Les conseqüències del mite de la unitat contra el feixisme a la Segona Guerra Mundial

Potser molts de nosaltres hem sentit dir, o hem llegit, que la Segona Guerra Mundial a Europa va acabar el 1945, amb la rendició d’Alemanya. Però, què va passar immediatament després al continent? Doncs que els europeus es van continuar matant, vexant i humiliant amb sanya, en grans proporcions i pels mateixos motius, o molt de semblants, que van propulsar el conflicte armat.

Això és el que ens explica l’historiador britànic Keith Lowe al seu llibre Continente salvaje: Europa tras la Segunda Guerra Mundial.

Lowe, Keith
Continente salvaje: Europa tras la Segunda Guerra Mundial
Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2015

 
El llibre de Lowe centra el seu focus al període immediatament anterior als grans intents de rehabilitació i reforma europeus. L’autor fa aquest examen mitjançant l’anàlisi d’alguns grans elements, i dels aspectes comuns entre ells:

La primera part, El legado de la guerra, descriu aquells aspectes  més atribuïbles directament a la guerra, com la destrucció massiva de ciutats i pobles, l’astronòmica xifra de morts o la descomposició moral de bona part dels supervivents; la segona part, Venganza, examina les molt variades maneres com es van materialitzar les represàlies entre individus, entre pobles i entre països: violència contra els alemanys, soldats però també civils, violència per part dels esclaus i presoners dels alemanys alliberats pels aliats, contra dones i nens, contra col·laboracionistes,…; la tercera part, Limpieza étnica, mostra les sagnies que es van donar entre comunitats, pobles i països, amb objectius com la purga de grups ètnics minoritaris, o l’ampliació de territoris nacionals; finalment la quarta part, Guerra Civil, està dedicada als conflictes armats que van esclatar dintre de països com França, Itàlia o Romania, així com als efectes del comunisme a l’est d’Europa.

Amb aquesta amplitud, Continente salvaje és sens dubte una obra ambiciosa però en absolut un exercici d’academicisme. Lowe volia crear una obra informativa per al públic general i per això va triar un mètode d’investigació mixt. L’autor era conscient que les estadístiques, en ocasions poc fiables, poden arribar a dificultar la comprensió cabdal dels successos per la magnitud de les xifres involucrades:
 

Podría decirse que el número total de víctimas arroja un promedio de una muerte cada cinco segundos durante casi seis largos años – pero tales cosas son inimaginables -. Hasta los que sufrieron la guerra, los que presenciaron masacres, los que vieron campos atestados de cuerpos sin vida y fosas comunes rebosantes de cadáveres son incapaces de comprender la verdadera magnitud de la matanza que tuvo lugar en toda Europa durante la guerra. (p. 35)

 
És per això que a més de xifres (que Lowe s’encarrega de contextualitzar i de criticar quan cal) el text recull abundants testimonis i històries de persones particulars, de les seves experiències i patiments.

I és una combinació que funciona. Amb la lectura de les seves pàgines assistim a un degoteig de fets que són difícils de pair per a ciutadans de societats europees relativament acomodades com nosaltres: les violacions massives de dones, la violència continuada contra els jueus tot i el descobriment dels camps de concentració, les represàlies contra civils alemanys (dones i nens inclosos), carnisseries ètniques portades a terme amb els mitjans més cruels (menció a part mereix l’estudi de Lowe del conflicte ètnic entre Polònia i Ucraïna), víctimes convertides en botxins implacables (el cas dels nous camps de concentració polonesos), i un llarg etcètera.

Són qüestions extremadament sensibles, però Lowe no dubta en oferir-nos els seus comentaris sobre les implicacions morals, polítiques i socials d’alguns d’aquests fets. Uns comentaris que sempre cerquen una visió ponderada d’allò que va ocórrer, i de les interpretacions que ens han arribat sobre aquells successos. Donem un exemple: els comentaris que Lowe fa dels efectes del mite de la unitat contra la lluita feixista.

Com he esmentat, Lowe dedica un capítol a la venjança contra els col·laboracionistes, una categoria molt ampla que no només incloïa a polítics, militars o forces de l’ordre, sinó també a periodistes, cantants, petits botiguers, prostitutes o fins i tot “las mujeres y chicas corrientes que habían sonreído a los alemanes sin demasiados reparos” (p. 180).

Després d’un període de violència incontrolada cap als col·laboracionistes, les autoritats aliades van veure la necessitat d’imposar un ordre en el procés, mitjançant la separació del servei d’aquells membres de les forces de l’ordre que s’havien pres la justícia pel seu compte, el desarmament dels grups de resistència i, en especial, el suport als òrgans de justícia perquè avalués i castigués els casos concrets.

No obstant això, el funcionament de la justícia va resultar decebedor. Només una part dels casos va rebre un càstig proporcional, amb diferències importants entre països (a Itàlia i Àustria, països on el feixisme estava molt arrelat a la població, els tribunals van ser força indulgents). Tot i que hi ha diferents factors que podrien explicar aquesta inoperància, potser el principal va ser la manca real de voluntat política per a portar a terme càstigs més contundents. Per què?

Els processos i els càstigs més rigorosos semblaven no convenir a cap nació, a causa del mite de la unitat en la lluita contra els alemanys, un mite que es va reproduir en diferents països de diferents maneres.

Per exemple, el govern francès a l’exili del general De Gaulle va insistir durant la guerra a presentar als francesos com a una nació unida contra la invasió alemanya, i acabat el conflicte bèl·lic no hi havia la intenció de desmuntar aquesta imatge, en part perquè servia als interessos de De Gaulle i en part per a evitar més problemes en el futur. Els governs noruec, holandès, belga i txec van optar per estratègies semblants. Altres grups també semblaren treure profit de la imatge d’un poble unit contra l’agressor, per exemple l’autodenominada La Resistència (perquè donava la sensació que les seves acciones aïllades havien estat la norma, i no l’excepció) o els comunistes (perquè legitimava la presa de poder de l’est d’Europa).

La insistència en la unitat en la lluita va donar lloc a un dels, segons Lowe, mites més potents del període de postguerra:
 

La idea de que la responsabilidad por todos los males de la guerra recaía exclusivamente sobre los alemanes. Si solo fueron “ellos” los que cometieron las atrocidades sobre “nosotros”, entonces el resto de Europa quedaba liberado de toda responsabilidad por las injusticias que había cometido sobre sí mismo. Mejor aún, la mayor parte de Europa podría compartir la “victoria” sobre Alemania. La aversión que expresaron todos los europeos hacia Alemania y los alemanes en el periodo de postguerra fue por lo tanto una reacción sólo parcial a lo que en realidad hizo Alemania. Fue también una forma de que los países cicatrizaran las propias heridas. (p. 194)

 
Aquest desplaçament de la culpa cap a Alemanya i els alemanys no va suposar que aquests posessin més èmfasi en els càstigs als col·laboracionistes i en els processos de desnazificació:
 

En general, los procesos de desnazificación depararon los mismos resultados que las depuraciones en otros sitios, con las mismas incoherencias. Algunas zonas de Alemania persiguieron a los nazis con más ahínco que otras, y muchos nazis destacados salieron impunes mientras sus “compañeros de viaje” eran castigados. (p. 194)

 
El mite de la culpa exclusiva dels alemanys, propulsat pel mite de la unitat contra el feixisme, va tindre una conseqüència inesperada:
 

El resultado de intentar rehabilitar el derecho político en Europa occidental no sólo fue un apaño: lo absurdo es que en algunos casos permitió que los extremistas de derechas se retrataran como el partido agraviado. (p. 195)

 
Les històries de repressió sobre els col·laboradors dels feixistes van començar a exagerar-se, així com les estadístiques que formaven el total d’aquests fets, i van aparèixer llibres amb notable èxit de vendes que denunciaven els assassinats de La Resistència tant durant com després del conflicte. La dreta de països com Itàlia i França va tindre l’oportunitat de presentar-se com a víctima, però el fet preocupant sembla ser la tendència que s’ha produït a Europa amb el temps:
 

Desde la caída del comunismo a principios de la década de 1990, y el posterior ascenso de los partidos de derechas en todas partes, un proceso similar ha tenido lugar en Europa. Los personajes que en otro tiempo fueron denostados mundialmente, se resucitan ahora como modelos a imitar sólo porque se opusieron a los “grandes males” del comunismo y a la Unión Soviética. En la imaginación popular, los crímenes de dictadores como Mussolini o Ion Antonescu de Rumanía se disculpaban o se ignoraban incluso a favor de sus presuntas virtudes. Ultranacionalistas de Hungría, Croacia, Ucrania o los Estados Bálticos – hombres que asesinaron indiscriminadamente a judíos, comunistas y liberales tanto durante como después de la guerra – ahora se rehabilitan como héroes nacionales. Éstos son más que mitos favorables: son distorsiones peligrosas de la verdad que han de exponerse como tales. (p. 197)

Donant mostra de l’esperit ponderat que impregna la seva investigació, Lowe escriu sobre aquest fenomen:

Aunque pudiéramos comprender la colaboración generalizada con los regímenes dictatoriales durante la guerra, esto no significa que debamos aprobarlo. Cuando la conducta de estos colaboracionistas cruzaba una línea moral, no podía disculparse sólo porque su perspectiva política general pudiera llevarse bien con la nuestra. Asimismo, no debemos aprobar la brutal venganza que cometieron los partisanos después de la guerra. Pero tampoco podemos juzgar sus acciones según los principios modernos. Las injusticias ocurrían. Gente inocente moría asesinada. Pero para los europeos, embrutecidos por años de represión y atrocidad, ser capaces de evitar tales excesos sería seguramente mucho pedir. (p. 197)

 
Continente salvaje és un llibre important, únic en el seu tipus, ple d’informació i narrat amb mestria. Com sol dir el tòpic en aquests casos, una obra necessària per a entendre l’Europa que la guerra va contribuir a crear, i que és la nostra.