Parlar de Ralf König és parlar d’una “rara avis” dins del panorama del còmic europeu: no només és un dels autors alemanys més coneguts, sinó que ha construït la seva obra a partir de l’humor, la crítica i el sexe. Un artista sense pèls a la llengua que representa una bafarada d’aire fresc en aquests temps d’hipersensibilitat digital i intoleràncies diverses. Volem afegir el nostre granet de sorra a les celebracions del Dia de l’Orgull Gai amb aquesta entrevista que ens va concedir fa poc. Esperem que gaudiu (i potser gemegueu, de plaer :)!

– El teu estil de dibuix sembla bastant humorístic. Quins han estat els dibuixants que t’han influït estèticament parlant?

Al principi, als anys setanta, la influència principal van ser els “comix underground” de per exemple Robert Crumb. Tenia onze anys, vivia a un poble catòlic a Westfalia i no havia vist mai còmics per a adults. Fritz the Cat, que fumava porros i es follava gatetes a la banyera! Era el mateix que jo volia fer, vull dir fumar porros i follar. Però també volia dibuixar aquesta mena de còmics. Més tard, als anys vuitanta, Claire Bretecher va ser una gran descoberta que em va influir durant molt de temps.

– En els teus inicis, et va resultar difícil convertir-te en autor professional?

No, quan era petit ja pintava històries molt pujades de to que la meva mare va anar arreplegant. En aquells dibuixos follaven els déus a l’Olimp i aquesta mena de coses. Sempre vaig voler dibuixar còmics i és una gran sort haver-ho pogut convertir en el meu ofici. Abans vaig ser fuster, però en allò era menys bo. Sempre tenia por de tallar-me un dit.

– Els teus còmics són supervendes i s’han traduït a multitud de llengües. Algun cop pensaves que això podria passar? Quin diries que és el secret del teu èxit?

A principis dels anys vuitanta vaig dibuixar còmics per als meus amics i per a revistes polítiques de contingut homosexual. Primer va ser una cosa amagada a l’escena estudiantil d’esquerres. A la gent li agradava llegir els meus llibres al lavabo dels pisos d’estudiants. Un que fa acudits sobre homosexuals i ell mateix és homosexual, el riure era del tot alliberador. Jo tinc una visió del sexe sense complexos i això impressiona als “heteros”. Els homes “heteros” i les dones han de suportar aquesta càrrega derivada de les relacions sexuals, perquè han d’eliminar les diferències. Els homes entre iguals potser saben millor com gaudir plenament sense complicacions. I això explicat en clau humorística sembla divertir tant als homosexuals com als “heteros”.

– Els teus còmics tracten de temes sexuals que molts consideren delicats, o fins i tot, tabú, amb humor. Aquest to despreocupat és el resultat d’una decisió conscient per part teva o simplement et surt així? Em refereixo a si utilitzes l’humor per a construir ponts entre les persones.

No, em temo que jo sóc així. ☺ Això no vol dir que tot el que dibuixo sigui autobiogràfic, però he viscut algunes coses i sentit algunes històries i tinc una fantasia intensa, i al final no faig sinó donar-hi retocs. No és la meva intenció principal instruir, però no tinc cap problema si els lectors aprenen una mica mentre riuen. Una vegada vaig rebre una carta d’una dona que, després de llegir Huevos de toro, havia provat tota mena de noves pràctiques sexuals amb la seva parella i estava completament entusiasmada. Em va semblar fantàstic.

– Durant la teva carrera, ha tingut problemes amb la censura? O potser algun cop t’has autocensurat per tal d’evitar les crítiques negatives?

A mitjans dels anys noranta hi va haver una sol·licitud d’indexació de la conselleria de joventut del Land de Bayern per culpa del meu llibre Huevos de toro, vostè ja ho sap prou, Ramon. 😉 Tanmateix, el departament federal encarregat de comprovar si les revistes són aptes per a joves, va declarar el llibre art dirigit als adults. Tot i això, a tot el país policies van treure tots els exemplars de les llibreries, i el mateix van fer amb El condón asesino. A Alemanya els còmics encara són per a molts lectures infantils. Jo tinc un sentit especial per allò que és bo per a la història i el que no. A Alemanya vaig publicar en dues editorials, una de gran, “Rowohlt”, i una petita editorial de tendència homosexual anomenada “Männerschwarm”. Als llibres “homosexuals” de vegades sóc una mica més aspre, però tot depèn de la història. Només perquè s’hi veu gent follant la història no és millor, sinó que ha d’encaixar-hi.

– De quin dels teus còmics et sents més orgullós?

Crec que Konrad y Paul: super paradise va ser una cosa especial. Poc abans jo havia perdut un dels meus millors amics, que va morir infectat de sida, jo hi era personalment i naturalment va ser una època terrible. Després aquest llibre va ser una mena d’alliberació, de sobte vaig tenir l’impuls de tractar aquest tema tan complicat, precisament perquè ja no tenia cap mena d’inhibicions. Sabia exactament sobre què estava escrivint. I el llibre manté l’equilibri entre tràgic i humorístic, cosa que no sempre s’aconsegueix. El meu següent llibre, Herbst in der Hose, potser és semblant, allà va que Konrad i Paul es van fent grans. Ara tinc cinquanta-sis anys i amb el temps un no millora, això també ho visc com una cosa bastant tràgica.

– La teva obra retrata la vida quotidiana de la comunitat homosexual. Què opines de la manera en què els còmics majoritaris retraten aquesta mateixa comunitat? Penses que s’han fet avenços o que, encara avui en dia, els personatges homosexuals són escassos o massa estereotipats?

Els còmics homosexuals, com per exemple els que vénen d’Amèrica, solen ser simplement sexis o pornogràfics, però no tenen una trama interessant. Curiosos són aquests còmics japonesos anomenats “manga Boys-Love“. Gairebé no els llegeixen els homosexuals, i en realitat són més aviat per a noies en la pubertat, tot i que allà hi surten algunes coses de caràcter sexual. Però els còmics homosexuals rares vegades reflecteixen cap realitat. A més a més no m’agraden els dibuixos fets per ordinador, ja que els colors sempre són iguals i tot és massa colorit i perfecte. En comparació, amb els meus retoladors, paper i treball manual pertanyo a un gremi en perill extinció.

– Alguns dels teus còmics adapten lliurement textos religiosos, com La Bíblia. Allà, el sexe és tractat com una cosa pecaminosa de la qual un s’ha d’avergonyir, però, en canvi, tu l’enfoques d’una manera festiva. Per què vas triar aquelles històries en concret? Creus que cal reescriure la Història?

Vaig tenir aquesta idea per a Prototip, on Adam mossega la poma i es converteix en ateu. Després, amb cinc llibres es va convertir en un viatge a la crítica de la religió. Jo vaig tenir una educació catòlica i els sacerdots ja em van fastiguejar força quan era petit. Després, en tant que homosexual la religió es va convertir també en un enemic, i amb raó si hom es llegeix el catecisme que tracta sobre la moral sexual. Jo sóc agnòstic, m’és igual si Déu sí o Déu no. Els creients m’estressen amb el pecat i la vergonya, jo només veig l’univers etern i gegantí i penso que és del tot correcte tenir una bona erecció durant el curt temps que romanem a la terra.

– Quin és el teu personatge de ficció favorit i per quin motiu?

M’agrada molt Paul. De vegades se’m fa insuportable amb el seu hedonisme, i també és egoista i àvid de plaers, però se satisfà sense complexos amb tot el que vol i necessita. Tot i que de tant en tant ensopega i es fot de nassos, perquè s’enamora d’un “hetero” o alguna cosa per l’estil. Però en Konrad la majoria de vegades el torna a fer tocar de peus a terra. Tots dos són una mena d’alter ego, com dues ànimes dins meu. A mesura que em faig gran, però, em vaig transformant cada vegada més en en Konrad. Encara no sé si ho trobo bé o no.

– Alguns humoristes es queixen que la correcció política està acabant amb la comèdia. Segons tu, és més difícil fer comèdia avui en dia que anys enrere?

No és només des de l’atac a “Charlie Hebdo” que de sobte ens les trobem a Europa amb una religió que se sent ràpidament insultada i que amb prou feines entén i tolera l’humor. En un temps passat la nostra societat va ser més avançada, i ara hi ha aquest pas endarrere. És veritat que també existeix l’humor bo i políticament correcte, com per exemple els Peanuts! Uns personatges  genials, això no ho pot negar ningú. Però és precisament amb els dibuixos i els còmics que hom pot ser despietadament irrespectuós, tan sols amb el llapis i el paper, és la forma ideal per a fer-ho. Espero que sempre hi hagi dibuixants que entenguin la seva feina com una manera de fotre merder.

Ha estat un plaer, Herr König. Vielen Dank!

Moltes gràcies! ☺

Volem agrair especialment la col·laboració de Ramón Bellmann de l’Institut Goethe de Barcelona, Joan Ibáñez per la meravellosa traducció de l’original en alemany i l’Emilio d’Ediciones La Cúpula per fer possible aquesta entrevista.