Ibáñez, Francisco
Paris 2024
Barcelona: Bruguera, 2024
Aquests Jocs Olímpics de Paris no seran recordats per les medalles dels atletes més llorejats en les seves respectives disciplines, ni per l’èxit de públic, ni tampoc per la fantàstica organització, seran recordats per tractar-se de la darrera aventura dels agents més famosos de la T.I.A., Mortadel·lo i Filemó.
Fem una mica d’història… la primera incursió de Mortadel·lo i Filemó en uns Jocs Olímpics fou coincidint amb les Olimpíades de Múnic, l’any 1972, en un àlbum que en un primer moment es va dir En la Olimpiada, ambientada en un país fictici i no en Múnic, que és on hi van tenir lloc. Sembla ser, que la censura de l’època temia que el govern alemany pogués prendre algun tipus de represàlia per aparèixer caricaturitzats en un còmic infantil. Anys després, l’any 1992, aquesta mateixa primera aventura olímpica es va reeditar rebatejada com Gatolandia 76, perquè la saga olímpica d’aquests personatges d’Ibáñez tingués una continuïtat temporal.
Després, van arribar la resta d’Olimpíades ja ubicades en els seus respectius països: Moscú 80, Los Ángeles 84, Seúl 88, Barcelona 92, Atlanta 96, Sydney 2000, Atenas 2004, Pekín 2008, Londres 2012, Rio 2016, Tòquio 2020 i la que ens pertoca, Paris 2024. Un total de tretze cites esportives on Mortadel·lo i Filemó no han deixat de sembrar el caos.
Però, Paris 2024 és molt especial i alhora diferent a qualsevol altra historieta de Francisco Ibáñez, sigui olímpica o no. Es tracta d’una història inacabada, malauradament l’autor ens va deixar tot just quan hi estava treballant, i això li dóna un component emocional important.
En aquest àlbum pòstum els agents es desplacen a la capital francesa per evitar un nou sabotatge olímpic. El Superintendent Vicent, “el Súper”, els encomana protegir als atletes que participen en l’esdeveniment esportiu més important del món d’una sèrie de possibles atemptats amb drons. Tot i que, la història en si, és a dir el guió, que Ibáñez considerava l’element més rellevant d’una historieta, no té tan de pes en aquesta darrera entrega, sobretot, per la manca d’un final.
El llibre conté 20 de les 44 pàgines que acostumen a tenir les historietes de Mortadel·lo i Filemó. A la dreta podem gaudir dels dibuixos i a l’esquerra dels diàlegs que haurien d’aparèixer en les bafarades de cada vinyeta. Diàlegs, que com es pot observar, el propi Ibáñez teclejava en una màquina d’escriure Olivetti. Una bona oportunitat per apropar-nos a la intimitat del procés creatiu de Francisco Ibáñez, el “mètode Ibáñez”, sobre el qual l’autor era tan hermètic. Dels primers esbossos fins el treball minuciós, gairebé artesà, del dibuix a llapis acabat, però sense entintar, intuint-se de fons el dibuix primitiu. Això vol dir que no hi ha cap il·lustració terminada, com tampoc existeix la típica portada, una de les especialitats de la casa, un festí gràfic ple de gags secundaris per a no parar riure, rellegir-la molts cops i tornar a riure.
Malgrat d’aquests buits, impressiona el nivell d’acabat, la riquesa de detalls, el dinamisme i la comicitat gestual, en definitiva, la perfecció del dibuix, sobretot tractant-se d’un autor de 87 anys. I és que Ibáñez continuava dibuixant a llapis i paper, vinyeta a vinyeta, i mecanografiant els guions, com ho havia fet durant els seus 71 anys de dedicació al món de la historieta. 65 d’aquests anys els va dedicar a dibuixar a Mortadel·lo i Filemó, que recordem van aparèixer per primer cop en el número 1394 de Pulgarcito, la mítica revista de l’editorial Bruguera, el 20 de gener de 1958.
En definitiva, un llibre que recull el seu afany detallista i el seu talent com a guionista i, sobretot, com a dibuixant superdotat, tal i com reivindica Jordi Canyissà en el seu més que recomanable llibre Ibáñez: el mestre de la historieta. I la fórmula reeixida de sempre vinyetes plenes de gags, gags i més gags per no parar de riure. Perquè si una cosa té qualsevol historieta d’Ibáñez és que ens fan riure, i molt. De fet, l’autor pot presumir d’haver fet riure de veritat a un bon grapat de generacions d’aquest país.
Javier Pérez Ándujar escriu en l’obituari que li va dedicar en elDiario.es:
“Francisco Ibáñez es la persona que más me ha hecho reír en la vida. Cuando sentía que reía de verdad, sin parar. Fue la primera persona que me hizo troncharme de risa”.
Segurament molts de nosaltres signarien aquestes paraules. Per tot plegat i perquè era veí del barri de Sant Martí de Provençals, en la Biblioteca Gabriel García Márquez disposem d’un fons especial dedicat a Francisco Ibáñez. Aquest fons conté un gran nombre de títols dels personatges més destacats d’aquest autor popular (La Familia Trapisonda; 13, Rue del Percebe; Pepe Gotera y Otilio; Rompetechos, etc.), així com llibres relacionats amb seu univers creatiu i al voltant del món de la historieta. També, des de la biblioteca es fan tot una sèrie d’activitats vinculades a aquest fons: visites escolars, un club de lectura de Mortadel·lo i Filemó per a les escoles del barri i el Dia Ibáñez, una trobada anual per recordar i reivindicar al que fora el nostre veí i per impulsar l’amor a la historieta.
Així doncs, aquí va el nostre petit homenatge a Francisco Ibáñez, el mestre de l’humor, amb la seva darrera historieta, què destil·la nostàlgia i tones de diversió.
Ibáñez de Paris a l’Olimp!
3 Comments
Que ja n’està al catàleg?
Hola Miguel el pots trobar en aquestes biblioteques i en format digital
Oh…