Márai, Sándor. La dona justa. Barcelona: Edicions 62.
Si alguna vegada voleu endinsar-vos en vosaltres mateixos a través de la lectura, no hi ha millor escriptor amb qui fer-ho que Sándor Márai. A més és un autor que profunditza en la història en la qual els seus personatges viuen, reflexionen, pateixen, s’exalten.
La novel·la que avui us vull recomanar té dosis de passió, desafecció, traïció i soledat, i és alhora un retrat de l’Europa d’entreguerres dominada per una burgesia que creu que els privilegis són part de l’ordre social.
La novel·la és una composició de tres veus, de tres punts de vista i tres sensibilitats diverses. Marika, Péter i Judit parlen de les seves relacions fallides amb una duresa crua i allunyada de sentimentalismes. Aquests personatges han tancat la porta a la sortida dels seus sentiments durant molts anys. El llibre és la meditació de cadascun d’aquests personatges que han après després de molts anys que l’amor és una renúnica incondicional i que ens mostren la bellessa de l’ànima d’aquells que han arribat a comprendre’s i estimar-se.
L’encert de la narrativa de Sándor Márai s’evidencia en el perfecte equilibri dels tres monòlegs que reconstrueixen i plasmen la importància en els fets ocorreguts d’allò individual i colectiu.
Als lectors, un cop llegits els tres monòlegs, ens sembla haver viscut els fets que estan explicant i haver sigut cadascun dels tres personatges. Tant la dona que descobreix que el seu marit no l’estima, com el marit que deixa la seva dona per la passió que sent per una altra, com l’amant que ha vist decaure el seu amor.
La descripció de l’amor, de l’amistat, del sexe, de la gelosia, de la soledat i del desig, freguen la perfecció poètica. I crec que és així com aquesta novel·la no dóna opció a jutjar als personatges. Perquè els lectors ens adonem que som titelles en mans d’aquests sentiments que ens acompanyen al llarg de la vida.
Solament els grans clàssics ens donen aquesta llambregada a l’ànima. Us recomano especialment L’última trobada , L’herència d’Eszter , i La germana.
Per a conèixer més sobre l’autor i la seva època us recomano que llegiu Confesiones de un burgués i l’obra El món d’ahir: memòries d’un europeu d’un contemporani seu: Stefan Zweig
Si us animeu llegint l’obra no us perdeu l’adaptació de l’Eduardo Mendoza dirigida pel Fernando Bernués i l’excelent interpretació de la Rosa Novell del personatge de Marika.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=5vbIfUS_xTU[/youtube]
(Reportatge del programa Mi reino por un caballo de TVE, realitzat per Mila Navarro.).
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=eJwG2ec2Pfs[/youtube]
(Escenes de l’obra)
1 Comment
Hola, acabo de llegir La dona justa, que vaig agafar a la biblioteca Bon Pastor. El teu post és tan complert, que no vull redundar en el mateix. Personalment, trobo que és una novel·la molt rica, que va molt més enllà del triangle amorós; conté reflexions socials, filososòfiques, literàries, filològiques, fins i tot. M’han semblat particularment interessant el contrast entre el ric món intern de cadascun dels personatges amb la incomunicació flagrant entre ells. D’altra banda, és una novel·la que descriu molt encertadament l’estil de vida cert tipus de burgesia que va desaparèixer amb l’ensorrament de l’imperi austrohúngar, les successives guerres i el canvi subsegüent d’estructura social per la desaparició de la rígida separació de classes. Crec que les darreres pàgines del llibre, quan el narrador parla per la veu de Judit, contenen escenes memorables i alhora de gran caràcter simbòlic. Gràcies.