El Secreto Berlanga és a punt de revelar-se.

Dos anys abans de la seva mort, el cineasta valencià va dipositar un sobre a la caixa cuirassada número 1034 de La Caja de las Letras del Instituto Cervantes.

El director va fer la donació amb la condició de que el seu contingut no es fes públic fins el dia que s’acomplissin cent anys del seu naixement.

Aquesta data s’apropa i aviat sabrem si es confirmen els pronòstics vaticinats per diverses persones properes a Berlanga. Tant el seu fill major, José Luis, com el guionista Patricio Alvargonzález i l’escriptor Antonio Gómez Rufo, biògraf del cineasta, han avançat que podria tractar-se d’un guió inèdit que portaria per títol ¡Viva Rusia!, i que esdevindria la 4a part de la que fins ara es coneix com la “trilogia nacional”.

Tampoc no falten les veus que suggereixen que el Secreto Berlanga podria tractar-se d’una broma post-morten que el realitzador ens va reservar perquè no ens oblidem de la seva sornegueria.

Ben és cert que Berlanga fou un prolífic escriptor de guions cinematogràfics. Li agradava inventar histories, tot i que sempre s’inspirava en personatges reals i en situacions quotidianes. Tenia un bon ull per triar als col·laboradors amb els quals havia d’elaborar els textos. Rafael Azcona, sense dubte, fou el seu gran company de viatge. Tots dos van treballar conjuntament i en plena sintonia per donar forma a algunes de les trames més memorables del cinema espanyol. Van estar capaços de crear una filmografia carregada de denúncia social, part de la qual es va desenvolupar durant uns anys gens propicis per a la crítica política. Amb un enginy desbordant, van saber burlar la censura per retractar de manera incisiva la realitat d’un país llastrat per l’opressió sistèmica i per una moralitat anacrònica.

Després de la 2a Guerra Mundial, mentre Europa vivia una efervescència intel·lectual i cultural que es reflectia a les pel·lícules realitzades al vell continent, a l’Estat espanyol s’amputava qualsevol indici de llibertat creativa que gosés posar les institucions davant del mirall. Malgrat tot, l’obra de Berlanga es va forjar defugint la banalitat a la que el règim franquista havia relegat la creació artística, reduïda a un mer entreteniment vacu i, sovint, propagandístic.

Com recorda l’Albert Lladó a La mirada lúcida (2019), el sarcasme és despòtic perquè va de dalt cap a baix, mentre que la ironia és valenta perquè va de baix cap amunt. La mirada de Berlanga no era avantatgista. El seu cinema exhibeix una ironia mordaç contra l’aristocràcia i, especialment, envers la petita burgesia urbana, classe social que coneixia a la perfecció perquè era a la que pertanyia la seva família, formada per terratinents i comerciants. També li agradava projectar universos rurals que funcionaven com a petits microcosmos, amb una estratificació pròpia de comunitats heterogènies i, paradoxalment, endogàmiques.

A dia d’avui, el cinema de Berlanga encara destaca per la densitat dels seu contingut, equiparable al d’alguns grans directors coetanis -com ara Federico Fellini o Luis Buñuel-, on l’evident sentit polític dels arguments s’envolta d’històries aparentment mundanes i/o esperpèntiques que eludeixen una literalitat grotesca.

És fàcil detectar la influencia del neorealisme italià a les seves pel·lícules, però l’obra de Berlanga és difícil de classificar, ja que atresora components narratius i estilístics molt personals que aborden la idiosincràsia autòctona amb una mirada singularíssima, on l’humor esdevé un subterfugi per sobreviure emocionalment a les situacions més doloroses. La peculiaritat del seus films és tan notòria que fins i tot va generar l’aparició d’un nou adjectiu, que aglutina el tarannà i les característiques inherents al seu cinema.

L’actualització 23.4 de 2020 del diccionari de la R.A.E. incorpora el terme  berlanguiano/a amb la següent definició:

adj. 1. Perteneciente o relativo a Luis García Berlanga, cineasta español, o a su obra. Estudios berlanguianos.

Que tiene rasgos característicos de la obra de Luis García Berlanga.Una situación berlanguiana.

La infantesa, com a empremta que queda tatuada al subconscient, es manifesta a l’obra de Berlanga mitjançant elements materials i simbòlics que evoquen els primers anys de la seva vida i de la seva adolescència, i es completa amb les experiències viscudes durant una trajectòria personal plena d’intensos esdeveniments, tot i que el realitzador acostumés a relatar-los com si fossin anècdotes anodines.

Els repartiments corals, la recurrent presència de focs artificials, cert barroquisme ocasional, o l’ús de termes que es repeteixen a les diferents pel·lícules -com el ja famós “austrohúngaro”- són alguns dels moltíssims trets que conformen aquest univers apassionant, al que encara se li ha d’afegir una última sorpresa, el sobre que roman dipositat a la caixa cuirassada  1034 de La Caja de Las Letras del Instituto Cervantes.