Vaja! A veure qui s’atreveix a ressenyar aquest llibre… coneixent el seu tràgic argument: Un crític literari ha estat assassinat a ganivetades, amb el llibre L’assassinat entès com una de les belles arts, de Thomas de Quincey. La policia dubta que sigui una casualitat. Per adobar-ho més: una segona mort. Aparentment suïcidi, el finat també havia rebut l’encàrrec de fer una ressenya del llibre que duu en el seu l’últim moment. Ara es tracta de Defensa dels intel·lectuals, de Jean-Paul Sartre. La policia dubta que sigui casualitat i ja tem de més assassinats lligats a algun títol.
 

“En un país on llegir és un accident el fet que tots dos moriren amb un llibre d’aquella col·lecció entre mans els havia cridat l’atenció i havia despertat sospites.” (p.196)

 
Coneixem a Martí Domínguez com a periodista i divulgador científic, a més d’escriptor d’altres obres de ficció. Aquesta novel·la negra ressalta dins la seva producció. Quin millor gènere per burxar en la foscor de l’ànima? No són poques les misèries destapades en aquesta història. L’autor en fa un bon retrat de la societat valenciana. De la burgesia, del món acadèmic, dels mitjans de comunicació, de la relació entre pares i fills, de la política i la persecució ideològica.
 

Domínguez, Martí
L’Assassí que estimava els llibres
Barcelona : Proa, 2017

 
En aquesta història hi ha més embolics de faldilles que morts. Ni mèrit ni demèrit, el què volem dir és que no és una novel·la negra de tall clàssic. La trama manté un to irònic i sorneguer que la fa molt entretinguda alhora que, potser, accentua les desgràcies dels personatges.

Una de les coses que ens ha agradat molt és el context entorn de la cadena del llibre. Només hem trobat a faltar al/la bibliotecari/ària. Coneixedor del món acadèmic i editorial, en Martí Domínguez fa un retrat precís de les penúries de la tasca de traductor, de la salut del periodisme, de la influència dels crítics com a prescriptors de la lectura, del gust per la lectura i del criteri lector (una dóna amaga davant del seu marit els llibres que llegeix). Simpàtica situació a la llibreria on un dels policies, poc lector i desconeixedor de l’obra de Quim Monzó, busca un conte que no sap a quin llibre es troba.
 

“Estic buscant un llibre de… Quimonzó.
[…]
Quin llibre busca?
Espinosa va quequejar, no s’imaginava que el tal Quimonzó tinguera més d’un llibre.
No ho sé… M’han parlat d’un conte… Ha de ser un llibre de contes.
[…]
En realitat, quasi tot el que ha escrit Monzó són contes… Recorda el títol del conte?”
(p. 240)

I molt divertit quan el comissari demana als policies que investiguen els assassinats que potser caldria llegir la resta de títols que pertanyen a la col·lecció dels títols que portaven les víctimes en la cerca d’alguna pista. L’editor de la col·lecció no dubta en regalar-los-hi a l’inspector. Quinze títols més dos en preparació: un autèntic velocirepte!