Mademoiselle Chambon, pel·lícula francesa de 2009 dirigida per Stéphane Brizé i basada en la novel·la d’Éric Holder (que també podeu trobar, en l’original francès, a Biblioteques de Barcelona), segur que és una d’aquelles obres que pot saber-li a poc a un bon sector del públic. I és que explica quelcom que ja ha estat explicat moltes vegades: la possibilitat impossible, o la impossible possibilitat, de l’amor. Però, com sol passar en aquests casos, el que és important, el fet diferencial, és com s’explica.
 

Brizé, Stéphane
Mademoiselle Chambon
Madrid: Karma, DL 2001

 
Jean (interpretat per Vincent Lindon) fa de paleta a una petita localitat francesa. Home responsable, bon pare de família i bon marit, de poques paraules, coneix un dia per casualitat a la mestra del seu fill, Véronique Chambon (interpretada per Sandrine Kiberlain).

Entre Jean i Véronique sorgeix una història d’amor, però que ens és explicada en la seva totalitat a través dels gestos, les mirades i sobretot els silencis tant de Jean com de Véronique. Aquests silencis són la base que sosté la història: el silenci de Véronique mentre observa a Jean parlant als seus alumnes sobre la seva professió; el silenci de Jean observant com Véronique toca el violí; el silenci de Véronique mentre espera una improbable trucada; el silenci de Jean al volant del seu cotxe…

A una entrevista per a El País, Lindon i Kiberlain parlen sobre els silencis de la pel·lícula. Diu Lindon:
 

Yo solo creo en los gestos. Lo único que me interesa de una película es cuál es la profesión de mi personaje, cómo me muevo. La psicología del personaje no me interesa, eso se lo dejo al espectador que es el que lo debe de decidir.

 
Kiberlain comenta:
 

Para una actriz, es un verdadero placer poder interpretar los sentimientos sin tener que usar las palabras. En la vida real cuando uno se enamora apenas hay palabras, lo que se vive son sensaciones.

 
Aquests silencis, i les belles transicions entre escenes, funcionen com a un imant que atreu la nostra atenció: ens preguntem què estaran pensant, com s’estarà coent la seva atracció i quins dubtes pot haver-hi al seu interior.

Perquè Mademoiselle Chambon no sols tracta de l’amor entre dues persones. També tracta dels farcells que portem a sobre: de les càrregues que ens acompanyen producte de no se sap ben bé què, si de la nostra forma de ser, de la nostra criança, de la nostra classe social, del nostre estil de vida o de les nostres decisions passades. O potser producte d’aquells llaços imperceptibles que ens uneixen als altres, de les obligacions que hem triat tindre o que simplement tenim i amb les que ja no sabem què fer, a part de continuar mantenint-les.

I tot això explicat sense escarafalls, sense necessitat d’apel·lar a la llàgrima fàcil. El guió és curt en frases, però les que hi ha són prou significatives com per no necessitar-ne més. També ajuda a donar credibilitat a la història el fet que tant Lindon com Kiberlain encaixin tan bé als seus papers, i que se’ns apareguin com a persones normals, com podem ser-ho tu i jo.

Dues guindes musicals completen la pel·lícula. En primer lloc, una peça que és omnipresent a la història: Le salut d’amour, d’Edward Elgar.
 

 
En segon lloc, la història es desenvolupa en un moment de temps que podríem situar a finals de l’estiu, amb un clima suau i una llum obliqua, un moment ressaltat pel tema dels crèdits finals, Septembre (Quel joli temps) interpretat per Barbara. Una cançó sobre els adéus de final d’estiu, perfecta per a tancar la pel·lícula.
 

 
Tot plegat, una història que com deia al començament pot semblar-te poca cosa si esperes sentiments i passions exaltades, però una història bella si aprecies el silenci i les contradiccions que sempre acompanyen l’amor.