La trama d’un guió teatral té una estructura de text completa. Hi ha una petita classificació de trames possibles.

1. Trama única: és la trama que va des del principi fins al final, pràcticament centrat en un sol personatge. (podria ser el cas de “Edipo, rey”)
2. Trama principal recolçada en subtrames: seria el cas del text de “La Celestina”.
3. Estructura de mosaic: les subtrames son diverses i sembla que es mengen a la trama principal. (podria ser el cas de “Les tres germanes” de Chejov).
4. Estructura episòdiques: diverses trames autònomes entre elles. (podria ser el cas de l’obra de Valle Inclán “La lujuria  y la muerte”)
5. Trames paral·leles: dues trames que no es juntes però hi ha alguna referència entre una i l’altra. (podria ser el cas de “Palmeres salvatges” de Faulkner)
6. Estructures de contrapunt: hi ha moltes trames amb alguna esporàdica referència o cruïlla entre elles. (podria ser el cas de “La Colmena” de Cela)
7. Una trama endinsada en un altra trama. Aquest és el cas de “Hamlet”.

Dario Fo va guanyar el Premi Nobel de Literatura al 1997. Va tenir seriosos problemes amb la política fascista d’Itàlia. La seva obra presenta molts monòlegs i en certa manera és un cant envers les dones i una queixa i sàtira constant al gran poder dels estats i estaments. Dario Fo no s’explica sense la seva dona Franca Rame, amb qui treballava constantment. Ella era filla d’uns artistes còmics de teatre ambulant i va incorporar als guions teatrals de Dario certes característiques com el ritme, el gag, la improvisació, el gest eficaç i net i la incorporació de la paraula “gràcies” com a element destacat a les obres de Dario. Com a curiositat, van arribar a treballar junts també Dario Fo, Franca Rame i el seu fill també dramaturg Jacopo Fo.