Franco, Baltazar. Bienvenidos a la casa del árbol. Barcelona: ECC, 2012

El pa i la xocolata, l’ou i la gallina… Hi ha coses que funcionen millor juntes. Els superherois sempre han tingut això ben clar i tradicionalment han format parelles per lluitar contra el crim de manera més efectiva. La fórmula que segueixen sol respondre a paràmetres literaris clàssics segons els quals tots dos membres de la parella presenten trets que s’oposen i es complementen, donant lloc a una sinergia especial. Així doncs, trobem que, de la mateixa manera que la innocència benintencionada de don Quixot contrastava amb la saviesa experimentada de Sancho Panza, la gravetat melancòlica de Batman troba el seu millor contrapunt en l’entusiasme juganer d’en Robin. Però si li preguntem a qualsevol nen o nena qui dels dos li agradaria ser, la gran majoria respondran que en Batman. Això s’explica perquè el primer existeix per sí mateix, mentre que en el segon no té una identitat pròpia més enllà de la seva associació amb el “Cavaller Obscur”. Aquesta manca de carisma, s’estén a molts altres ajudants de superherois, com Wonder Girl (ajudanta de Wonder Woman), Speedy (ajudant de Fletxa verda) o Aqua Lad (ajudant d’Aquaman), que no deixen de ser versions rejovenides i bastant poc originals d’aquells a qui acompanyen.

En mans de guionistes poc hàbils, el destí d’aquest tipus de personatges havia estat viure a l’ombra del superheroi “titular” de torn, fins que a principis dels anys vuitanta l’editorial D.C. Comics va decidir reunir-los a tots en una capçalera anomenada Nuevos Titanes. La sèrie, escrita per Marv Wolfman i dibuixada per un George Pérez en estat de gràcia, va retornar la dignitat als joves herois, desenvolupant les personalitats de cadascun d’ells, potenciant els conflictes inherents a l’adolescència i el sentit de l’aventura. De sobte, els lectors van descobrir que en Robin podia ser tan interessant com en Batman, potser més i tot. Nuevos Titanes es va convertir en un clàssic per mèrits propis alhora que va reivindicar la figura de l’aprenent de superheroi, però malauradament no va sobreviure a la marxa del seu equip artístic i haurien de passar 30 anys perquè algú els tragués de la mediocritat d’una manera d’una manera del tot inesperada.

L’any 2011 D.C. va publicar Pequeños Titanes, el còmic que ressenyem avui, que parodia la sèrie original amb un sentit de l’humor desvergonyit i refrescant. La premissa és molt senzilla: explicar el dia a dia dels ajudants com a nens i nenes de primària, amb les seves mascotes, els seus amors, les seves entremaliadures, els seus superpoders i els seus arxienemics. Una volta de rosca al concepte original que va guanyar un premi Eisner a la millor publicació infantil aquell mateix any.

Com ja us podeu imaginar, les aventures que ens expliquen Art Baltazar i Franco són hilarants, absurdes i encantadores. Què va passar amb els pingüins motoritzats de la pel·lícula de Tim Burton? Aconseguirà Beast Boy enamorar la malcarada Terra? Perquè ningú no recorda que Robin s’ha canviat el nom per “Nightwing“? Com acaba una festa de Batgirls? En llegir les peripècies es fa evident que els autors coneixen perfectament la llarga tradició amb la qual juguen, però es distancien de la continuïtat a fi que les històries siguin accessibles per al públic infantil al qual s’adrecen. Tanmateix, els lectors de tota la vida s’ho passaran pipa veient als seus personatges preferits en situacions, com a mínim, inversemblants. El nombrós repartiment inclou els esmentats Robin, Wonder Girl i Kid Flash, a més de cameos de supervillans com Darkseid (un tirà omnipotent d’una altra galàxia reconvertit en “la senyora del menjador”), Deathstroke (un mercenari despietat que ara fa de director de l’escola) o del mateix majordom d’en Batman, l’Alfred.

L’estil de dibuix és cartoon amb una gran influència dels superdeformeds japonesos, la qual cosa atorga als petits protagonistes un candor irresistible. Les seves aventures no duren més de quatre pàgines a fi d’emfatitzar el caràcter episòdic i l’efecte sorpresa dels acudits, que en molts casos són purament visuals. En aquest sentit, podríem considerar que estem davant d’una tira còmica més propera a Garfield que al còmic de superherois pròpiament dit.

En definitiva, una sèrie amable, divertida i refrescant que agradarà a un públic molt divers! ¡Arriba Titanes!