A les Biblioteques trobaràs:
Fosse, Jon. Melancolía
Barcelona: Emecé, 2006.
Al GREC. Festival de Barcelona
Jon Fosse està considerat l’autor noruec més important després d’Henrik Ibsen. Poca broma. I s’atreveix amb tots els gèneres: novel·la, teatre, assaig, conte, poesia.
El protagonista de Melancolía és el pintor noruec Lars Hertervig (1830-1902), pel qual Jon Fosse s’ha sentit fascinat des de la infantesa. Un artista poc valorat en vida i que, un cop mort, fou considerat el més gran paisatgista noruec (es veu que això passa molt).
La novel·la no pretén ser una biografia del pintor sinó la recreació que en fa Jon Fosse. S’inicia durant l’estada del jove pintor a Düsseldorf, on s’hi instal·la per tal d’assistir a l’Acadèmia d’Arts de la ciutat. S’hostatja a casa d’una família alemanya i s’enamora de la filla, Helene, una noieta de 15 anys. La família s’oposa a la relació d’ambdós a causa de la joventut d’Helene. Al pintor se li diagnostica melangia i l’internen en un manicomi, on li prohibeixen pintar. Aquesta prohibició no estarà disposat a consentir-la, però. Fuig.
A Melancolía Fosse no ha volgut caure en el tòpic del geni boig. Ell s’ha interessat per l’ànima d’un gran pintor que patia una malaltia mental. No hi trobem enlloc la clau de pas entre les dues condicions.

A través d’un monòleg interior que es caracteritza per la repetició constant de les seves obsessions (a cada repetició una petita passa cap a una altra fixació, un nou esdeveniment), Lars Hertervig ens va mostrant la seva ànima martiritzada: el seu paisatge més complex. Per un moment ple de confiança en el seu talent, així com en els senyals dels seus sentits, a l’instant següent dubtós de tot allò que és, sent i fa. El seu és un món habitat per la incertesa. Els ulls li diuen que allà al davant hi ha son pare, teles negres i blanques que l’envesteixen, la seva germana, la seva estimada Helene, les relacions sexuals que aquesta manté amb el seu oncle… tot real, tot aquí, tot succeint. I a l’instant següent el dubte: És art això que pinta? És cert el que li diuen els seus sentits? Mereix admiració o rebuig? I llavors l’angoixa. El deliri.
La novel·la es divideix en tres llargs capítols, cadascun dels quals descriu un dia. I, amb només tres dies, potser Lars Hertervig se us quedi a dins per sempre.
Primer dia: Düsseldorf. Segon dia: manicomi.
El tercer dia és al 1991 (un segle i mig més tard), quan un parent llunyà, l’escriptor Vidme, troba, a la Galeria Nacional, un quadre de Lars i pensa que ha descobert una cosa important sobre la qual ordenar la seva vida.
Una reflexió sobre l’art.
Sinestèsia narrativa on Fosse s’ha dedicat a escriure com qui pinta un llenç: a pinzellades que s’acumulen les unes sobre les altres.
La lectura no és fàcil, sobretot al principi, però a poc a poc les pinzellades van envaint capes i capes de pell de qui llegeix.

1 Comment
El millor trobat d’aquest llibre és, sens dubte el seu títol… que s’adapta perfectament al contingut d’una vida d’artista torturada i complexa…
Molt sugerent la seva lectura i un apunt sobre el procés creatiu i les fronteres entre el geni i la bogeria en l’art.