Matute, Ana Maria. Paraíso inhabitado
Barcelona : Destino, 2008

Una escriptora com l’Ana Maria Matute, (“la Matute” com ella s’anomena a sí mateixa) que ha rebut tants premis rellevants de literatura i que va estar nominada al Nobel l’any 1976 ha d’estar present en les recomanacions d’aquest web.

Perquè va guanyar el premi Planeta l’any 1954 amb Pequeño teatro, perquè va ser guardonada amb el Premio de la Crítica l’any 1958 amb Los hijos muertos. També perquè va ser Premio nacional de Literatura l’any 1959 amb la mateixa novel·la i li van donar Nadal aquell any per Primera memòria.  Perquè ha estat premiada amb el Premi Cervantes 2010. Perquè la seva trajectòria literària no és solament reconeguda com a escriptora per adults sinó també és una referent en la literatura per a infants i joves amb premis com els prestigiosos premio Lazarillo amb la novel·la El polizón de Ulises l’any 1965  i el Premio Nacional de Literatura infantil y Juvenil l’any 1984 amb Sólo un pie descalzo.

Matute s’ha caracteritzat per la seva visió de la Guerra civil i de la postguerra des d’una perspectiva infantil i adolescent. Fa màgia poètica del món de la infància i de l’adolescència a la par que fa denúncia social sense entrar en controvèrsies ideològiques.

La temàtica de la seva obra gira entorn de tres eixos: els nens, la incomunicació humana i el paradís impossible.

He seleccionat la seva obra El paraíso inhabitado perquè en aquesta tenim l’essència d’Ana Maria Matute tal qual es pot gaudir en obres més tempranes com la que va ser premi Nadal ara ja fa més de cinquanta anys: Primera memoria.

Paraíso inhabitado és una novel·la d’iniciació, és a dir una novel·la on es reflecteix el trànsit de la infància a la primera maduresa. Aquell procés on el món perd la dualitat bo/dolent i passa a ser inevitablement dolent enfrontat al paradís que s’ha perdut en caure la vena dels ulls.

La protagonista és l’Adri, alter ego de Matute com ella ha reconegut.  L’Adri ens narra en primera persona el tancament del paradís inhabitat.  Ens narra amb la mirada pura de la infància el món dels grans que ella anomena gegants i el món dels nens. Mons confrontats que aviat l’Adri amb dolor aprendrà a deslligar mitificant el món de la infància. El món de la infància que no deixa de descriure com un espai on estava desvalguda, i sola. Un temps on la salvació era la fantasia, la lectura i l’amistat amb el Gavi, nen també sol. El món dels adults, el món dels gegants  que és el l’entorn agressiu: la mare freda i distant, l’escola repressiva i intransigent , la societat convulsa i revolucionada per la caiguda de la República i la imminència de la guerra civil. Un món dels gegants que està dominat pel mal: una burgesia de mentalitat conservadora, plena d’hipocresia i egoista.

L’Adri i el Gavi són l’eix i l’encaix del món adult representat per dos models de societat: el món negatiu de la mare, les monges intransigents; i el món positiu de la Tata Maria e Isabel, criades de la família, la tieta materna, L’Eduarda, i el tutor del seu amic Gavia, el Teo. Aquest món positiu entorn als nens són la representació de la transgressió. Són la representació dels valors que el món impossible ha de tenir: llibertat, fantasia, trencament de la rutina, excentricitat.

L’Adriana a voltant dels dotze anys  amb el descobriment de la mort s’integra en el món dels adults i els somnis de la infància passen a formar part d’un paradís perdut que esdevindrà una quimera.

La novel·la és un crit de rebel·lia i és la reiteració de Matute en remarcar la importància de la infància i adolescència en la constitució de noves generacions d’homes.

Si voleu compartir la meva passió per aquesta autora barcelonina us recomano la trilogia Los mercaderes formada per Primera memoria , Los soldados lloran de noche y La trampa . I per aquells que els agrada la història i la novel·la fantàstica no deixeu de llegir els llibres de la trilogia medieval: La torre vigía , Olvidado rey Gudú i Aranmanoth.

Espero que gaudiu de les següents entrevistes.

Ana María Matute presenta Paraíso inhabitado. 17 de desembre de 2008

Entrevista de David Cantero al programa Cultural.es 23 desembre de 2009