L’HARMÒNICA
L’harmònica és de la família dels instruments musicals de llengüeta. Aquest concepte prové de la Xina 3000 aC i fou introduït a Europa al segle XVII per un explorador alemany.
El primer prototip d’harmònica, tal com la coneixem actualment, el va fabricar el 1821 Christian Friederich Ludwig, un rellotger alemany que aleshores tenia 16 anys.
L’any 1857 Matthias Hohner, un altre rellotger, també alemany, decideix produir-les comercialment. El primer any en fabrica 650.
El 1932 els fills de Hohner funden l’escola de música de Trossingen, on s’hi han graduat més de 3000 estudiants d’harmònica.
Algun temps abans de la guerra civil, Hohner dona algunes harmòniques a uns cosins que varen emigrar als EE.UU.
Ben aviat aquest instrument adquireix una gran popularitat. Durant aquesta guerra, soldats dels dos bàndols, porten la seva harmònica a la butxaca. A finals de segle, Amèrica importa més de la meitat dels 10 milions d’harmòniques que Alemanya manufactura cada any, convertint-se en l’instrument musical més popular de la història d’aquest país.
El model “Marine Band” fou introduït al 1896 i costava 50 centaus.
Els primers passos cap a l’estil bluesy és el que els músics clàssics del segle XIX han anomenat “programmatic music”, per exemple la música de fons de les pel·lícules.
També hi ha hagut compositors de música clàssica que han concebut obres per harmònica: Darius Milhau, W. Williams, M. Arnold, Arthur Honneger etc..
Músics de diferents tendències s’han inspirat des de sempre en els sons quotidians, l’harmònica gràcies a les bending notes permet reproduir-los amb molta facilitat, com per exemple el so del tren, el plor d’un infant, la veu humana, d’animals, etc…
Miquel Abella
L’HARMÒNICA I EL BLUES
Harmònica de boca. Instrument format per una sèrie de llengüetes metàl·liques i desiguals fixades alternativament a les dues cares d’una placa de metall, muntada damunt d’una estructura de fusta. Les llengüetes vibren per l’acció de la bufada o l’aspiració de l’executant.
Si hem de buscar dos instruments que per si mateixos il·lustrin el blues, aquests seran la guitarra slide i l’harmònica, no hi ha cap altra música on l’harmònica tingui un paper tan important.
És un instrument musical barat, petit, fàcil de portar i relativament senzill de tocar pels principiants.
Segurament per això, a partir dels anys 1920, va prendre el lloc al violí, molt popular a les orquestres rurals de principi de segle, les string bands.
1920 · DE ‘DADDY STOVEPIPE’ A LES ‘JUG BANDS’
El primer harmonicista que enregistrà un blues fou Johnny Watson “Daddy Stovepipe“, Six Street Blues, l’any 1924. Aquest músic va tocar amb els Rabbit Foot Minstrels i en grups de Zydeco. Utilitzava l’harmònica en primera posició i straight.
Després el seguiren Robert Cooksey, un músic de vaudeville (Black Cat Bone 1926), De Ford Bailey (Dixie Flyer Blues 1927), William MCCoy (Mama Blues 1927), Chuck Darling, especialista en Ragtime, Palmer McAbee (Raillroad Piece 1928), Freeman Stowers (Raillroad Blues 1929) i Rhythm Willie i Blues Birdhead (Mean Low Blues 1929), inspirats en música de jazz com la de Louis Armstrong o del clarinetista Johnny Dodds.
Aquests foren alguns dels primers harmonicistes, però les bases del que seria l’harmònica de blues, s’han de buscar a Memphis en el si de les Jug Bands entre 1925 i 1930 amb Jaybird Coleman (Mean Trouble Blues 1927), el primer que va gravar en estil cross-harp, inspirant-se en els work songs i els field hollers, treballava sovint amb la Birmingham Jug Band; Will Shade de la Memphis Jug Band (Sun Brimmers Blues 1927); Noha Lewis membre dels Cannon’sJug Stompers (Minglewood Blues 1928); Jed Davenport (How Long How Long Blues 1929) membre de la Beale Street Jug Band; Hammie Nixon acompanyant de Yank Rachel i Sleepy John Estes; i Walter Horton amb el nom de “Shakey Walter” grava als 10 anys amb la Memphis Jug Band.
1930 · CHICAGO BLUEBIRD SOUND
Durant aquests anys de migracions cap a les ciutats industrialitzades del Nord, molts músics de blues s’instal·laren a Chicago, on la discogràfica “Bluebird records” de Lester Melrose els donava treball, creant un blues molt més sofisticat que el del sud rural.
L’harmonicista més destacat fou John Lee ‘Sonny’ Williamson I (1914-1948) (Good Morning School Girl 1937), format a Memphis al costat de Hammie Nixon i Noha Lewis, se’l considera el pare de l’harmònica moderna. Tocava en els estils straight i cross-harp, melodies tipus rag time i straight blues, fent predominar les notes soltes i llargues i l’efecte wah-wah.
La fórmula que experimentà en Sonny Boy de 1937 a 1940 és la que va caracteritzar el blues de Chicago de post-guerra (Little Walter, Muddy Waters, Elmore James etc.) i fou l’ús de l’harmònica com a instrument principal, que va obligar a reajustar els altres instruments: la guitarra i l’harmònica es responien, mentre que la segona guitarra i, més tard, piano i bateria feren de secció rítmica, imposant una mètrica que és la que actualment coneixem i desterrant l’anarquia que en aquest aspecte regnava en el blues rural.
Altres músics de Chicago: Jazz Gillum (Early in the Monrning 1934 ), Robert Nighthawk (o Robert Lee McCoy), George Clarke (Prisiones Blues 1936)… sense oblidar al gran mestre de la Costa Est, Sonny Terry (Mountain Blues 1938).
Miquel Abella
1945 · POSTGUERRA · AMPIFLICACIÓ DE L’HARMÒNICA
A mitjans dels anys 1940, Chicago rebé una nova onada d’emigrants dels estats del sud. Uns nouvinguts procedents de les zones rurals, que no combregaven amb el blues adulterat que es feia aleshores a Chicago. El seu blues era molt més aspre, més primitiu. Des del punt de vista estilístic, això representava una tornada enrere, en relació al so més sofisticat que havia generat la ciutat durant el decenni anterior. Aquesta música vinguda del sud, es convertí en el blues modern de Chicago; el South side blues.
Un fet molt important en aquella època, fou l’electrificació dels instruments, que en el cas de l’harmònica amplificada, donava una nova dimensió a l’instrument. Una amplitud de so que volia imitar un saxo.
1945 · POSTGUERRA · ‘SWAMP BLUES’
A l’altre costat del país, i al bell mixt dels aiguamolls de Louisiana, el productor D. J. Miller va començar a enregistrar els músics de Rock & Roll i de blues de la regió. En el cas del blues se’n va dir “Swamp blues“, que no era res més que el blues de Chicago portat al mitjà rural dels pantants. Els harmonicistes més destacats de la zona foren: Slim Harpo, Whispering Smith, Jimmy Andreson, Silas Hogan, Lazy Lester i Raful Neal.
Diu Gérard Herzhaft que el ‘Swamp blues’ és una de les formes més atractives del blues dels 50: veus aspres, harmòniques que gemeguen, el so dur i amenaçador de les guitarres i molts efectes de percussió. Fruit tot d’un productor blanc.
HARMONICISTES DE BLUES
Una guia, un resum, uns noms, gentilesa de Lluís Souto i David Barrett.
L’avi: Sonny Boy Williamson I. Els pares: Big Walter Horton, George Harmonica Smith, Little Walter, Sonny Boy Williamson II. Clàssics: James Cotton, Louis Myers, Jimmy Reed, Junior Wells, Howlin’ Wolf.
Clàssics menys coneguts: Slim Harpo, Lazy Lester, Papa Lightfoot, Jerry McCain, Junior Parker, Dr. Ross, Sam Myers, Billy Boy Arnold, Carey Bell, Jhonny Dyer, Snooky Pryor. Country Blues: Sonny Terry. Els primers grans harmonicistes blancs: Paul Butterfield i Charlie Musselwhite.
Harmonicistes contemporanis: Tom Ball, David Barrett, Big Al Blake, Sugar Blue, Billy Blanch, Norton Bufffalo, William Clarke, Bob Corritore, Paul deLay, Carlos del Junco, Magic Dick, Mr. Downchild, Rick Estrin, Mark Ford,… Rod Piazza, Jerry Portnoy, Gary Primich, Annie Raines, Jason Ricci, Tad Robinson,…
JAMES COTTON, L’ÚLTIM DELS CLÀSSICS
James “Superharp” Cotton ganador de un Grammy nos demuestra quién es quién en el mundo del Blues. En 2006 es introducido en el Blues Hall of Fame, en 1991 en el Instituto de Smithsonian, y ganador de innumerables W.C. Blues Awards, ha compartido escenario con B.B.King, The Rolling Stones, Johny Winter, The Allman Brothers, Santana, Bonnie Raitt, Led Zeppelín, Janis Joplin, Sam and Dave, The Grateful Dead entre otros.
Huérfano a la edad de 9 años, creció en Mississippi junto a su mentor, Sonny Boy Williamson, famoso por sus temas a la armónica del Blues del Delta. Cuando era joven se hizo amigo de Howlin’ Wolf, se unieron y tocaron juntos en Mississippi y Arkansas durante dos años. Durante ese tiempo Cotton tenía su propio show en una radio de Memphis, Arkansas y también grabó “Cotton Crop Blues” y tres temas más en Sun Records de Memphis.
En 1954 cuando Muddy Waters necesitó un armonicista encontró a Cotton tocando en un club de Arkansas y se lo llevó con él a Chicago. Cotton no solo tocó con Waters durante 12 años sino que también grabó con él en Chess Records. Uno de los momentos álgidos de aquel periodo fue cuando Cotton creó el tema “Got My Mojo Workin” que tocó con la banda de Muddy Waters por primera vez en el Festival de jazz de Newport en 1961.
En 1966 Cotton creó su banda James Cotton Blues band con la que sigue actuando hoy en día por todo el mundo. Cotton dice:
“Mi público siempre me dice cómo lo estoy haciendo. Si echo un vistazo y no me gusta lo que estoy viendo me esfuerzo mucho más”.
Font: blueshondarribia.com
James Cotton (1935-2017), un dels clàssics, l’últim segurament. L’any 2008 va actuar al festival de blues d’Hondarribia. El ‘Fons de Blues i música negra’ de Tecla Sala disposa de la gravació d’aquell concert, així com d’una àmplia discografia de James Cotton.