En aquests moments de la pel·lícula, en el món de la música és gairebé impossible inventar res. La totalitat dels nous artistes que van apareixent beuen d’influències predecessores i, en major o menor mesura, tot sona a alguna cosa pretèrita; l’autenticitat i genuïnitat s’aconsegueixen amb altres barems, allunyats dels estrictament musicals.
La possibilitat que sorgeixi un referent actual, amb un nou estil que no hagi aparegut fins ara, és gairebé impossible. Com a molt podrem trobar algun artista que hagi creat una subcategoria, amb petites variacions, matisos, que el diferencien del gènere pare ja existent, i gairebé sempre algun ‘plumilla del mundillo’, amb tota la intencionalitat de treure partit, haurà estat l’encarregat de decidir que era nou.
Per tant, en els temps que corren, una banda que iniciï el seu camí musical, per poder ser recordada en la història de la música, o almenys, tenir un mínim de rellevància, haurà de ser gràcies a altres fórmules diferents a inventar un so nou, encara que sí que ha d’haver creat un de propi, identificable. I generalment això no s’aconsegueix sense una elevada jerarquia com a músic i com a compositor, fruit d’una constància i d’un treball basats en el gust per l’ofici.
Amb aquests paràmetres m’atreveixo a dir que, de la darrera dècada, la banda més representativa, la primera que ens vindrà a la ment quan repassem els anys compresos entre 2010 i 2020, i al ritme que van, una mica més enllà, ha estat un combo de Melbourne, Austràlia, format per set “llangardaixos”, que han deixat bocabadada la comunitat musical, gràcies a una prolífica hiperactivitat, plena de qualitat i amb una contundència i bogeria sònica, solidificada amb tones de psicodèlia, i un directe, com feia temps que no es veia.
Estem parlant dels enormes King Gizzard & The Lizard Wizard! Passin i vegin!
King Gizzard & The Lizard Wizard – Els set “llangardaixos”
Els australians, com comentàvem, sense haver inventat res, són únics i inimitables; es caracteritzen per la constància a explorar i jugar amb diversos gèneres musicals del seu gust, sense perdre el seu particular so, identificatiu i singular, que els fa especials i diferents.
A sobre, són una banda peculiar, amb uns ingredients diferents de la resta, repassem:
Qui és capaç, avui dia, de gravar divuit discos d’estudi en deu anys, cinc d’ells el mateix any, o d’editar dos, durant tres anys successius?
Qui, amb seny, decideix fer-se a mida una guitarra microtonal, per jugar amb el seu so, de cara a l’enregistrament d’un nou àlbum?
Una guitarra que va haver de ser modificada per ser manipulada a escala 24-TET i que només es toca acompanyada d’altres instruments microtonals. Així que van comprar baixos, teclats, una harmònica i una espècie de banya turca anomenada zuma, per a tal menester.
Qui té la brillant idea de compondre un àlbum a quarts, és a dir, amb quatre temes de la mateixa durada?
Què ment meravellosa decideix gravar un àudio western, narrat pel pare d’un dels components de la banda?
Qui, en aquest món, decideix gravar un tema a través de 4 iPhone, col·locats en diferents punts d’una habitació?
Qui té dues bateries a la banda? En quin grup, fins a cinc membres diferents, poden encarregar-se dels teclats?
Qui s’atreveix amb la flauta, el sitar, el mellotrón, el clarinet, el sintetitzador o el saxofon per a fuzzear?
Qui decideix, en els temps que corren, regalar la seva música?
Com us haureu adonat, a aquests set tronats no els atura res ni ningú, no tenen por de provar qualsevol idea que se’ls posi entre cella i cella, per a ells un instrument nou és un regal, no una responsabilitat i es llancen de cap a on calgui.
!Benvinguts al món del rei pedrer i el mag llangardaix!!!
Però anem a pams i comencem pel principi, concretament, l’any 2010, quan es va formar la banda; tots els integrants del grup eren veïns, compartien pupitre i s’ajuntaven en sortir de classe per improvisar amb els seus instruments, fins que un bon dia, van ser convidats per altres amics comuns a participar en diferents concerts, fent el seu debut al Meredith Music Festival, 7 de desembre del 2011.
Ja tenien material divers gravat, en concret un parell de singles i un E.P., tot i que no van ser editats digitalment fins a l’any 2020, i també l’E.P., ‘Willoughby’s Beach’, autoeditat i limitat a 350 còpies numerades a mà, on ja s’intuïen pinzellades de les seves senyes d’identitat, un rock psicodèlic i lisèrgic, amb la introducció d’instruments no convencionals, com el themerin.
El seu primer llarga durada, ‘Bar Bruise’, arribaria gairebé un any després, el 2012, i estaria format per dotze temes de garatge rock; començava la travessia gizzariana pels diferents estils musicals.
Un any després seria el primer any amb lliurament doble, donant a llum, primer ‘Eyes Like The Skye’, l’àudio western escrit i narrat per Broderick Smith, el líder del grup de rock australià dels anys setanta, The Dingoes i pare del teclista de la banda, Ambrose Kenny Smith, explicant una història de malfactors del llunyà oest. Després apareix ‘Float Along – Fill Your Lungs ‘ en què Eric Moore va passar de tocar els teclats i el theremín a ser el segon bateria. Aquest és l’àlbum més experimental fins a la data, amb una psicodèlia pròpia dels anys setanta, pausada i melòdica, on destaca el sitar com a toc diferencial i pel qual la crítica va començar a prestar-los atenció.
L’any 2014 van seguir amb el seu lliurament doble anual en format L.P., començant amb ‘Oddments’, que com bé indica el seu nom, és un recull de rareses que el grup va anar desenvolupant durant els dos darrers anys, i continuant amb ‘I’m in your Mind Fuzz’.
Aquesta va ser la primera vegada que la banda va adoptar un enfocament de gravació tradicional. Les cançons van ser escrites, el grup va assajar junt, i van enregistrar els temes com una banda en l’estudi. Cal destacar la introducció de la flauta en l’elenc d’instruments, i dels primers tocs de jazz en el seu repertori. Apareixen aquí els seus primers temes clàssics, com el que dóna títol al disc o l’increïble “Cellophane”.
És el disc amb el qual el gran públic els hi va començar a tenir més en compte, situant-los a l’una d’altres grans del fuzz, com The Oh Sees o Ty Segall.
Un any més tard ,l’activitat desenfrenada no disminuïa i van seguir amb la tradició de llançar dos discos per any, primer amb ‘Quarters’, disc que com indica el títol es compon de quatre temes de la mateixa durada, en concret, deu minuts i deu segons cadascun, creant així quatre quarts iguals. Una altra genialitat dels de Melbourne!
En aquest disc experimenten a tomba oberta amb el jazz fusió, ¿per què no?, sense deixar de banda la seva especialitat, la psicodèlia.
La idea va ser compondre temes llargs, per assajar amb estructures repetitives i properes a les ‘extended jams’.
Van acabar l’any amb ‘Paper Maché Dream Ballooh’, àlbum conceptual gravat a la granja dels pares de Stu Mackenzie, impulsor i cantant de la banda, amb instruments acústics.
El disc es compon d’una col·lecció de cançons curtes no relacionades, descrites com “psicodèlia melosa, defuzzed”.
Si no fos suficient amb la constant activitat musical de la banda, aquest mateix any van crear, en el seu Melbourne natal, un festival propi, el ‘Gizzfest’, de dos dies de durada i banyat de rock psicodèlic i garatge. Aquest festival ha tingut continuïtat fins a l’actualitat. El certamen va ser ideat pel bateria de la banda, Eric Moore, i , amb la col·laboració dels seus companys, van pretendre posar el poder de la promoció en mans dels artistes, donant cabuda a tots els grups musicals d’amics que tenien.
A causa de l’èxit, en les successives edicions, van ampliar el ventall amb bandes internacionals, canviant d’ubicació a una de major extensió.
Tornant a la voràgine de les gravacions en estudi, amb el vuitè llarga durada de la banda va arribar el cop d’efecte definitiu. L’any 2016 va ser el de la consagració vitalícia, amb ‘Nonagon Infinity’ va arribar l’aclamació, tant de crítica com de públic, i amb ella els premis, i des d’aquí fins al cel.
Un disc dissenyat per a ser escoltat en bucle, on “un tema s’acobla al següent d’endavant cap enrere i el so no s’interromp”.
El títol és una referència a aquesta idea, ja que són nou temes que es poden reproduir infinitament.
Un senyor disc de fuzz pels quatre costats, amb clàssics ja atemporals de la banda, com el tema que obre el disc, “Robot Stop” o “Gamma Knife” .
¿Moment de descansar i assaborir les mels del cim?! Ni de conya, tot el contrari!
En comptes d’això van decidir fer vaga a la japonesa i treballar més que mai; per a l’any 2017 es van proposar treure cinc discos, i ho van aconseguir sense baixar el llistó creatiu i, com sempre, recercant en diferents estils musicals.
El novè disc de llarga durada de la banda, i primer de l’any 2017, seria l’aclamat ‘Flying Microtonal Banana’, un viatge a Orient, gravat amb instruments microtonals personalitzats, als quals sumen una zurna turca, i en el qual apareix possiblement el millor tema compost pels ‘aussies’, el que obre el disc, “Rattlesnake”, vuit minuts de groove marcià, amb baix i bateria espacial, guitarres punxants i una harmònica d’una altra galàxia. També en van treure un videoclip.
La primera visita al nostre país va tenir lloc per a la presentació de la banana, en concret, dues dates al juny, la primera al festival Primavera Sound de Barcelona i la segona a la sala Joy Eslava de Madrid. Tots dos concerts es van caracteritzar per l’enorme rebuda que els va atorgar l’audiència, un públic rendit, que literalment va embogir davant l’aclaparadora dosi de psicodèlia i fuzz amb què els van crivellar els australians.
El desè àlbum va ser ‘Murder Of The Universe’, la banda ho va descriure com un “disc conceptual per acabar amb tots els conceptes”, dividit en tres històries, cadascuna de les quals conté elements de narració per explicar un relat. És el disc més llarg gravat per la banda, format per 21 pistes i de 46 minuts de durada.
A aquesta frikada el va seguir ‘Sketches of Braunschweig East’, un disc de jazz psicodèlic, amb piano i flauta pel mig, entre altres instruments, gravat en col·laboració amb la banda de Chicago, Mind High Club, amb el músic Alex Brettin com a referent i que està inspirat en l’àlbum, ‘Sketches Of Spain’ de Miles Davis. No cal remarcar que aquests marcians no s’espanten davant de res!!!!
Per al quart llarga durada de l’any, els australians van realitzar una altra excentricitat de les seves, una de molt grossa: regalar el màster de l’àlbum a qui volgués editar-lo. ‘Polygondwanaland’ es va publicar com a descàrrega gratuïta i la banda va animar els fans i als segells discogràfics independents a crear les seves pròpies premses del disc.
És un treball menys experimental, jugant amb sons i estils, però sempre amb ‘aquest toc retro’, tan característic de la banda, aquest rock psicodèlic carregat d’elements progressius, que dóna inici amb ‘Crumbling Castle’, deu minuts al·lucinats, una absoluta canonada que et penetra per les entranyes.
Van finalitzar el ‘Gizzard Year’, traient el cinquè àlbum promès, sobre la botzina, el 31 de desembre va veure la llum ‘Gumboot Soup’.
Stuart McKenzie, l’alma mater i cantant del combo, que es marca com a objectiu aprendre a tocar un instrument diferent cada any, va explicar, en una entrevista, que es tractava de cançons que no van funcionar en els anteriors quatre treballs de l’any. El resultat és una barreja de folk, blues, R & B, psicodèlia, etc., un autèntic batibull, en definitiva, el que és la idiosincràsia de la formació.
L’any 2018 no van treure cap disc, el van dedicar a tocar en directe, tenien molt material per presentar sobre les taules, i el van dedicar a fer gires extenses per Austràlia, USA, Canadà, Mèxic i Europa, trepitjant Espanya per segona vegada, en el festival estiuenc BBK Live de Bilbao!!!
A l’abril de l’any 2019 es va publicar ‘Fishing For Fishies‘. En aquesta ocasió els va donar per avassallar-nos amb boogie, endolcit amb tocs de blues i folk; una nova píndola de talent desbordant, amb una temàtica sobre el medi ambient.
Uns mesos després van donar un altre cop de volant i aquest cop es van atrevir amb un thrash metal, passat per la liquadora reptiliana, publicant un disc sorprenent, el quinzè, ‘Infest The Rats’ Nest’, el disc més heavy d’aquests camaleònics i polimorfs nois, que no és que facin girs de rosca, ja que no hi ha cap full de ruta marcat en els seus cervells d’hiperactivitat constant, sinó que fan el que els ve de gust, quan els plau.
I per presentar aquesta brutalitat d’artefacte van realitzar una gira de tardor que va trepitjar per tercera i, fins a la data, darrera vegada, el nostre país, esgotant els tiquets en hores, realitzant sengles shows estratosfèrics, a la sala Razzmatazz de Barcelona i a la Riviera de Madrid, en què es va poder comprovar tot el que havien anat millorant amb el pas dels anys, tant com a músics, com a banda de directe, i quedant reflectida l’absoluta compenetració entre tots ells.
L’any 2020 el van iniciar traient tres àlbums en directe com a descàrregues a bandcamp, comprometent-se a donar els ingressos per l’ajuda als incendis forestals que assolaven el seu país per aquestes dates, quedant palès la seva absoluta solidaritat per un terrible succés que estava devastant la seva comunitat; en concret van ser els seus xous d’Adelaida, París i Brussel·les de l’any anterior.
Va arribar la Covid-19 i l’obligada cancel·lació de concerts, però no de l’activitat de la banda en forma d’edicions, arribant, per fi, el seu primer material en vídeo, una road movie titulada ‘Chunky Shrapnel’, en què se segueix al grup durant la seva gira europea de l’any anterior i en la qual, entre d’altres, es poden visionar dos temes de la seva actuació de Madrid, “Wah Wah” i “Let Em Mend the Past”, així com fragments del tema de 19 minuts “A Brief History of planet Earth”, de l’espectacle de Barcelona. També es va publicar en format d’àudio en viu.
El 25 d’agost de 2020 es va produir un fet dins de la formació que va agafar per sorpresa a propis i estranys: Eric Moore va anunciar la seva sortida de la banda, tant en qualitat de membre actiu, com en qualitat de mànager d’aquesta, amb la qual cosa la formació perdia un dels seus dos bateries.
El següent que van publicar va ser un àlbum de ‘demos’, que contenia 28 temes antics i que abastaven tota la seva carrera, així com un altre disc en directe d’un xou de l’any 2019 per E.E.U.U.
No va acabar aquí la cosa i van publicar el cinquè àlbum en directe de l’any. En aquesta ocasió un directe de l’any 2016 a San Francisco i el setzè àlbum d’estudi del grup, titulat ‘KG’ i subtitulat, ‘exploracions sobre l’afinació microtonal, volum 2 ‘, una continuació dels sons i instruments que ens van descobrir en el disc de la banana, deu cançons amb què s’incideix en la psicodèlia, gravat durant la pandèmia i a distància, enviant-se els membres els arxius per ordinador. El virus no anava a frenar la hiperactivitat dels nostres protagonistes, per si algú ho dubtava!!!
A finals de febrer de 2021 va sortir ‘LW’, la segona meitat de l’anterior disc, ‘KG’ (sigles de King Gizzard and the Lizard Wizard) i dissetè àlbum d’estudi dels nostres australians favorits, llangardaixos d’incontinència creativa, que, en aquesta ocasió, han transportat encara més lluny els sons microtonals.
Per completar el viatge microtonal van publicar un disc en directe d’una actuació a Melbourne d’aquest mateix any, on se centraven en els temes microtonales dels dos últims discos, més algun de la banana.
El divuitè va arribar el juny de 2021, ‘Butterfly 3000’, deu temes gravats a casa durant la pandèmia, un altre canvi lineal del laberint llangardaix, amb ritmes més suaus de psych-rock, programació amb sintetitzadors i seqüències MIDI, quaranta- quatre minuts gravats amb la intenció de ser escoltat com una peça contínua, el seu disc més concís i despreocupat.
Un disc que té com a punt de partida el documental ‘Chunky Shrapnel’, i els instersticis que van anar afegint a modus d’experimentació, amb sons de sintetitzadors i loops modulars. Aquests sons van acabar convertint-se en aquestes cançons, compostes en la seva totalitat en escales majors, amb l’Stu com a compositor principal; no ho havien provat abans i es clar, ho havien d’intentar!!.
I no sembla que vagin a aturar-se aquí, no seria propi de la seva història, ni de la seva manera de procedir, el seu lema obeeix a gravar sense pensar-s’ho dues vegades, no ser perfeccionista, fiar-se dels instints i no repetir fragments ja gravats, fins a l’extenuació. Si a la primera et sents a gust, no li donis més voltes, si no és espontani i no gaudeixes fent-ho, no val la pena!!!!
De fet, no s’entreveuen signes d’esgotament, ja han anunciat que tenen enllestit un nou disc que sortirà aquest mateix 2021,o principis de 2022. A veure amb quina marcianada ens sorprenen aquest cop!!!! Llegint entre línies a l’Stu, en alguna entrevista que ha donat en els darrers temps, sembla que tornaran a provar els sons més heavys de ‘infest the Rats Nest’, però està per veure.
I pel que fa a visites al nostre país, atents! De moment, si la pandèmia ho permet, estan confirmats per actuar al festival Primavera Sound de l’edició de l’any 2022, realitzant fins a sis concerts en onze dies, dos d’ells en el mateix recinte de festival, durant els dos caps de setmana consecutius de l’esdeveniment i els altres quatre, intersetmanals, en quatre sales diferents de la ciutat.
I amb això finalitzem aquest meravellós viatge a l’excitant món d’una de les bandes més especials del panorama actual, uns nois australians que des de 2010 ens han delectat amb ni més ni menys que divuit àlbums d’estudi, set àlbums en viu, dues recopilacions i dos E.P.’s, així com amb un documental en vídeo i centenars d’actuacions en viu, sempre sonant tan frescos com el dia que els vam descobrir, sempre experimentant, ja sigui amb instruments, com amb gèneres, i amb l’obligació de divertir-se, raó de ser de la banda.
Un dia tirarem la vista enrere i parlarem d’ells com una banda que va marcar una època, no tinc cap dubte d’això.
Estigueu atents a la seva web i a les xarxes socials, ben segur que ens continuaran premiant amb infinitat d’històries, en forma de gravació, actuació o el que els vingui de gust o se’ls ocorri, no us despisteu ni un segon, que no els podreu seguir la pista, ja som coneixedors de la seva addicció al dinamisme.
!!! Llarga vida als llangardaixos!!!
