Velázquez, Fernando. Lo Imposible: Banda sonora original. Madrid: Quartet, 2012
A la primera dècada del 2000 del cinema espanyol es van consolidar molts autors en els diferents camps de la cinematografia, com ara és el cas d’Alejandro Amenábar en el camp de la direcció i composició musical o David Martí i Montse Ribé en el camp del maquillatge per a efectes especials. El camp musical tampoc es queda enrere amb la consolidació dels talents d’Alberto Iglesias, Roque Baños i Javier Navarrete.
Els compositors que s’han consolidat durant la segona dècada ara tenen una projecció internacional. Són bons exemples les tres nominacions a l’Òscar d’Alberto Iglesias, Roque Baños que ha musicat la darrera versió de Posesión infernal i Javier Navarrete que ha guanyat l’Emmy a la millor banda sonora per una pel·lícula per a televisió, Hemingway & Gellhorn. També s’estan forjant nous valors com ara Zeltia Montes, Lucas Vidal, Sergio Moure i Fernando Velázquez.
A la segona pel·lícula de Juan Antonio Bayona no li calen moltes presentacions, és la pel·lícula espanyola més taquillera de la història, guanyadora de sis premis Gaudí, cinc premis Goya i una nominació a l’Òscar per la interpretació de Naomi Watts.
J. A. Bayona va comptar amb el seu compositor habitual des dels seus inicis com a director de curtmetratges, Fernando Velázquez (Getxo, 1976). Les carreres artístiques d’ambdós van lligades, ja que van començar amb el curtmetratge El hombre esponja i més endavant amb la pel·lícula El orfanato que els va llançar a la fama, i la música de la qual va rebre la seva primera nominació als premis Goya en la categoria de millor música original.
Després de l’èxit de la pel·lícula de Bayona, Fernando Velázquez va compondre la música de més pel·lícules de caire fantàstic o de terror com ara Eskalofrío (Isidro Ortiz, 2008), El mal ajeno (Oskar Santos, 2010) i Los ojos de Julia (Guillem Morales,2010). Però s’hauria de destacar un punt d’inflexió en la seva trajectòria que comporten les bandes sonores del documental Garbo: el espía, el hombre que salvó el mundo (Edmon Roch, 2009) i Lope (Andrucha Waddington, 2010).
Al 2012 va arribar una nova col·laboració entre J. A. Bayona i Fernando Velázquez amb la pel·lícula Lo imposible, que va suposar un pas més enllà en la carrera d’ambdós. La tristesa, el dolor, l’emoció i l’esperança són els conceptes clau per entendre la banda sonora de la pel·lícula, ja que transmet tot això i més a l’espectador. Tant el primer fragment musical com l’últim són una elegia que transmet la tristesa i el dolor que pateixen els protagonistes per la catàstrofe:
Encara que la música prèvia al tsunami és una melodia amable que transmet tranquil·litat:
I, després del tsunami, tota la música determina la tensió soferta per la catàstrofe i l’emoció de tots els membres de la família per retrobar-se:
Amb aquesta banda sonora, Fernando Velázquez va rebre la seva segona nominació als Premis Goya, premi que encara no ha guanyat. Gràcies a l’èxit de la pel·lícula, el compositor ha pogut treballar en pel·lícules nord-americanes com ara la recent Mamá (Andrés Muschietti, 2013). Aquest 2013, ha musicat la darrera pel·lícula dels germans Pastor, Los últimos días.
Podeu veure una petita entrevista de la televisió basca amb el compositor.
1 Comment
El compositor Fernando Veláquez farà el proper 4 de juliol un concert a Sevilla. Aprofito això per dir que m’agrada molt aquesta banda sonora. Llàstima que no vagi guanyar el Goya d’aquest any.