Little Fish

Els sociòlegs són un dels grups estrella del nostre panorama mediàtic i cultural. Potser és perquè, en temps d’incertesa, necessitem recórrer a persones que ens il·luminin ni que sigui una mica el camí, gràcies a la força del seu discurs i de la seva autoritat moral. No obstant per a entendre la realitat no sempre són suficients el discurs i l’autoritat, i és per això que llibres com Esclavos del tiempo, de Judy Wajcman, són tan notables. Wajcman tracta un tema molt de moda: la suposada acceleració que les noves tecnologies estan imposant a les nostres societats i, en conseqüència,...

El 2014 el trompetista Takuya Kuroda feia el seu debut a una discogràfica de referència com és Blue Note amb aquest disc, Rising Son.   Kuroda, Takuya Rising Son [s.l.]: Blue Note, 2014   Abans Kuroda havia signat tres treballs editats en segells independents. Rising Son no només va marcar un canvi a la carrera de Kuroda perquè va fitxar per a una companyia mítica, sinó que a més va suposar la consolidació de l’estil que el continua caracteritzant avui dia: com es menciona a la seva pàgina web, una barreja de post-bop, neo-soul, hip-hop i electrònica. Encara que algunes...

El conjunt de trio piano-contrabaix-percussió és una formació clàssica del jazz. El trio de piano té una flexibilitat musical que pot combinar-se amb un minimalisme sonor, qualitats que no sempre es mantenen a grups amb més membres. I això fa que sigui una formació ideal per a explorar terrenys harmònics, melòdics i rítmics, al mateix temps que es transmet una sensació de recolliment i d’intimitat. Aquest sentit d’aventura i d’audàcia és omnipresent a l’àlbum Break Stuff, de Vijay Iyer Trio. Com el nom de la formació indica, tenim a Vijay Iyer al piano com a líder del conjunt, acompanyat pel...

Un nombre ingent de cultures arreu del planeta gaudeixen de la música. I utilitzen la música per a propòsits diversos. Una bona pregunta seria si persones d’una cultura donada podrien endevinar el propòsit d’una cançó d’una cultura diferent de la seva només escoltant un fragment. I la resposta sembla ser que sí, segons un estudi publicat a la revista Current Biology dirigit per Samuel Mehr i Manvir Singh. L’equip de Mehr i Singh va reclutar a 750 usuaris d’internet (un terç dels EEUU, un terç de l’Índia i la resta distribuïts en 58 països diferents). Als voluntaris se’ls va donar...

Des que es va popularitzar l’expressió, potser pels volts de la dècada de 1960, quan el rock era el súmmum de l’experimentació, la nissaga dels “herois de la guitarra” ens ha deixat noms imprescindibles per a la història de la música. Però també un munt de clons, de músics que han copiat les fórmules fins a la sacietat, amb més o menys encert, fins a crear un panorama saturat i que a vegades dona la sensació d’estar exhaurit. No és que no continuïn havent propostes interessants: més aviat, el que passa és que costa trobar músics que et facin pensar...

El passat 4 d’octubre va morir el filòsof Jesús Mosterín. Diversos mitjans han dedicat articles a la figura de Mosterín durant aquests dies. Certament, la mort de Mosterín és una lamentable pèrdua per a la filosofia contemporània i per al món intel·lectual en general. I és durant tots aquests anys de carrera, Mosterín va desenvolupar el seu pensament en un bon nombre d’àrees diverses, però totes lligades per la seva passió pel coneixement i pel desig de transmetre-ho a un públic generalista, de vegades poc inclinat a qüestions filosòfiques més dures. No és, doncs, casualitat que s’hagi comparat a Mosterín...

La mort no respecta a ningú, i els artistes del món de la música no en són cap excepció. No obstant això, tot i que les morts de figures del pop i del rock siguin lamentades en populosos actes públics per milers de persones (quelcom normal, per altra banda), no passa el mateix amb artistes d’altres gèneres, potser més minoritaris però en absolut menys importants. Un exemple d’aquest relatiu silenci l’hem tingut dissortadament fa no massa dies, quan ens va deixar el guitarrista John Abercrombie.     Nascut el 1944, Abercrombie va ser d’aquells guitarristes que van contribuir a expandir...

Sembla que els temps que corren són propicis per a recuperar o valorar el treball, el saber i l’art de les dones. Es podria argumentar que és una manera més de continuar incidint en la lluita per l’equitat i els drets socials, o potser més aviat una necessària reivindicació d’allò que hauria de ser la norma. Sigui com sigui, el cert és que és un plaer i una sort descobrir noves autores. En aquesta entrada espero descobrir-vos-en una, de la mà d’un poemari que barreja bones dosis de realitat social amb un intimisme descarnat: Afortunada de mí, de Denise Duhamel....

Si haguéssim que mencionar a una directora de cinema polèmica del passat segle XX, el nom de Leni Riefenstahl seria una aposta segura. I és que Riefenstahl va dirigir uns documentals innovadors quant a forma, però censurables pel seu contingut: les pel·lícules La victòria de la fe (1933), El triomf de la voluntat (1934) i Dia de la llibertat: les nostres forces armades (1935), dedicades les tres a documentar congressos del partit nazi alemany a Nuremberg. Riefenstahl no només va produir aquestes pel·lícules (és obligat mencionar Olympia, dedicada als Jocs Olímpics de Berlín el 1938), però donada la temàtica de...

Potser molts de nosaltres hem sentit dir, o hem llegit, que la Segona Guerra Mundial a Europa va acabar el 1945, amb la rendició d’Alemanya. Però, què va passar immediatament després al continent? Doncs que els europeus es van continuar matant, vexant i humiliant amb sanya, en grans proporcions i pels mateixos motius, o molt de semblants, que van propulsar el conflicte armat. Això és el que ens explica l’historiador britànic Keith Lowe al seu llibre Continente salvaje: Europa tras la Segunda Guerra Mundial. Lowe, Keith Continente salvaje: Europa tras la Segunda Guerra Mundial Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2015   El...

Amb el pas del temps hi ha llegats musicals que perden un cert poder per a impactar-nos, potser perquè han passat a formar part de la cultura popular de tal manera que ens hem acostumat a la seva actitud o a la seva estètica. Altres llegats, en canvi, poden haver envellit però encara conserven el poder de fer-nos desconcertar, de desafiar els nostres esquemes. Sens dubte, un d’aquests casos és el de la música de Frank Zappa. Un excel·lent recurs per a acostar-vos a la figura de Zappa és el documental que us recomano en aquesta entrada:   Zappa, Frank Eat...

Mademoiselle Chambon, pel·lícula francesa de 2009 dirigida per Stéphane Brizé i basada en la novel·la d’Éric Holder (que també podeu trobar, en l’original francès, a Biblioteques de Barcelona), segur que és una d’aquelles obres que pot saber-li a poc a un bon sector del públic. I és que explica quelcom que ja ha estat explicat moltes vegades: la possibilitat impossible, o la impossible possibilitat, de l’amor. Però, com sol passar en aquests casos, el que és important, el fet diferencial, és com s’explica.   Brizé, Stéphane Mademoiselle Chambon Madrid: Karma, DL 2001   Jean (interpretat per Vincent Lindon) fa de...