Amb l'aigua fins al coll - Petro Màrkaris

Màrkaris, Petros
Amb l’aigua fins al coll

Barcelona: Tusquets, 2011

Con el agua al cuello
Barcelona: Tusquets, 2011

Aquesta particular decoració no és qüestió de gust, sinó de manca de diners. El sou de metge d’hospital limita en Fanis a l’imprescindible

La antiga màxima amb la qual els foragits de les planícies del nord d’Amèrica advertien de la seriositat de la seva proposta  en el moment en què assaltaven els viatgers, serveix amb precisió per valorar el paper d’assaltants dels agents dels mercats financers i del teixit bancari en aquest temps que ens ha tocat viure. La borsa o la vida, ens criden avui els banquers, brokers i analistes d’estranyes empreses de valoració de mercats que encara avui, malgrat que els seus noms sonin en els mitjans cada dia, ningú encerta a saber com és possible que hagin acumulat el poder suficient per fer caure governs i fer trontollar les bases de la societat del benestar; aixó sí, a diferència de fa 150 anys, els assaltants d’avui s’emboteixen en exclusives teles italianes (les mateixes que tornen boig a un exculpat expresident dels valencians).

La ficció ha acabat esdevenint la millor manera de retratar la nostra societat i el nostre temps. I ho és, possiblement, perquè molt de ficció i de fet increïble tenen els fets que cada dia farceixen les pàgines dels diaris. Sense els lligams de l’observació científica ni les cadenes del naturalisme, ens trobem amb un seguit de novel·les que des de la invenció s’apropen molt més encertadament  als mecanismes socio-polítics i econòmics del nostre temps que molta transformació de cel·lulosa farcida de dades i de falsa profunditat acadèmica. I al fil d’aquest argument la darrera novel·la de Petro Màrkaris dóna en el centre de la diana; doncs gosa retratar el paper que el món de la banca ha interpretat en la fallida i ruïnosa realitat d’una Grècia sotmesa, com cap altre territori (encara) al poder invisible dels mercats.

Fantàstic, com sempre, aquest Kostas Kharitos, coratjós comissari grec que arribarà fins el centre del poder econòmic i criminal (¿el mateix?) quan se li encarrega la investigació del crim de l’antic director del Banc Central degollat amb una espasa.

Amb l’aigua fins al coll, s’agermana a la gran tradició de la novel·la negra, aquella que dissecciona amb esperit crític l’entorn referencial: el seu temps i el tarannà de l’home per l’espai, i alhora, i en funció de les dades de vendes de la novel·la, ha suposat una embranzida definitiva de Màrkaris entre els lectors del nostre país.

El passat 24 d’octubre del 2012 a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver, Petro Màrkaris va parlar sobre la seva obra amb els lectors dels clubs de lectura de gènere negre de la mateixa Biblioteca de Sant Antoni i de la Biblioteca de Montbau. Aquest acte es va celebrar uns dies abans de fer-se pública la concessió del VII Premi Carvalho a l’autor grec, premi que Màrkaris recollí el dijous 9 de febrer al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, en l’acte central de la BCNegra12 i es va tornar a veure, just l’endemà, a la Capella (Hospital, 56) en un acte que, en el marc de la BCNegra12 i conduit per Lorenzo Silva, proposa una anàlisi per l’actual situació grega i pels elements que l’han portada fins el límit del precipici.
 
Entrevista a Petro Màrkaris a Catalunya Ràdio:
 

 
Guia de lectura BCNegra12. Biblioteques de Barcelona:

 

12 Comments

  1. Si participeu al concurs de febrer del Bibarnabloc, podeu guanyar un exemplar d’aquest llibre i 2 pelis sorpresa de cinema negra. En regalem 2 lots!

  2. Ja em va encantar el seu llibre “Mort a Istambul” i això que no sóc molt de novel·la negra. Feia poc que havia estat a aquella ciutat i em va tornar la màgia i l’embruix de la capital turca amb l’adorable àvia assassina i el seu mètode 🙂
    Però aquest tema, el de la crisi/estafa bancària i en especial de Grècia, estic molt interessada. Me l’apunto sense cap dubte!

  3. Confesso que la negra no és el meu fort (el negre sí, el cinema, vull dir…). Jo que no he passat de la cosa (nostra) negra -Carvalho, Montalbano i en temps de joventut el Toni Butxana- acabo de trobar l’esperó en aquest text per completar, amb Karitos, el meu periple negre-mediterrani. El tema és de llepar-se els dits pel que intueixo que tindrà de remenar en el costat més fosc de les nostres ànimes: serà difícil no posar-se de part del senyor de l’espasa…

  4. Márkaris és un geni … les seves novel.les enllacen crims propis del gènere negre amb un realisme i una visió de l’actualitat grega i europea molt fidedigne. A més a més una curiositat: als seus llibres sol aprèixer una menció futbolística de l’època en la que els ha escrit que a mi, com a gran seguidor del món del fútbol sempre m’ha fet molta gràcia … el gol d’Iniesta a la final de la copa del món de 2010 o el de Angelos Charisteas per Grècia a la final de la Eurocopa de 2008 perduraran al pas del temps gràcies a les novel.les de Petros Márkaris.

  5. He llegit totes les d’en Markaris i estic esperant el meu torn a la biblioteca per a la darrera. Sóc lectora de novel3la negra des del 12 anys en que les agafava d’amagat on les tenien guardades els meus pares. No me’n canso mai i aquests darrers temps amb el boom nòrdic ja és apoteòsic.

  6. Tot i que he llegit tots els llibres de Markaris, recomano amb rotunditat aquesta novel·la. Assassinats de banquers, corrupció, mini-manual de la crisi grega i esa gran ironia que ha de tenir tot bon novel·lista del genere negre i que m’agrada molt més que la serietat de la novel·la negra escandinava

  7. tinc ganes de llegir quelcom d’aquest home.
    Estic acabant la lectura dels autors nòrdics i ja és hora de torna a la terra. No tot “lo negre” arriba del nord. El Mediterrani és la font de tot plegat.

  8. Acabo de llegir-me’l, el post i els comentaris posteriors m’hi van animar. M’ha semblat un retrat magnífic del moment europeu actual en un dels països més castigats per les “màfies” de coll blanc. Una panoràmica de la societat grega fantàstica, molt creïble, de la mà d’uns personatges (sobretot el Kostas Kharitos, el protagonista) que ens mostren una Atenes que s’ofega (i no només per la calor embafadora de l’estiu atenenc) i el seu ofec, quan se’l mira de prop, hi du persones incorporades. I això fa molta, molta ràbia.

    Algú em comentava ahir, a propòsit del llibre: “Com és possible que em senti molt més a prop de la gent grega que de pobles molt més veïns (des del punt de vista estrictament geogràfic), com els francesos? Com pot ser que ens assemblem més amb uns que amb els altres?”

    Seran coses de la història passada i del clima, serà que formar part dels últims de la fila agermana, no ho sé, però sí que és veritat (i l’autor també ho fa palès) que existeix una manera de ser molt propera (idiosincràsies particulars a banda) entre el poble grec i el nostre. Aquesta novel•la pot ser, també, una bona forma d’entendre’ns més a nosaltres través d’una mirada mediterrània des de l’altra banda.

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.