Recull de comèdies i farses escrites a la dècada dels 50, quan Fo comença a fer-se un nom en l'escena italiana. Comèdies de situació, falses identitats i equívocs, i vodevils passats pel sedàs del seu bagatge personal influenciat per la comèdia popular italiana.

Com a estudiós del teatre popular, pren com a base textos medievals sacres i els converteix en monòlegs satírics, sovint contra l'opulència de l'església. Misterio Buffo (1969) va ser un dels primers grans èxits de Dario Fo, tot i que, criticat i detestat pels alts estaments del Vaticà.

Aquesta és l'obra més coneguda de l'autor. Amb l'aparença d'una comèdia, és una obra mestra del teatre polític. Utilitzant l'humor fa una crítica ferotge a tots els estaments del sistema polític i social establert a Itàlia durant el període històric conegut com els "anys del plom".

Dues mestresses de casa, fartes de les pujades de preus, decideixen robar al supermercat on compren habitualment. Aquest és el punt de partida d'aquesta comèdia de situació que navega enmig de les tensions entre diferents classes socials. Com a sàtira sobre la crisi econòmica i el consum, tracta temes com la pobresa o la resistència a l'opressió.

Actualització del text ¡Ací no paga ni Deu!, publicat per Bromera l'any 2008.

De nou, una crítica ferotge contra l'Església catòlica de qui fa befa per les seves postures prohibicionistes i els seus negocis truculents i la corrupció política.

Tracta també dels estralls que causen el consum de drogues entre els joves del moment criticant la situació d’abandonament en què es troben.

Monòlegs d'una mare tradicional que passa penes i treballs amb l'educació del seu fill. Es tracten temes com l'avortament, la frigidesa, la impotència, l'orgasme...  Sempre des del punt de vista de la comèdia i amb forta càrrega crítica contra una societat conservadora i puritana.

Compendi del saber de Dario Fo després de tota una vida d'anys dedicat a l'art del teatre, com a actor, autor, escenògraf i director. Recull les seves experiències personals i les classes magistrals que Fo va impartir al llarg dels anys sobre teatre: des del clàssic, passant per la joglaria medieval i la "comedia dell'arte", fins a l'actualitat.

Continuació del Manual mínimo del actor, on es combinen apunts de tècnica teatral amb històries viscudes de Dario Fo i Franca Rame i anècdotes sobre les vicissituds per tirar endavant cada projecte teatral.

A les converses amb la periodista Giuseppina Manin, fa un repàs de la seva trajectòria i parla de les seves influències, del que pensa sobre el teatre, de la seva militància política i social, de la censura, de la fe i la religió, de la relació amb la Franca Rame... en un to, de vegades irònic, de vegades reflexiu.