L’Ajuntament de Barcelona, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i la Fundació Mies van der Rohe, en col·laboració amb Barcelona Building Construmat i ArquinFAD, impulsen la Setmana d’Arquitectura 2020, una iniciativa compartida que tindrà lloc del 7 al 17 de maig en una edició “des de casa”.
En aquesta situació actual d’estat d’alarma i de confinament a les nostres cases, i en el marc de la celebració de la Setmana de l’Arquitectura en una edició “des de casa”, des de la biblioteca Fort Pienc, especialitzada en arquitectura contemporània i disseny, volem aprofitar l’ocasió per parlar de com l’arquitectura és fonamental en el món del còmic.
L’arquitectura és l’art dels espais habitables. Els còmics sobre arquitectura no són tan sols aquells que tracten sobre diferents teories arquitectòniques o la vida dels arquitectes, sinó també aquells en què el fet d’habitar i els espais d’habitació són un tema fonamental, alguna cosa a la qual l’autor ha prestat especial atenció.
Per raons naturals, en el còmic preval l’arquitectura per damunt de tot, ja que el sentit de la narració depèn de l’ordenació espacial, dins i fora de la vinyeta. Les primeres tires còmiques que van aparèixer als diaris ja ens recorden la façana d’un edifici plena de finestres. Els còmics són narracions privilegiades per mostrar els espais privats i col·lectius on vivim, i la seva importància a l’hora de configurar qui som i qui podem ser.
TORRES PEREZ, Daniel
La conquista de la casa, un gran viaje en el tiempo
Barcelona: Norma, 2015
Daniel Torres, creador de la sèrie Roco Vargas i Tom, és un dels nostres artistes de més renom. Va realitzar estudis d’arquitectura i Belles Arts. Establert a Barcelona, ha publicat a la revista El Cairo i El Víbora i ha col·laborat amb autors internacionals com Alan Moore i editorials com Vértigo. És famós per la importància que dóna als edificis i espais arquitectònics.
A La conquista de la casa, Daniel Torres s’enfronta amb un desafiament de dimensions èpiques: narrar la història de la casa a Occident, des dels seus inicis al neolític fins als gratacels més futuristes del present, passant per la insula romana, el taller medieval o el suburbi industrial. Etapa per etapa, Torres realitza plànols arquitectònics de diferents construccions, posant èmfasi en la tècnica de construcció, els materials, la distribució dels espais i la seva funcionalitat. Però el que impacta d’aquesta obra és com mostra la vida dels seus habitants. Submergint-se en el dia a dia, acostant-se a les seves vivències quotidianes, somnis i inquietuds, Torres mostra que la casa -encarnació material de la llar- és la cruïlla entre allò que és privat o individual i allò que és col·lectiu o social. A la casa flueixen energies, s’actualitzen o qüestionen estructures polítiques, es comparteix la vida i es troba un lloc d’intimitat . L’ésser humà és la casa on viu, un espai de temors i desitjos, on allò que és familiar esdevé estrany i allò que és impossible es fa real. La casa és llavors el paradigma que mostra la història de la humanitat, el seu passat tràgic i el seu avenir esperançador.
EISNER, Will
Contrato con Dios, la trilogía: la vida en la avenida Dropsie
Barcelona: Norma, 2008
Will Eisner dona el seu nom al premi més llorejat de la indústria del còmic. Nascut a Nova York el 1917, va revolucionar el còmic tant amb el seu estil com amb el seu marc conceptual. Va ser capaç de comprendre que el llenguatge del còmic anava molt més enllà de l’encotillat espai que se li assignava com a entreteniment de segona classe i el va rellançar a un art de primera categoria. A més de creador, va ensenyar tècniques de còmic a l’Escola d’Arts Visuals de Nova York. Va ser principalment en la seva etapa madura que va donar al còmic l’amplitud narrativa que bategava subjacent des dels seus inicis.
L’arquitectura urbana de Nova York, amb els gratacels i avingudes, les estacions de metro, els barris i els blocs de pisos, és un motiu recurrent a l’obra d’Eisner. A Trilogía, Contrato con Dios, l’eleva a tema central. La ciutat és un ecosistema propi on preval el conflicte d’interessos. Els seus habitants, fugitius a la recerca d’una nova vida o de millorar la que ja tenen, comparteix un mateix espai. Eisner retrata els conflictes veïnals, l’especulació immobiliària, la dificultat per pagar un lloguer o els projectes urbanístics que poden modificar tot un barri. La ciutat és un ésser viu que creix i envelleix a mesura que passen els anys. Té vida pròpia, desitjos que es multipliquen en cada barri, en cada casa i en cada habitant.
La casa mostra la lògica amb la qual s’ha construït la ciutat. Els barris pobres tenen pisos barats, on famílies nombroses s’amunteguen en petites habitacions. Els barris elegants tenen grans pisos i mansions on viu l’elit. Tanmateix, per cada una d’aquestes persones, casa seva és l’espai on neixen les alegries del dia i on moren les misèries de la nit. Eisner és la veu de totes les generacions que han vist créixer i desenvolupar la vida en el teixit urbà que és la gran ciutat.
TARDI, Jacques. FOREST, Jean-Claude
Ici Même
Barcelona: Norma, 2005
Aquesta és una obra satírica. Sobre la societat i els seus valors. Sobre l’individu i la seva llibertat. Sobretot, sobre el dret a un habitatge digne.
Ici Même és un personatge que crida a fer-ne befa. En altre temps pertanyent a una família noble i propietària d’un gran terreny, el seu avi i el seu pare van trossejar la propietat en parcel·les, separant-les per un mur de pedra, i les van vendre a riques i burgeses famílies perquè es construïssin finques d’estiueig. Al final totes les parcel·les es van vendre i el petit Ici es va quedar sense res. Sense quasi res. Ja que un defecte legal en el contracte de venda estipula que els nous propietaris ho seran de la seva parcel·la, però no del mur que les separa. La seva propietat segueix sent d’Ici, que estranyament ha trobat una manera de viure: obrir i tancar les reixes que permeten l’accés a les parcel·les. Quan un veí vol sortir -a sopar fora de casa, al teatre o a l’òpera-, hi tenim Ici, tot un home ja, corrent per damunt del mur per obrir les reixes amb una perxa, intentant que no li mosseguin els gossos o que un veí despistat no li dispari una perdigonada. I així viu Ici, en una petita caseta de dos metres quadrats construïda sobre el mur, refugiat en el seu estrany dret de propietat, esperant el dia en què es prengui venjança per l’ultratge comès al seu cognom. O fins que algú el rescati. Valent Ici.
Obra mestra de la literatura universal sobre el que és ridícul i el que és injust, aquest còmic podria figurar en les biblioteques les facultats de dret, arquitectura i ciències polítiques.
Epíleg
L’arquitectura és l’art de generar espais humans. O, si es fa malament, inhumans. En aquests temps de confinament habitem de manera excessiva a les nostres llars; la seva presència en nosaltres s’ha fet immensa. Com mai abans, vivim a casa nostra. Apreciem fins a quin punt devem el que som –la nostra possibilitat de ser- a aquests espais construïts de vegades massa de pressa, de vegades amb gran afecte i atenció. L’horitzó humà, la possibilitat d’una existència digna, passa per practicar una arquitectura a la seva mida.
Altres obres d’interès
Si tens qualsevol dubte amb l’eBiblio pots contactar amb el Servei d’atenció a l’usuari a través d’aquesta bústia de correu electrònic:
2 Comments
Els còmics de 13, Rue del Percebe, d’Ibáñez, eren una lliçó d’arquitectura i sociologia, tot i que no n’érem massa conscients de petits.
Totalment d’acord amb el que dius.
A l’edició especial 35 aniversari de Mortadel·lo i Filemó el mateix Ibáñez feia una historieta sobre com l’enderrocament “prematur” d’un edifici l’havia suggerit la idea de mostrar les diferents intimitats d’un grup de veïns mot peculiar. A cada pis tenim una mostra de la picaresca tan característica de l’època que va viure i, de fet, l’inquilí de l’àtic (“el morós”) és l’alter ego del Vázquez, dibuixant que va treballar també a Bruguera i que va ser famós pels seus deutes i els seus “sablazos”. El mateix Vazquez va decidir convertir-se en un personatge picaresc de les seves tires còmiques, el “tio Vázquez”. En aquella època l’humor va servir per vehicular tota una sèrie de temàtiques vitals (la pobresa, el poder, el delicte, etc.) i fer-les accessibles als nens i nenes, però també als adults. En aquest sentit, l’Ibáñez va ser un dels autors mes rellevants.