Crec que cap persona posaria en dubte que un dels personatges de la literatura amb més èxit popular és Sherlock Holmes. De la mà d’Arthur Conan Doyle (1859-1930), va veure la llum per primer cop a l’anuari Beeton’s Christmas Annual el novembre de 1887. La novel·la Estudi en escarlata va començar a publicar-se de forma fulletonesca en aquesta revista. Va seguir-la, també per entregues, El signe dels quatre l’any 1890. I després vindrien els primers dotze relats, publicats a The Strand Magazine entre juny de 1891 i juliol de 1892, que es compilarien sota el títol Les aventures de Sherlock Holmes. I aquí començà la llegenda, on va esdevenir tremendament cèlebre. Podríem dir que és una d’aquelles creacions que supera el seu autor.
Ara fa un segle, sense anar més lluny, Buster Keaton estrenava la pel·lícula El moderno Sherlock Holmes (Sherlock Jr., 1922); hi interpretava un paper inspirat en el personatge de Conan Doyle, en una comèdia que jugava amb la mateixa ficció dins el món del cinema. Però, encara més, es conserva un llargmetratge de 1916 realitzat per Arthur Berthelet amb el títol explícit de Sherlock Holmes. El cinema ha estat un medi que ha popularitzat vastament aquest personatge literari; pel·lícules com les protagonitzades per Basil Rathbone (14 films entre 1939 i 1946) han estat decisives per a l’aparença que tenim del detectiu de Baker Street. No hem d’oblidar però la importància de les il·lustracions de Sidney Paget, que van acompanyar les aventures publicades a The Strand Magazine; i van donar una imatge icònica al gran detectiu.
Però la imatgeria també s’ha nodrit de la televisió (i actualment les plataformes de streaming), amb sèries com Sherlock Holmes (Granada Television, 1984-1994), protagonitzada per Jeremy Brett, potser una de les adaptacions més curoses amb la creació de Conan Doyle. O, actualitzant el pastitx al Londres del segle XXI, Sherlock (Mark Gatiss i Steven Moffat, 2010-2017), amb Benedict Cumberbatch i Martin Freeman.
Alguns pastitxos audiovisuals:
 |
 |
 |
 |
|
La vida privada de Sherlock Holmes Dir. Billy Wilder Regne Unit, 1970 |
Dir. Hayao Miyazaki et al. Japó, 1984 |
Dir. Barry Levinson EUA, 1985 |
Dir. Thom Eberhardt Regne Unit, 1988 |
Les reedicions, adaptacions literàries i revisions són inabastables. I van començar molt aviat. Poc després del primer recull d’aquells dotze mítics relats. En podeu llegir una mostra primerenca a Los Otros Sherlocks Holmes (1892-1944), però en podria llistar un munt (no ho faré). Perquè, diguem-ho clar, Sherlock Holmes és el rei del pastitx*.
Trobareu escrita molta informació sobre aquest detectiu que recull, i afegeix, dades de la seva vida, virtuts i aventures, tant a llibres com a internet. De fet, existeixen moltes associacions al voltant del personatge, com el Círculo Holmes a Espanya. I s’han escrit, enregistrat, interpretat, incomptables adaptacions i també versions lliures, o invencions que barregen fantasia o personatges històrics i històries que contrafan l’anomenat cànon… En cinema, televisió, a les xarxes, però també en còmic, en jocs de taula o en videojocs. Algunes meritòries, algunes indignes…
I què és el cànon? Estrictament, 60 casos del detectiu consultor que ens ocupa, recollits per Arthur Conan Doyle en quatre novel·les curtes i cinc llibres de relats. Històries narrades en la majoria de casos per John Watson, doctor, amic i company de pis per temporades de Sherlock Holmes. De fet, la publicació d’Estudi en escarlata, on tots dos es coneixen, és presentada com la Reimpressió de les memòries de John H. Watson, doctor en Medicina i antic membre del Cos Mèdic de l’exèrcit.
Trobareu el cànon fàcilment, i els diferents títols també (en català, castellà, anglès i molts altres idiomes); aquí són llistats en ordre de publicació que no és pas l’ordre cronològic amb el qual succeeixen els diferents casos:
Un estudi en escarlata (1887, novel·la)
El signe dels quatre (1890, novel·la)
Les aventures de Sherlock Holmes (1892, relats)
Les memòries de Sherlock Holmes (1894, relats)
El gos dels Baskerville (1902, novel·la)
El retorn de Sherlock Holmes (1905, relats)
La vall de la por (1915, novel·la)
La seva última reverència (1917, relats)
El llibre de casos de Sherlock Holmes (1927, relats)
Alguns pastitxos il·lustrats:
 |
|
|
|
|
Sylvain Cordurié, Stéphane Bervas Barcelona: Yermo Ediciones, 2016 |
Sherlock Holmes i la conspiració de Barcelona Sergio Colomino, Jordi Palomé Barcelona: Norma Editorial, 2012 |
Neil Gaiman, Rafael Albuquerque Barcelona: Planeta Cómic, 2021 |
Cyril Lieron, Benoit Dahan Barcelona: Editorial Base, 2021 |
El Capítol I d‘El signe dels quatre es titula La ciència de la deducció, tota una declaració d’intencions. El personatge de Holmes ja està força definit, altiu, irritant, amb afició per la cocaïna i l’heroïna per combatre l’avorriment (trets que quedaren lleugerament oblidats després per fer més simpàtic el personatge). Potser es necessitava un context metropolità com el londinenc per al naixement de la figura moderna del detectiu privat. Cavaller britànic, model de geni racional, les aventures d‘aquest detectiu i el seu apreciat amic s’estendran al llarg dels anys del món criminal del Londres victorià a l’espionatge bèl·lic de la Primera Guerra Mundial; d’estil directe, el contingut és fruit dels temps, moral victoriana, actitud colonialista… Apareixeran molts personatges al llarg de les seves aventures narrades (i algunes de citades); alguns d’ells, reiteradament. Aquí uns exemples:
Dr. Watson: conegut per ser el cronista principal i l’amic fidel, avui en diríem un bromance victorià, es casa i envidua més d’un cop (Holmes mai ho va investigar).
Mary Morstan: qui demana ajuda a Holmes a El signe dels quatre i qui serà la primera dona de Watson.
Sra. Hudson: la propietària de les habitacions del 221B de Baker Street a Londres on viu Holmes (adreça fictícia, però on s’hi ubicà el Sherlock Holmes Museum).
Inspector Lestrade: agent de Scotland Yard que apareix a diversos casos; el primer, Estudi en escarlata, on és descrit junt amb un col·lega com “el millor d’un grup d’obtusos”.
Irregulars de Baker Street: nens del carrer (així mateix) que ajuden a Holmes per un xíling. Wiggins n’és el líder.
Irene Adler: “Per a Sherlock Holmes ella sempre serà la dona”, ens diu Watson. Només apareix a Escàndol a Bohèmia i és una de les poques persones que ha enganyat Holmes.
Mycroft Holmes: germà gran de Sherlock, qui comenta “He dit que és superior a mi en observació i deducció” a L’intèrpret grec, surt i es menciona a més d’un relat.
James Moriarty: antic professor de matemàtiques descrit per Holmes com el “Napoleó del crim”. Arthur Conan Doyle el fa aparèixer a El problema final amb la finalitat d’acabar amb la seva creació. La pressió del fandom victorià l’obligà a ressuscitar el seu detectiu consultor.
Sebastian Moran: “el segon home més perillós de Londres”, antic coronel, mà dreta de Moriarty i antagonista de Holmes quan reapareix, tres anys després d’acabar amb Moriarty, a L’aventura de la casa deshabitada.
Hi ha molts més personatges secundaris, la majoria presentats en un sol cas. No cal dir que fora del cànon el llistat de personatges i personalitats rellevants es faria interminable…
Alguns pastitxos lúdics:
 |
 |
|
 |
|
Barcelona: Devir Iberia, 2015 |
Lesquin: Bigben Interactive, 2016 |
Córdoba: Ludonova, 2018 |
Sherlock Holmes: detective asesor. Los crímenes del Támesis y otros casos Buc: Space Cowboys, 2018 |
La idea del detectiu literari veu la llum amb el referent directe d’Auguste Dupin, creació d’Edgar Allan Poe l’any 1841 al relat Els assassinats del carrer de la Morgue (el personatge tornaria a aparèixer a El misteri de Marie Rogêt i a La carta robada). És la creació, no només de la figura del detectiu, sinó també del relat policial. Es creu que el mateix Poe es va inspirar en la figura real d’Eugène-François Vidocq, antic delinqüent i investigador francès que va escriure diverses novel·les a mitjans del segle XIX basant-se en el seu coneixement del món criminal. Émile Gaboriau també s’hi va basar per crear l’any 1866 un investigador literari, Monsieur Lecoq.
Per altra banda i en l’àmbit real, Allan Pinkerton va crear el 1850 la Pinkerton National Detective Agency a Chicago, una agència de detectius privats. I al Regne Unit, Charles Frederick Field va crear la oficina d’investigació de la Metropolitan Police el 1852.
I a més, també s’indica com a inspiració la personalitat i mètode de treball de l’antic professor universitari de Conan Doyle, el doctor Joseph Bell.
Es podria dir que, tot i la creació-model de Dupin, és Holmes qui es converteix en arquetip. Quasi tots els detectius literaris posteriors li deuen alguna cosa al personatge creat per Conan Doyle. I també ha tingut col·legues il·lustres clàssics, com el detectiu belga Hercule Poirot, d’Agatha Christe.
Però tornem a la pregunta inicial. Cal llegir les històries de Sherlock Holmes?
La resposta és senzilla. No cal. Però, posats a recomanar imprescindibles, si de cinema recomanaria visionar Nosferatu de Murnau, de música recomanaria escoltar la Novena simfonia de Beethoven, de pintura recomanaria contemplar La nit estrellada de Van Gogh, o si agrada passejar recomanaria caminar per la vora de la platja (per a aquesta no tinc enllaç); si agraden les històries detectivesques i encara no s’ha fet, llavors recomanaria llegir alguns casos del cànon holmesià.
Per llegir-ne més:
|
|
 |
 |
 |
|
Paul M. Viejo Madrid: Páginas de Espuma, 2003 |
Daniel Smith Madrid: Edimat, 2015 |
David Stuart Davies, Barry Forshaw et al. Madrid: Akal, 2016 |
Conan Doyle y la creación de Holmes Michael Sims Barcelona: Alpha Decay, 2018 |
*pastitx (DIEC2)
1 m. [LC] Obra que presenta una barreja, sense criteri, de diversos estils heterogenis.
2 m. [LC] Obra en què es contrafà la manera d’un escriptor, d’un pintor, d’un músic, etc.
Imatge: Retrat de Sherlock Holmes per Sidney Paget. Wikimedia Commons
15 Comments
Un article molt interessant. I gràcies per aquest cànon detallat.
Molt interessant, ofereix una amplia gama de materials per gaudir i aprofundir sobre el tema.
Gràcies per tan interessant article. Sir Arthur Conan Doyle és un dels meus escriptors preferits.
Este sitio web está dirigido exclusivam
Esta claro, y es obvio, que Sherlock Holmes es un icono, una celebridad. Pero detrás del detective de Baker Street hay un médico escocés al que casi nadie conoce. ¿Quién fue el médico que inspiró tanto a Arthur Conan Doyle con su ojo agudo, para el detalle que inventó,un detective que se convertiría en el arquetipo del método científico y el arte de la deducción?
Sólo hay un detective tan famoso como Sherlock Holmes. Icónico con su pipa y su sombrero, que representa la profesión del detective privado.
Pero detrás del héroe de las novelas hay un médico especial y no nos referimos al Dr. John H. Watson ,su compañero, cohabitante y cronista, ni a su creador, Sir Arthur Conan Doyle.
Doyle estudió medicina en Edimburgo y allí conoció al médico cuyos métodos inspirarían el personaje del famoso detective de Baker Street, su nombre: Joseph Bell. Pero ¿quién fue este hombre?
Joseph Bell, un médico con un don mental especial
Joseph Bell nació en 1837 en el seno de una familia de médicos de Edimburgo. Estudió igualmente medicina y se especializó como cirujano tras licenciarse en la Facultad de Medicina de Edimburgo. Impartió cátedra en este campo 40 años después en la Royal Infirmary de Edimburgo, donde un joven estudiante llamado Conan Doyle seguiría sus explicaciones con fascinación. No se conocen con detalle las circunstancias, pero unos meses más tarde Conan Doyle trabajó como ayudante de Bell y pudo estudiar de cerca su obra:
“Todo esto me causó una gran impresión. Lo tenía constantemente frente a mí: sus penetrantes ojos grises, su nariz aguileña y sus marcados rasgos. Se sentaba en su silla, juntaba los dedos –era muy hábil con las manos– y miraba al hombre o a la mujer que tenía ante sí.
El arte de la deducción ayuda al diagnóstico
El propio Bell describió en una ocasión su método (que la mayoría de la gente conoce como deducción por las novelas de Arthur Conan Doyle) del siguiente modo: “Es muy probable que incluso el paciente quede impresionado por su capacidad para poder curarlo en el futuro cuando vea que usted sabe mucho sobre su pasado a primera vista”. Podría ser también el famoso detective londinense quien hablase al dar más detalles: “La fisonomía, por ejemplo, ayuda a determinar la nacionalidad, el acento a determinar el distrito y, para un oído entrenado, casi el condado.
Estás observaciones y capacidad deductiva quedó patente con estos y muchos más ejemplos que podrías pasarnos horas des cribie do.
Así, de forma reducida, expresó el fascinante capitulo de la historia de donde proviene Sherlock Holmes y su autor.
0
22
Referencias
CRÉDITO
Imagen principal y Figura 1: Wellcome Collection . CC BY 4.0
Figura 2: Sidney Paget, The Strand Magazine. Dominio público
Medscape Noticias Médicas © 2023 WebMD, LLC
Citar este artículo: ¿Quién fue el médico que le dio vida a Sherlock Holmes? – Medscape – 12 de enero de 2023.
Comentario
Lea más
Lectura recomendada
Tópicos destacados del último Congreso de la American Academy of Neurology (AAN) de 2024
Terapias innovadoras en dermatología para pacientes con enfermedades graves pueden ofrecerles una mejor calidad de vida
Semaglutida frena el hambre, y no solo de alimentos
¿Cuántos casos hay de chikungunya que son confundidos con dengue?
Contratiempos después de suspender el tratamiento con beta-bloqueantes
Inicie sesión o regístrese gratis para acceder a más contenido de Medscape
Acceso ilimitado a toda la red y servicios de Medscape
Inicie sesión o Regístrese
Medscape Logo
Acerca de Medscape
Política de Privacidad
Política editorial
Cookies
Gestionar las preferencias
Términos de Uso
Ayuda
All material on this website is protected by copyright, Copyright © 1994-2024 by WebMD LLC. This website also contains material copyrighted by 3rd parties.
Recomano moltíssim la sèrie amb el gran Jeremy Brett. En una època on tenies un episodi per setmana i prou, la música inicial acompanyada de les imatges d’una caòtica Baker Street ja em prometien la millor estona del món.
És tot un clàssic. I a l’escola ja es llegeixen les novel.les de Conan Doyle
Cal llegir-les i fins i tot rellegit-les : són un plaer siempre. Bona diada i Bones lectures!!!!
Cal llegir-les i fins i tot rellegit-les: són un plaer sempre. Bona diada i Bones lectures
Un article molt interessant al igual q els comentaris q acabo d llegir. Gràcies.
Un article molt interessant, el mateix es pot dir dels comentaris q acabo d llegir. Gràcies.
Un article realment complet.
Com a fan incondicional de l’obra de Doyle m’agrada anar més enllà del cànon i en l’article apareixen tots aquests pastitxes (com la sèrie de Miyazaki o Els cómics de Colomino i Palomé) que paguen realment la pena. També apareixen alguns que, aprofitant el renom, han creat obres bastant mediocres. Amb tot, sempre és un goig llegir una i altre vegada les aventures d’un dels detectius més famosos de la literatura.
M’encanta Arthur Conan Doyle. L’article m’ha resultat molt interessant i instructiu.
Sí, por favor!!! Fan absoluta de Sherlock Holmes, me encanta.
crec que el problema final de Perez Reverte, és un homenatge al detectiu
sempre he vist películes i serie del famos detectiu, potser que la meva próxima lectura sigui d’una de les sèves aventures escrites