Vivès, Bastien. Los Melones de la ira. Madrid: Diábolo, 2012

Bastien Vivès torna a fer ús virtuós del llenguatge visual per explicar-nos el curiós destí d’una família de pagesos dotats d’atributs físics allunyats dels cànons.

Es tracta d’una família que viu al camp, aïllada del món. Quan la Magalie, la filla, necessita atenció mèdica degut al mal que pateix per l’extraordinaria mida dels seus pits, es veuen obligats a trencar l’hermetisme i buscar ajuda de metges i polítics. És llavors quan la innocència dels personatges xoca contra una trama d’abusos i mentides sense possibilitat de redempció.

Los melones de la ira presenta una trama de sàtira social tan radical i perversa, que ens recorda al mateix Marquès de Sade, i ho fa de manera ràpida i contundent, com una fuetada.

La candidesa de la Magalie, la innocència del petit Paul, la força primigènia del pare i el lliurament voluntariós de la mare ens robaran el cor. Bastien Vivès ens estaborneix amb quatre traços. Són personatges desdibuixats, gairebé sense rostre i amb un mínim retrat psicològic. Ara bé, el gran poder simbòlic d’aquesta història bicolor, opera amb la força del conte tradicional i s’instal.la còmodament al subconscient col.lectiu.

Aquest còmic també és un divertiment. Una història curta, senzilla i altament eròtica. Un conte que converteix òrgans sexuals hiper-desenvolupats en símbol de l’instint sexual natural. Sentiments purs que es contraposen als abusos retorçats de la societat benestant.

Tot i ser una obra tan extrema com els seus personatges, Los melones de la ira esquiva hàbilment allò grotesc i la seva lectura resulta agradable alhora que produeix certa reflexió.

De nou Vivès ens sorprèn amb la seva captivadora narrativa visual. I encara que no sigui una obra apta per a tots els gustos ni per a tots els públics, aconseguir dir tantes coses amb tant poc, des del meu punt de vista no pot ser pornogràfic, si més no, una genialitat.