narració.

Hi ha escriptors i escriptores que tenen aquesta habilitat innata d’anar creant, lletra a lletra, un univers on ballen perfectament encastats personatges, històries i sentiments. Si la passió de la Susanna és escriure, aquesta passió també ens la traspassa i, irremeiablement, quedem atrapats i atrapades a la seva lectura.

Perquè la història de la Ingrid i d’en Max, ja sempre formarà part de la nostra pròpia història.
 

 

Mis palabras son como estrellas, nunca se extinguen

Jefe Seattle