De la mà de Gisela Navarro fem un viatge apassionant a l’univers de la generació del 27 (una generació esborrada i oblidada) a través de la veu de la seva pintora més universal, Maruja Mallo, una creadora d’una complexitat i completesa increïble.  Algunes de les autores recuperades són: les poetes Concha Meńdez i Gabriel Mistral, la ---- Rosa Chacel, la pintora Remedios Varo,  --- Margarita Manso, la filòsofa Maria Zambrano.

Vivian Maier va tenir una vida enigmàtica, fins i tot per a les famílies per qui treballava cuidant les criatures i la seva obra fotogràfica no es va descobrir fins molt després de la seva mort. Una meticulosa investigació d’Ann Marks va descobrir la seva història que, per compensar un passat difícil que li va fer impossible mostrar els seus sentiments, va aconseguir expressar-ho a través de la fotografia i crear un arxiu secret d’imatges quotidianes plenes d’emoció, autenticitat i humanitat.

Les històries de les literatures segueixen uns cànons molt concrets, molt normatius i que, gairebé sempre deixa fora tot allò que està fora de la norma. En el cas dels desitjos i de les identitats sexuals i de gènere no normatius, això ha estat més que evident. En aquest recull, Portell en fa una recerca a la poesia catalana dels últims cent anys. Una manera de recuperar històries ocultes, invisibilitzades, minimitzades. Una manera de fer aflorar referents. Una manera de donar una casa a uns amors que fins ara han hagut de viure a la intempèrie.

L’obra pictòrica de Remedios Varo està plena de misteris i revelacions. Hi apareixen figures humanes fent tasques simbòliques i, alhora, elements onírics i arquetípics. Essent una de les pintores més interessants del surrealisme, fins no fa massa ha estat una de les més desconegudes. Per primera vegada, aquest llibre ens oferix les cinc claus que obren la Caixa secreta del seu món màgic: l’esotèrica, la surrealista, la literària, la del món oníric i la del món arquitectònic.

Maria Teresa León va ser una escriptora de la Generació del 27, oblidada com tota la resta de companyes, i gairebé només recordada per ser la companya de Rafael Albertí. Amb aquest llibre, però, demostra la seva vàlua i va més enllà d’una autobiografia, és un exemple de prosa poètica i que engoleix i que, sense ser un assaig, es converteix en un testimoni històric valuosíssim. I que, a més, ens apropa al somni de la República de primera mà, mostrant-nos una Espanya que va posar la cultura al centre de l’acció de Govern. Amb una gran capacitat de reflexió i anàlisi filosòfica, ens ofereix una mirada lúcida sobre aspectes com la ideologia, la violència, la capacitat reparadora de les paraules o el drama de l’exili. I tot això amb la nostàlgia i la tristesa de qui ha hagut de marxar de casa seva i ha perdut les arrels. Un testimoni dolorós sobre el pes dels records, però alhora un manual de resistència i inventari d’una insurrecció personal i col·lectiva.

El 2025, l’escriptor kenià Binyavanga Wainaina va escriure molt enfadat a l’editor de la revista Granta per un article que havien publicat sobre Àfrica i on semblava que els africans no hi fossin.  I, com a contraproposta va escriure un text titulat “Com escriure sobre Àfrica” i posteriorment va escriure aquest llibre on narra el seu recorregut vital, alhora que explica què significa créixer a l’Àfrica actual: com és ser adolescent i ballar Michael Jackson, les baralles amb un mafiós abusador, contemplant amb ironia una desfilada de dictadors despòtics i tot en un complex mosaic de cultures, que aconsegueix relatar d’una manera molt plàstica i sense jutjar ningú. Perquè segons diuen les regles de cortesia kenianes: “No s’ha de qüestionar les contradiccions dels altres; tots en tenim, i destruir la cara de l’altre és un sacrilegi”.

Vestida de azul, d’Antonio Giménez-Rico, va ser el primer documental espanyol estrenat a cinemes protagonitzat per sis dones trans. 35 anys després, amb la perspectiva que fa el pas del temps, la periodista Valeria Vega analitza com els mitjans de comunicació aborden la transsexualitat en una època verdaderament hostil per aquest col·lectiu.

A través de les circumstàncies que van envoltar a Eva, Loren, Tamara, Josette, Nacha i Renée, Vegas indaga en aspectes com la prostitució, l’espectacle, l’exclusió social o les lleis opressores.  Les seves vides són com les d’altres dones per a les quals no sempre la democràcia va ser sinònim de llibertat.

Fins no fa gaire, la poeta Gloria Fuertes, era només coneguda per la seva poesia per a infants, gràcies a les aparicions a la televisió per a programes infantils. I, per a molts, no només no va ser reconeguda per la seva vàlua, sinó menystinguda per aquest vessant, a més de per ser dona, dissident sexual (per orientació sexual i per com perfumava el gènere) i per la seva classe social. Amb aquest llibre, Blackie books, repara el deute que teníem amb la seva obra, però també amb el seu exemple de lluita des de molts nivells. Més de 400 pàgines, amb més de 300 poemes, 80 fotografies, retalls de premsa i notes dels seus quaderns, dibuixos, invitacions a espectacles i objectes trobats a casa seva, i un còmic final de Carme Segovia que narra una escena de la seva època de professora universitària als Estats Units.

Edward W. Said amb el seu llibre Orientalisme denunciava que les potències dominants havien creat una imatge a mig camí de l’exotisme simplificador i de la superioritat intel·lectual d’occident, a més d’utilitzar-la com una eina de justificació de l’imperialisme colonial i una forma de crear per contrast el tòpic de l’Occident civilitzat i civilitzador. Aquí, Previtera, rescata les pintures de caràcter orientalista d’Antonio Fabrés i  Gabriel Morcillo hi trobarem a més, l’oblit d’un atreviment temàtic i que expressa una noció de gènere que dialoga amb els plantejaments de la teoria queer. Els cossos dels seus personatges renuncien a una concepció binària del gènere i de la diversitat sexual, per construir-se com espais de llibertat on les identitats es creuen i transiten sense cristal·litzar en edificacions úniques i irrevocables. La modernitat de les seves propostes resulta encara més sorprenents si s’analitza el seu vincle amb el poder i el reconeixement que la seva obra va tenir a l’Espanya franquista.  Amb aquest assaig tomba la mirada sobre aquests pintors i explora les relacions entre l’orientalisme i l’homoerotisme a la pintura espanyola.

Christine de Pisan (Venècia, 11 de setembre de 1364 - Poissy, 1431) va ser poetessa i filòsofa i es va convertir en la primera escriptora professional a França. Entre la seva obra més destacada hi ha els tractats filosòfics protofeministes on defensava les dones d'una manera intel·ligent i cultivada mentre criticava la postura de l’època en què la dona era considerada inferior a l'home. A La ciutat de les dames, pren partit contra la gran misogínia dominant en la polèmica plantejada sobre el Roman de la Rose (de Guillaume de Lorris i Jean de Meung) i que Christine de Pisan, amb el seu argument aconsegueix convertir-la en la Querelle des femmes (pràctica política que posava els esforços per posar en paraules les relacions dels sexes i entre els sexes, nascudes de la crisi del feudalisme).  Amb la seva vindicació literària crea un ginecotopia, un espai propi on les dones puguin viure en pau; amb les manifestacions de la mateixa cultura, amb una genealogia femenina que justifica i protegeix el benestar de les dones i promou i respecta les diferències.

Un relat sobre les arts escèniques de carrer a Catalunya que ens ajuda a entendre què són i què signifiquen i què aporten al món de les arts escèniques. En un món que individualitza, privatitza i defineix els límits dels carrers i de les places fins al punt que gairebé no hi ha bancs ni espai per jugar, poden ser les arts de carrer una presa de poder? Sovint no donem valor a allò que no passa en espais institucionals o signifcats, però com diu Jaron Rowan, la institució no es pot concebre sense carrer.

Bogeria i art, en l’imaginari social sembla que transitin plegades, molts cops romantitzades i altres estigmatitzades. En aquest assaig es parla de l’horror dels qui van dedicar la seva vida a crear bellesa i que, alhora, van estar turmentats per veus, angoixes, malsons… i tendències suïcides, a partir de les quals van construir obres úniques i que han marcat la història, però que per moltes d’elles va suposar un cost molt alt.