PHILLIPS, Todd
Joker
Madrid: Twentieth Century Fox Entertainment, 2020

Rara vegada ocorria a l’era pre-Internet el fet d’acudir a una sala de cinema sense ser “verge argumental” de la ficció que estàvem a punt de consumir. Deixant de banda que l’única opció, legal o no, de gaudir d’aquesta nova història el més aviat possible era pagant la teva entrada, en escasses i improbables ocasions anaves a seguir el citat argument carregat de prejudicis o excés d’informació no desitjada. Si aquesta situació es produïa, podia motivar una justificada acritud cap a aquell amic o familiar que s’hagués anat de la llengua en excés.

Pel cinèfil més radical els bons temps van acabar més o menys amb el canvi de mil·lenni, quan es va produir el difús boom de la xarxa d’interconnexió d’ordinadors mundial. Amb l’aparició i posterior proliferació de les xarxes socials, fòrums virtuals on tothom i qualsevol pot gaudir de l’il·lusió de ser escoltat, i dels llocs web de dubtosa procedència des dels quals accedir fins i tot a pel·lícules acabades d’estrenar, l’experiència gairebé mística d’acudir el cap de setmana a la sala de cinema va començar a perdre valor enfront de la comoditat i la gratuïtat de l’arxiu descarregat, així com part de la seva gràcia per causa d’eventuals estripades argumentals.
 

 
Si bé hi ha una conscienciació estesa entre l’internauta pel respecte a aquesta “virginitat intel·lectual”, de vegades aquest mecanisme ètic de protecció falla. L’anonimat de les xarxes amaga gent de tota mena i condició, i sovint oblidem que la identitat d’aquest altre usuari pot ser tan variada com ho és la població mundial; això pot incloure gent manifestament psicopàtica així com inadvertits adolescents i nens amb accés lliure a un ordinador, pels quals els límits de la moralitat respecte qüestions tan superficials com el respecte a la integritat cultural dels altres els semblen tan absurds com directament inexistents.

En altres ocasions, però, som nosaltres mateixos els culpables directes o indirectes d’aquesta sobreexposició d’informació no desitjada. Bé sigui perquè la nostra curiositat desmesurada acabi per matar el nostre gat interior, bé perquè el propi màrqueting de les empreses cinematogràfiques acabi per intervenir en un món digital tan ple de difusió de propostes que només el martelleig excessiu dels teus arguments d’autopromoció et pot donar una oportunitat de destacar entre tal marea descontrolada.

Joker va ser sempre un dels meus dolents favorits del còmic. No em sento especial per dir-ho, ja que l’atracció cap a aquest pintoresc i absurd delinqüent de ficció està tan estesa que no resulta incòmoda de confessar. En gran mesura la popularitat massiva del personatge es deu a la seva participació en anteriors pel·lícules i sèries de televisió, si bé els consumidors de còmic coneixem perfectament al pallasso criminal des de la nostra infància lectora. Així que quan vaig escoltar que se li dedicaria una pel·lícula on s’exploraria els seus orígens, interpretada, a més a més, per un actor de la qualitat inqüestionable de Joaquim Phoenix, simplement em va venir al cap la idea de tornar a una sala de cinema per gaudir d’una proposta sense negociació possible.
 

 
La meva lectura prèvia, molts anys abans, de la novel·la gràfica Batman: The Killing Joke feia volar la meva imaginació al respecte de totes les possibilitats que una adaptació de la història d’Alan Moore sobre els orígens plausibles del pallasso boig en el format cinematogràfic podria oferir. Aquesta hipòtesi del curs d’acció aproximat dels productors es va originar de forma espontània als diversos fòrums i canals d’informació de la Xarxa. No es tractava d’informació oficial, però els rumors jugaven amb que alguna cosa s’extrauria de l’esmentada obra mestra del còmic de superherois. Amb l’anunci del projecte es va materialitzar tot tipus de possibilitats i va fer volar l’imaginació dels fans sense mesura.

Potser a causa d’això, o a la necessitat de captar aquest sector de la població que veu, de forma justificada, al tipus superheroic o vilanesc com un personatge ridícul i que no cal prendre’s seriosament, els responsables del projecte van considerar oportú enfocar la promoció en una, al meu parer, excessiva sobre explicació dels valors de la seva proposta. I van llançar un primer teaser tràiler esplèndid que va merèixer una crítica positiva per part de molts creadors de contingut al Web, ja que la qualitat del seu muntatge era tal que en qualsevol festival de curtmetratges, si la seva naturalesa hagués estat diferent que la de promocionar un llargmetratge, hauria pogut guanyar.

Un teaser tràiler que explicava una història per si mateix, que enganxava amb l’estreta relació de contingut i ritme entre la seva música i el seu flux narratiu, que meravellava amb la seva fotografia, muntatge i ús del color, i on podies arribar, fins i tot, a apreciar detalls de l’excels treball que li va propiciar més tard a Phoenix el guanyar un Oscar.

I tan bo era aquest tràiler que aquest va ser el seu principal problema. No només va posar el llistó de la possible qualitat de la pel·lícula molt alt sinó que va brindar un excés d’informació que posteriorment el tràiler oficial només va venir a apuntalar. Potser sóc un fan més maniàtic que el propi Joker, potser els errors van ser només meus.

La campanya de màrqueting de la pel·lícula semblava no anar dirigida a l’espectador convençut com jo, sinó a l’escèptic dels personatges grotescos. Però l’ànsia em va poder i vaig beure d’aquest excés de dades. El dia que es va estrenar el teaser tràiler el vaig veure fàcilment sis vegades, tornant-hi en posteriors ocasions de manera obsessiva. Quan vaig ser conscient del meu error, tot i veure només un cop el tràiler final, la meva experiència posterior ja estava arruïnada. La campanya de promoció, potser al costat dels meus coneixements previs sobre el personatge, ja m’havia revelat el moll de la història.
 

 
La sensació de ser conscient de que alguna cosa anava malament amb el meu propi desmesurat hype (expectatives) ja m’acompanyava quan vaig convèncer a un grup d’amics per anar a veure la pel·lícula junts. Amb alguns d’ells vaig haver de fer servir l’argument totalment honest de que aquella pel·lícula no era el típic film de superherois sinó un thriller psicològic; no era una pallassada, com podria semblar, sinó una cosa completament seriosa i mereixedora de la seva atenció.

Quan va arribar el moment i es van apagar els llums, les promeses es van complir…, gairebé al cent per cent. La fotografia més que acurada, el cuidat ritme narratiu, l’ús del color, la interpretació de l’actor protagonista…, tot va oferir allò pactat. Tot menys el guió.

Frustracions existencials del primer món van abordar el meu ànim de ciutadà acomodat. Em sentia insatisfet amb la història. La interpretació perfecta en un 99,99% de Phoenix no podia amagar un guió predictible, massa esquitxat de inversemblances i sense progressió narrativa. On era el problema? En la pròpia història o en la meva percepció de la mateixa?

Vaig sortir del cinema amb una sensació agredolça, per a res compartida pels meus acompanyants, els quals van expressar obertament haver gaudit la pel·lícula plenament malgrat les seves reticències inicials per assistir al seu visionat. Confesso que els vaig envejar sense embuts.

(Ja que parlem del fenomen del destripe o spoiler, si no has vist la pel·lícula salta’t aquest paràgraf al complet si ho desitges, perquè molts considerareu les meves següents diatribes com a tal, i al mateix temps que ho critico ho vaig a emprar, cínic com em considero.)

A la pel·lícula, el Joker comença com un home miserable, maltractat per la vida sense misericòrdia. Ho presenciem fins al punt de fregar el ridícul argumental, i si bé pots creure sense problemes el fet que una persona que hagi patit tant pugui caure en el camí de l’abandonament moral i de la pèrdua de la raó, al meu entendre de simpatitzant de les directrius narratives del senyor Robert McKee, el principal problema de tota la història rau en el fet de que realment no viatgem de la mà del seu protagonista, partint del seny ple i vulgar amb destinació a l’estació de la psicosi psicopàtica amanida amb una mena de frikisme, essència genuïna del Joker, sinó que aquest personatge parteix ja d’una situació personal prèviament perjudicada.
 

 
Aquest plantejament em sembla fàcil com a mínim, ja que finalment el que vam presenciar no és més que l’empitjorament d’algú que ja estava malalt mentalment. Tot l’aprenentatge autèntic que hauríem pogut presenciar, tota la reflexió intrínseca al procés veritable d’una caiguda a aquest costat fosc de la ment, que el personatge hauria pogut oferir queda, com a mínim, seriosament trastocat. Afegim-li a aquesta oportunitat perduda, nascuda en part, ho admeto, de les meves pròpies expectatives de fan fascinat i estudiós dels postulats de la ciència de la psicologia, dues qüestions més.

1 – La primera, el factor purament narratiu, tenint en compte les sàvies apreciacions de l’esmentat McKee pel que fa a la construcció d’històries.

Tota història capaç de funcionar, sigui entès això com la capacitat de captar l’atenció total de l’espectador durant tot el seu transcurs, i abandonar-lo finalment amb una agradable sensació de satisfacció un cop finalitzada, estableix una descripció del personatge principal i la seva situació personal, seguida de l’irrupció d’una crisi fonamental a la seva vida que el mou a operar accions i decisions amb l’objectiu de donar-li solució a l’esmentat problema, arribant finalment a un clímax o resolució, satisfactori o no, per aquest personatge, i que estableix un nou paradigma com a resultat de tot aquest procés narratiu.

L’objectiu, conscient o no per part del propi espectador o lector, més enllà de passar una bona estona i prou, rau en l’obtenció d’un aprenentatge vital, sigui moral, intel·lectual o operacional, de la naturalesa de les persones i del món en el que vivim, per mitjà d’un exemple pràctic, és a dir, la història narrada. Aquesta, sent dirigida al lector o espectador adult en la seva essència, no s’allunya en absolut de l’objectiu de la faula dedicada a l’infant. Ens agrada que ens expliquin històries per raó de la nostra ànsia d’aprendre, i aquest és l’autèntic valor del cinema i la literatura.

Però aquest Joker part d’un personatge amb problemes mentals que pateix de forma constant una sèrie de vicissituds que només el que fan és empitjorar la seva situació, i això és tot. Podem reflexionar sobre el paper de les institucions i la societat en la realitat dels malalts mentals. Podem gaudir de l’excels treball de Phoenix. Però no hi ha, realment, molt més que gratar.

2 – La segona és el que va donar peu a tota aquest article. L’estripada o spoiler en si mateixa. I en aquest cas, allò veritablement trist i problemàtic, allò que finalment pretenc denunciar: l’estripada oficial. La campanya promocional de la pel·lícula, tanmateix com passa amb moltes altres, explicava massa argument per aquell que ho sapigués veure.

La conseqüència irremeiable al meu cas va ser presenciar una sèrie d’esdeveniments que, si fa no fa, ja podia anticipar en la meva ment deixant poc marge per a la sorpresa. Això, unit a la simplicitat de la trama, va derivar en la meva ja citada frustració trivial.

¿Recomano aquesta pel·lícula? Sí, la recomano per tot menys per la seva història, que hauria pogut donar molt més de si i, problema afegit, uns tràilers que van prometre exactament allò que “Joker” va acabar per oferir.