Sobre l’autor

Aquest octubre farà dos anys de la trucada que va canviar la vida d’Abdulrazak Gurnah. L’escriptor i professor universitari retirat va creure que algú li estava aixecant la camisa quan li va comunicar, en nom de l’Acadèmia Sueca, que acabava de guanyar el premi Nobel de Literatura. El cas és que no era cap broma telefònica. El jurat s’havia decidit a distingir l’obra de Gurnah per la «rigorosa i commovedora aproximació als efectes del colonialisme i el destí dels refugiats en la intersecció entre cultures i continents». Igual que havia passat en anteriors edicions reconeixent poetes com Tomas Transtromer i novel·listes com Mo Yan, l’Acadèmia Sueca feia l’aposta de divulgar mundialment un autor que fins llavors només coneixia una minoria.

Cada any, el dia de l’anunci del Nobel de Literatura, a les seccions de cultura dels diaris els nervis es van fent més evidents a mesura que s’acosta el moment. A la una en punt del migdia s’obre la historiada porta blanca i daurada de la sala i apareix el secretari permanent de l’acadèmia que anunciarà el nom del guanyador. El 2021 van ser pocs els redactors que, almenys a Barcelona, van entendre a la primera el nom i cognoms de l’autor beneït amb el premi literari més prestigiós i més ben dotat del món. ¿Abdul què? Ni tan sols al segon intent quedava clar. ¿Qui era, aquest tal Gurnah, nascut a Zanzíbar el 1948? ¿On és, Zanzíbar, i en quina tradició narrativa calia inscriure aquell novel·lista? ¿Havien dit que escrivia novel·les, oi? El secretari va mencionar dos dels seus llibres més coneguts, Paradise (1994) i By the sea (2001). Havien estat traduïts al castellà dues dècades enrere: el primer, a El Aleph; el segon, a Poliedro, totes dues desaparegudes, la mateixa sort que semblava haver patit l’obra d’Abdulrazak Gurnah, almenys a Espanya, fins que el jurat del Nobel la va rescatar.

Inèdit en català fins a la publicació d’A la vora de la mar (La Magrana, 2022), l’escriptor va motivar una petita polèmica el dia de l’anunci del guardó. ¿Fins a quin punt es pot considerar africà un autor que ha viscut al Regne Unit des que tenia 20 anys i que ha escrit tota la seva obra en anglès? ¿Per què ha escollit la llengua dels colonitzadors?, es demanaven els mateixos que, cinc minuts abans, no en coneixien ni el nom. Tant des de la Universitat de Kent, on es va especialitzar en literatures postcolonials, com a través de les seves deu novel·les –entre les quals hi ha Memory of departure (1987) i El desertor (2005), que Salamandra publica traduïda al castellà aquest setembre– Abdulrazak Gurnah ha contestat aquesta pregunta amb matisos i fins i tot contradiccions. L’arrel de l’expertesa de l’autor en la qüestió té a veure amb la fugida del seu país el 1966, dos anys després de la Revolució de Zanzíbar, que va comportar la repressió de la minoria musulmana de la qual formava part.

«Marxar del teu país d’origen per motius econòmics o polítics és una de les grans històries del nostre temps –explicava en una entrevista–. Deixes la terra on vas créixer i arribes a un altre lloc on has de refer la teva vida des de zero. ¿Què en recordes, del passat, i com interfereix en el teu present? ¿Com t’ho fas per tirar endavant, lluny del teu entorn, en un lloc tan diferent del teu i que no entens? Per si no n’hi hagués prou amb el pes dels records, també acabes rebent notícies d’aquell país remot d’on venies. ¿Què en fas, amb totes aquestes revelacions? ¿Com canvien la idea que tenies de la teva terra i dels teus?». Traduïdes en llenguatge literari, aquestes paraules sonen així a la novel·la A la vora de la mar: «Potser hauria de començar explicant que fa temps vaig viure una altra vida, en un altre lloc, però que ara ja s’ha acabat. I, amb tot, sé que aquella primera vida bull i batega amb una salut de ferro envejable, i que s’estén darrere i davant meu». Els dos personatges principals del llibre, Saleh Omar i Latif Mahmud, han deixat Zanzíbar per motius molt diferents però l’herència familiar interconnectada els persegueix fins al petit poble de costa anglès on es retroben. Tot i el dolor acumulat durant anys per un i altre, després d’exposar les diferències acaben optant per la reconciliació, fet que els honora.